Passat i futur d'una presó Model

L’EXISTÈNCIA D’UNA PENITENCIARIA al centre de la ciutat sempre ha provocat encesos debats, que en el cas de la Model de Barcelona sembla que estan a punt de finalitzar. Després de 110 anys d’història, aquest polèmic edifici porta camí de transformar-se i obrir les seves portes a la ciutadania. Les presons sempre han sigut temudes i odiades a parts iguals; estan a la vista de tothom i alhora són inaccessibles. Ja fos la terrorífica torre de Sant Joan de la Ciutadella o el castell de Montjuïc, les torres de Canaletes, la presó del Veguer, al carrer de la Llibreteria, o la presó Galera per a dones del carrer Sant Pau. Davant d’aquests caus foscos i humits, l’any 1839 es va habilitar un convent desamortitzat al Raval. Tanmateix, aquella presó, anomenada de Reina Amàlia, aviat es va convertir en un dels llocs més miserables i insalubres de la capital catalana, amb total promiscuïtat de delictes, edats i sexes. Per millorar les condicions dels presos que l’habitaven es va decidir construir una penitenciaria moderna i allunyada del nucli urbà, per a la qual es va escollir el model d’estructura panòptica proposada pel filòsof higienista anglès Jeremy Bentham.

CORDA DE PRESOS

La comissió encarregada d’edificar la nova presó es va constituir el 1881, al mateix temps que es creava el nou cos de funcionaris de presons. Els plànols daten del 1886, obra dels arquitectes Salvador Viñals i Josep Domènech i Estapà. Es van escollir uns terrenys al municipi de les Corts de Sarrià, a l’altre costat de la via fèrria que passava per l’actual avinguda Roma, en una zona de barraques i solars buits que va descriure Lluís Capdevila al seu llibre De la Rambla a la presó. La Model constava de sis cossos que confluïen en una rotonda central des d’on es podia vigilar tot el perímetre, amb grans finestrals als extrems i claraboies al sostre. Tot plegat, per tres milions de pessetes de l’època. Va ser inaugurada el 1904, encara inacabada; les noves instal·lacions es van obrir a quarts de quatre i la mateixa tarda ja hi van traslladar quatre-cents presos des de Reina Amàlia, conduïts a peu per l’exèrcit.

L’agost del 1908 va tenir lloc la primera execució al garrot vil al pati de la quarta galeria, la del famós Joan Rull, un confident de la policia que col·locava bombes fent veure que eren els anarquistes i cobrava per dir on eren. A la Model també va ser jutjat el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui el fotògraf Alexandre Merletti va poder retratar clandestinament. Episodis com la Setmana Tràgica i la vaga revolucionària del 1917 van omplir la presó de sindicalistes, cosa que va donar inici a un període de massificació i falta de recursos. El ranxo es repartia dos cops al dia; Lluís Capdevila explica que estava format per carn passada, bacallà podrit o cigrons corcats, i que feia tanta pudor que havien d’obrir les finestres. Molts dels penats sobrevivien gràcies als comitès de presos que recaptaven diners per a ells. Els detinguts per la vaga de La Canadenca van acabar de saturar el sistema penitenciari. Aquell 1919 hi va haver dos motins que van ser reprimits amb trasllats forçosos, les anomenades cordes de presos, llargues cues de penats lligats els uns als altres que eren obligats a caminar durant dies sencers fins al seu lloc de deportació. Les protestes per aquesta política van justificar la famosa llei de fugues, pensada per acabar a trets amb un pres durant el seu trasllat al·legant un intent de fuga.

LA CAPELLA GITANA

La proclamació de la Segona República va significar la modernització penitenciària. La nova directora de presons, Victoria Kent, va eliminar les cel·les de càstig. En aquells anys la saturació seguia sent un greu problema, i va obligar a adoptar mesures d’emergència com l’habilitació de vaixells presó. Per les mateixes dates la guàrdia de la Model va deixar de ser militar i va quedar en mans de la policia. Amb la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936 milers de presos polítics van ser alliberats, unes escenes similars a les que es van produir amb l’esclat de la Guerra Civil. En aquells mesos inicials del conflicte la Model va acollir simpatitzants del bàndol franquista. A partir dels Fets de Maig del 1937 s’hi va afegir una onada de militants de la CNT i del POUM. Com explica Rosario Fontova al completíssim estudi La Model de Barcelona, la primera galeria l’ocupaven els anarquistes, la segona els poumistes, la tercera els feixistes, la quarta els presos comuns, la cinquena els espies i traficants i la sisena els frares i capellans. El 1938 la situació era crítica: el subdirector de la presó es va fugar amb l’automòbil oficial i el director hi va acabar detingut per corrupte.

Quan les noves autoritats franquistes van ocupar Barcelona hi havia tants presoners que es van haver d’habilitar tota mena de locals per recloure’ls. Molts d’ells només sortien per anar al Camp de la Bota, on eren afusellats. La primera execució es va produir el 10 de febrer del 1939: era l’advocat Eduardo Barriobero, un dels organitzadors dels tribunals populars. D’aquella època grisa en conservem diversos testimonis, com el de Manuel Cruells ( Escrits a la presó de Barcelona ), el de Gutmaro Gómez Bravo (El exilio interior ) i el del col·lectiu Notícia de la negra nit. Pere Carbonell i Fita explicava a les seves memòries (Tres Nadals empresonat i Nadal a la presó Model ) que als nouvinguts els rapaven i els desinfectaven i que havien de passar un període de vint dies d’aïllament abans de barrejar-se amb la població reclusa. La por a les malalties contagioses era permanent; l’escriptor Víctor Alba explicava a Sísif i el seu temps que es feia talls a les genives amb una fulla d’afaitar per fingir que era tuberculós. El ranxo estava format per un panet i una cullerada de llegums dos cops al dia. Dormien vestits i apilonats en cel·les dotades amb comuna i rentamans. Els feien servir fins i tot per treballar en obres públiques, com el túnel de Viella.

Dins les presons només es podia llegir el setmanari Redención, escrit i confeccionat pels mateixos reclusos segons una idea que s’atribuïa al mateix general Franco. Entre l’anecdotari d’aquells anys figura la veïna del carrer Rosselló que es despullava amb el llum encès i el balcó obert per a gaudi dels presos, o els veïns que llogaven el seu balcó a familiars de presos perquè s’hi comuniquessin a crits. D’aquella època és la famosa Capella Gitana, que Helios Gómez va pintar el 1950 i que es vol conservar ara com una part del patrimoni històric de Barcelona.

“NO SOM GOSSOS!”

Les últimes execucions de presos de la Model van ser les de Salvador Puig Antich i l’etarra Paredes Manot Txiki. Com explica César Lorenzo a Cárceles en llamas, el 20 d’octubre del 1975 hi va haver un incident conegut com el motín del Habichuela, en protesta per la mort d’un pres durant una pallissa. Aquest es considera el primer disturbi de la Transició, amb els penats cridant per les galeries: “No som gossos!” Els drets dels presos van saltar a l’opinió pública, figures com Lluís Maria Xirinachs es van fer populars, palplantat a la porta de la presó. I es va crear la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL). La protesta més important va esclatar l’octubre del 1977, un motí durant el qual es va calar foc a la meitat de les cel·les. La presó va acabar arrasada, sense llum ni aigua corrent. En represàlia, centenars de presos van ser traslladats, mig despullats i amb esparadraps a la boca, a altres penals. Un d’aquells represaliats era el cronista barceloní Ramón Draper, que ho va explicar a De las prisiones de Franco a las cárceles de la democracia.

El 1978 el senador Juan Mari Bandrés va sol·licitar un indult general. Aquell any es va produir l’assassinat de Jesús Haddad, director general d’Institucions Penitenciàries, en resposta a la brutal pallissa que va matar l’anarquista Agustín Rueda, pres a Carabanchel. El seu successor al càrrec, Carlos García Valdés, va declarar: “La Model és vella, està saturada i els presos viuen en condicions materials repugnants”. El principal problema aquells anys era la droga que entrava a la presó en paquets llançats des del carrer, la qual cosa va obligar a elevar els murs perimetrals. Llavors, una de les formes habituals de protesta era l’automutilació amb vidres o llaunes de conserva. Aquest període va acabar amb l’obertura de les primeres presons d’alta seguretat. El vell militant llibertari Luis Andrés Edo va declarar quan en va sortir per última vegada, l’agost del 1981: “Les presons mai havien estat pitjor”. A Confesiones de un gánster de Barcelona l’antic delinqüent Dani el Rojo explica el seu pas per la Model quan era coneguda com “la pitjor presó d’Espanya”. Un dels últims motins va tenir lloc la tardor del 1981, quan sis reclusos de la tercera galeria van iniciar una vaga de fam. Finalment, la primavera del 1982 hi va haver una renovació del funcionariat i es va anunciar la construcció de noves presons.

A principis dels anys vuitanta hi va haver diverses fugues. La més famosa la va protagonitzar Juan José Moreno, el Vaquilla, el 1984. El mateix any un tirador professional va matar des d’un terrat veí el mafiós francès Raymond Vaccarizi mentre estava tancat a la Model. En aquells anys hi van arribar criminals mediàtics com l’assassí en sèrie Manuel Delgado Villegas, el Arropiero ; José Luis Cerveto, conegut com l’ assassí de Pedralbes, i Andrés Rabadán, l’assassí de la Ballesta. També hi van entrar delinqüents de guant blanc com l’empresari Javier de la Rosa. Llavors l’edifici ja mostrava els estralls del temps: el 1990 cinc interns van pujar al terrat per protestar per les pèssimes condicions sanitàries del centre. Des de llavors la població reclusa ha augmentat i s’ha diversificat l’origen nacional dels seus residents. La solució plantejada és la construcció d’unes noves instal·lacions penitenciàries, i la transformació de la vella Model en una altra cosa que necessàriament haurà de dedicar una part important del seu espai a la memòria d’aquest lloc de patiment i mort per a milers de persones, una illa brutal i desconeguda situada paradoxalment enmig de la gran ciutat.

Sense presos però amb presó

La Model continuarà present en la memòria ciutadana després que, si no hi ha nous entrebancs, el 2017 s’acabi el trasllat dels presos a altres centres. Aquest procés està envoltat de polèmica, ja que alguns sindicats de funcionaris han denunciat que hi ha hagut precipitació i falta de mitjans.

Que s’havia de fer, però, fa anys que sembla clar i els veïns de la zona fa temps que ho reclamen. Però la memòria del lloc no es perdrà. Tot i que s’hauria pogut fer tabula rasa i convertir aquestes dues grans illes de l’Eixample en un gran parc, l’opció que es va prendre el 2009, i que serà la base de les converses actuals, preveu mantenir l’edifici panòptic per situar-hi diversos equipaments, des d’un espai de memòria a una escola bressol, un poliesportiu o una residència per a la gent gran.

Els murs i els edificis perimetrals s’enderrocaran i s’hi construirà un parc d’ús ciutadà. Abans de final d’any, l’Ajuntament de Barcelona comprarà els terrenys, a principis del 2015 hi haurà el trasllat de presos en règim obert i el 2017 la presó quedarà buida. La Model serà història.