L'atac rus a Ucraïna

Les patates fregides que uneixen un soldat ucraïnès i un de català

El comentari d'un subscriptor de l'ARA connecta les dues vides i mostra que, històricament, les guerres les fan joves que pagarien el que fos per tornar a casa

Les patates fregides més cares del món costen 200 dòlars la ració.

Les serveixen al restaurant Serendipity 3, al centre de Nova York. Per cuinar-les es necessita xampany Dom Pérignon, greix d’oca provinent del sud de França, tòfones negres d’Itàlia, sal de Guérande i una mica de mantega feta amb llet de vaques que pasturen lliurement per l’illa de Jersey. Quan són al plat, s’hi deixa caure pols d’or comestible de 23 quirats. Tenen un nom: Crème de la Crème Pommes Frites.

Quant pagaria un soldat enviat al front per menjar-se les patates fregides que li feien a casa?

M’ho preguntava fa unes setmanes, a bord d’un tren que es dirigia al Donbass, la regió d’Ucraïna que concentra els combats més sagnants de la guerra orquestrada per Vladímir Putin. "No saps com trobo a faltar les teves patates fregides", li deia, per telèfon, un militar ucraïnès a la seva mare. Ella, la mare, era a Kíiv, esperant-lo; ell, el fill, en aquell vagó fosc, preparat per lluitar contra les tropes russes. A l'acabar la trucada, el noi no va aixecar la mirada de terra fins que el tren va arribar a l’última parada.

Aquesta escena, la del soldat ucraïnès trucant a la mare des del front, va ser descrita en un reportatge publicat a l’ARA el 24 de febrer. El text intentava reflectir alguns moments de la vida dels militars ucraïnesos que des de fa més d’un any fan front a la invasió russa. Molts són nois joves que no superen la trentena. Entre els comentaris dels lectors, un subscriptor escrivia el següent: "Mare meva! Tinc una carta del meu avi a la meva àvia des del front l’any 38 dient-li que enyorava les patates fregides que feia. Han passat 85 anys i estem igual".

Cargando
No hay anuncios

El comentari, impulsor d’aquest article que ara llegeixen, uneix la història d’un soldat ucraïnès amb la d’un català mobilitzat amb l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil Espanyola. També mostra que les guerres, històricament, les han fet nois que pagarien el que fos per tornar a casa i menjar patates fregides.

Pere Tresserras ens rep a casa seva, a Tordera. “No m’hauria imaginat mai que un comentari que vaig dubtar si escriure arribaria fins aquí”. A sobre de la taula del menjador ja hi té preparada una capsa de fusta petita, antiga. A dins, hi ha una trentena de cartes signades pel seu avi, Josep Bussot. Les va enviar a la seva promesa –que després seria l’àvia materna del Pere– durant els anys que va combatre a la Guerra Civil. El Pere remena amb cura els fulls i en treu un, de color blau cel. “Mira, és aquesta”, diu. 

Era el 7 de febrer del 1938 i Josep Bussot acabava d’arribar a Alcanyís, després d’estar uns quants mesos mobilitzat al front. Aquell dia se’l notava esperançat: li havien arribat rumors que rebrien permís per visitar la família. "Ahora estoy feliz enpensar que te podré volver a ver, a estrecharte entre mis brazos. Dicen que nos darán veinte días. Qué bien, nos lo merecemos". La carta no és gaire llarga. Algú li posava pressa. “Paquita, no puedo ponerte nada más porque nos llaman y quiero que estas cuatro líneas lleguen pronto a tus manos”. Però al final de tot, en lletres més grans i en català, va tenir temps d’escriure un fragment més: "Paquita, prepara patates per al dia que vingui, que tinc moltes ganes de menjar-les fregides, que, des que soc aquí, no he vist el pèl de cap". Signat: “El teu amor”. Tenia vint-i-quatre anys. Enyorava les patates fregides. Enyorava casa seva. 

Cargando
No hay anuncios

Una pila de roba interior

Passa en totes les guerres: els soldats prefereixen no parlar del que han vist al camp de batalla. Josep Bussot també va optar pel silenci. Com a mínim, a casa.

“Jo no vaig saber que el meu avi havia sigut soldat fins després que ell morís”, confessa el Pere. Com tantes altres famílies espanyoles, els avis van decidir enterrar el passat un cop acabada la Guerra Civil. Calia mirar endavant i la por encara pesava. De les cartes només l’àvia n’havia fet alguna referència, però sempre despistava quan algú demanava veure-les. No va ser fins que ella també va morir que la família les va poder llegir. Era el 2009, i les van trobar mentre buidaven la casa del matrimoni, a Blanes. Estaven lligades amb un llaç vermell, al fons d’un calaix, amagades sota una pila de roba interior.

Cargando
No hay anuncios

La correspondència és abundant i va del 1937 al 1939. Està signada des de diversos pobles de Jaén (La Carolina, Baena, Vilches), i des de Terol, Cartagena, Alcanyís i Socuéllamos, a Castella-la Manxa. L’última, des d’un camp de concentració franquista, a Tarragona. L’itinerari ens dona algunes pistes: Josep Bussot va lluitar amb la 94a Brigada Mixta del bàndol republicà, i probablement va ser present en alguns dels combats del front d’Andalusia i del front d’Aragó.

Llegint-les sobta que en cap de les cartes explica com era la seva vida al front ni dona detalls sobre el seu paper al camp de batalla. Té una explicació: “No quieren que pongamos el nombre del frente para que los espías no sepan a dónde están las fuerzas”. En canvi, va destinar molta tinta a renegar, en veu baixa, de la distància que els separava: “Cuando leo una carta tuya es como si te tuviera al lado mío y me hablaras. Es triste conformarse con esto, pero qué haremos” (les cartes estan plenes de catalanades, com aquesta). La majoria de textos començaven amb una frase tranquil·litzadora: “Inolvidable amor y cariño mío: salud te deseo como es la mía por ahora”. D’altres no ho eren tant: “En este momento estamos a punto de salir de aquí, pero no sabemos a dónde iremos”. En algunes, apareixia la desesperació: “Paquita, me gustaría que me escribieras más y que no esperaras a que yo te escriba, porque si esperas yo estaré mucho tiempo sin saber noticias tuyas”. D’altres fregaven l’humor: “Paquita, estamos en el frente de Teruel. Estamos en medio de las montañas, que parecemos los hombres primitivos que vivían en medio de las rocas”.

I sovint s’imposava la necessitat. Demanava a la Paquita si li podien enviar menjar –la gana collava–, o mitjons gruixuts i roba d’hivern –el fred collava– o que li expliqués tafaneries de Blanes –el tedi també collava–. I més fotos d’ella, esclar: “Espero que cuando me contestes, me envíes una fotografía tuya, a ver si ya te has hecho fotografiar”. El 15 de gener del 1938, i des del front de Terol, tenia una petició molt concreta: “Si encontráis coñac por aquí, envíalo para poder ponerlo en el café, pues hace mucho frío y comemos poco”. Uns dies després, el 7 de febrer, li tornava a escriure: “Paquita, recibí los paquetes y en uno de ellos había una botella de coñac que me vino de primera”. El conyac aixeca els ànims, també a les guerres.

Cargando
No hay anuncios

Les cartes són a Instagram

No sé què se n’ha fet, del soldat ucraïnès. Durant el viatge de tren gairebé no vam parlar, perquè es notava que no en tenia ganes. Aquell dia portava una mà embenada. Ens va explicar que, unes setmanes enrere, havia estat ferit per foc d’artilleria mentre lluitava a la ciutat assetjada d’Avdíivka, a Donetsk. Després de reposar en unes instal·lacions militars a Dnipró, allunyat del front, ara hi tornava perquè el seu comandant havia de decidir si ja estava recuperat per seguir combatent. Se li va fer difícil baixar les escales del tren amb només una mà: portava dues motxilles i una carpeta amb uns papers. Però a l’andana ja l’esperaven més soldats. Aquell tren, en direcció a la guerra, anava ple de militars. 

Els soldats ucraïnesos escriuen cartes? De paper, no. Digitals, sí. Constantment.

Som el 2023 i tothom viu enganxat a un smartphone. Fins i tot els militars de Kíiv en porten un a la butxaca mentre disparen contra posicions russes amb un canó francès Howitzer TRFI. 

Cargando
No hay anuncios

La immediatesa de Telegram, WhatsApp, Skype i Facebook ha substituït els bolígrafs i els sobres segellats. Les tropes ucraïneses estan ben connectades a la xarxa: contesten whatsapps, fan videotrucades, reaccionen a stories d’Instagram i intenten lligar per Tinder. Alguns també comparteixen a TikTok vídeos en què se’ls veu matant russos des de les trinxeres o lluitant, carrer per carrer, a la ciutat devastada de Bakhmut. Al principi, el govern de Volodímir Zelenski no ho veia amb bons ulls, però més endavant va considerar que, malgrat els riscos que comporta, compensava perquè millorava la moral dels soldats i de la mateixa població ucraïnesa. Només tenen algunes condicions: no difondre ubicacions exactes i tenir activat el mode avió i la geolocalització apagada, perquè l’exèrcit enemic aprofita qualsevol senyal per esbrinar posicions.

Una periodista ucraïnesa em passa diversos enllaços de perfils d’Instagram. Són de soldats que utilitzen aquesta xarxa social per explicar el que viuen i veuen al front. Els textos que m’hi trobo no són tan diferents de les cartes de Josep Bussot.

“És com en una pel·lícula. Estàs amb el teu company, fent broma, però de sobte sents l’artilleria enemiga bombardejant a prop de nosaltres. Per la ràdio et diuen que hi ha ferits. Després et diuen que un company ha mort. I diuen el seu nom. I et congeles”. El soldat Roman Trokhimets escrivia aquest text al seu Instagram el 24 de març. Hi adjuntava un vídeo gravat en algun bosc del Donbass. 3.349 likes.

Cargando
No hay anuncios

“Després d’un dia dur, hem estat una estona parlant de la vida, de les noies, de política. Hem jugat a cartes i hem escoltat música. Hem menjat fideus i un deliciós entrepà de paté”, escrivia, el 21 de juny, Serhí Prutskikh, un altre soldat ucraïnès. Era el peu de foto d’una imatge publicada al seu compte d’Instagram. 113 likes.

“Moltes felicitats, fill meu. Et trobo tant a faltar. Espero que em perdonis per no ser avui amb tu. Et prometo que celebrarem aviat el teu aniversari, i a Crimea”. Així felicitava, a Instagram, el soldat Iurko Iakovenko el seu fill el 22 de novembre. 188 likes.

No hi ha dubte. Les xarxes socials nodriran els arxius que documentaran la invasió russa d’Ucraïna.

"Viva Franco", "Viva España"

Viva Franco”. “Viva España”. Són les dues consignes que apareixen escrites al principi de l’última carta que la Paquita va rebre del seu promès. Era l’11 de març del 1939, les tropes franquistes havien pres Barcelona i quedaven pocs dies perquè acabés la guerra. Josep Bussot havia estat empresonat a un camp de concentració del règim, a Tarragona. Li demanava a la Paquita que l’ajudés a sortir d’allí, que necessitava un aval de bona conducta, signat per la Falange i per l’alcalde i el clergat de Blanes. 

Cargando
No hay anuncios

Ningú de la família coneix què va passar a partir de llavors. Només saben que el seu avi va tornar i que l’11 de maig d’aquell 1939 es van casar. Tindrien quatre fills: el Josep, la Núria, la Montserrat i la Margarida. I uns quants nets: el Pere, el Marc i la Gemma. Josep Bussot va obrir un taller a Blanes i va dedicar la seva vida a arreglar sabates. Va tornar a menjar patates fregides. Va voler oblidar la guerra. Va morir el 1990.  

Slava Ukraini”, va dir, abans de marxar, el soldat ucraïnès que enyorava les patates fregides. Més que un comiat era una cortesia. En ucraïnès, significa "Glòria a Ucraïna" i s’ha convertit en símbol de la resistència ucraïnesa davant l’atac de Putin.

Aquell dia havia nevat i a l’estació de trens de Pokrovsk hi predominava el blanc. I el gel. Els hiverns són durs al Donbass. La primavera, sense neu, també ho està sent. També ho serà l’estiu. El destí d’Ucraïna es decideix en aquesta regió. I, en la guerra de trinxeres en què s’ha convertit la invasió russa, cada metre guanyat es paga amb vides humanes. Pensar-ho es fa inevitable: on deu ser aquell soldat? ¿Continua lluitant en algun dels fronts? ¿Deu haver tornat a Kíiv i deu haver menjat patates fregides amb la seva mare? ¿Ja està sota terra i és un dels milers de joves ucraïnesos que han mort en aquest conflicte que obliga a eixamplar els cementiris del país?