La Palma un any després: oblit polític, silenci mediàtic

Són mil set-cents quilòmetres els que separen l’arxipèlag canari de la Península, però la distància política és considerablement més gran. Aquesta és la sensació que vaig tenir quan vaig sentir les històries dels afectats pel volcà de La Palma de primera mà. Ara fa un any de l’erupció, de les imatges espectaculars i del desplegament de mitjans cobrint la catàstrofe al més pur estil Normandia. Han tornat les pàgines als mitjans, les imatges actualitzades i les històries amb noms i cognoms; però per pocs dies. Generava interès formular preguntes respecte al futur. No obstant això, no han tingut seguiment ni resposta. La política centralista no ha tornat a mirar més enllà de les onades i, al mateix temps, la política insular es fon sota les roques volcàniques. No ofereix solucions, alternatives, ni una informació clara del procés actual a assumir cap a tots aquells afectats. Famílies vivint en caravanes impedides de tornar a casa seva pels “efectes dels gasos”, d’altres d'edat més avançada convivint en hotels amb turistes desacomplexats, famílies que han perdut la casa per la lava, o d’altres que tenen la casa sota la sorra i no poden accedir a la zona. Històries que s’estacionen en el silenci mediàtic. Famílies oblidades en la distància política. L’erupció es va acabar. Un any després, però, els afectats en segueixen patint les conseqüències.

Neri Leal és versador i des de l’hotel on l’han reubicat escriu:

Me jodió un invernadero
el volcán lo ha sepultado
que tanto había disfrutado
Y me daba un buen dinero.
Y a Diós pido y espero
den dinero de verdad
ya con mis años de edad
me siento medio acabado
que el tiro gracia me ha dado
llevó mi casa sin piedad!

 Neri Leal, 2 de gener del 2022, illa de La Palma.