22/12/2022

Es prega delinquir

Amb el meu majordom, i després de tants anys de convivència semipacífica, només ens relacionem a través de la convocatòria d’un consell d’administració que pot ser ordinari, per discutir les coses del dia a dia, o extraordinari si la cosa a debatre és, doncs precisament això, extraordinària. En definitiva i per resumir, actuem com una family office i ens va molt bé. L’últim consell que hem convocat ha estat aquesta darrera setmana i ha estat extraordinari perquè calia donar resposta als últims esdeveniments. Després d’exposar els punts del dia, hem acordat, per majoria absoluta, que a partir d’ara delinquirem. 

Llegim a la premsa escrita (a la secció de nacional, però la cosa resulta igualment inspiradora si et passeges per les pàgines d’internacional) que, excepte la causa que l’ex cap d’estat té amb la senyora Larsen, una causa civil que no comporta penes de presó i que es resoldrà trinco-trinco, ja els hi avancem des d’aquí, tant per part de l’un –trinco– com per part de l’altra –trinco–, és a dir, que quedarà en no res, la resta de causes relacionades amb la hisenda pública que li rondaven al quart dels Reis d’Orient s’han arxivat, ja sigui per prescripció del delicte, per la bicoca de la immunitat (és a dir, per atzar) o perquè sí. 

Cargando
No hay anuncios

El jutge Santiago Pedraz, àlies el melenes i que per a nosaltres sempre serà primer l’ex de la senyora Esther Doña, vídua del marquès de Griñón, abans que no pas jutge, ha decidit arxivar, a petició del fiscal, l’última part del cas Gürtel que encara cuejava, centrada “en el pagament de picossades d’empresaris al Partit Popular i que mantenia sota sospita 23 adjudicacions per quasi 600 milions d’euros durant el govern de José María Aznar”.

Per no parlar de l’episodi hiperconstitucionalista (o constitucionalista per sobre de les nostres possibilitats constitucionals) d’aquesta setmana, inspirat en el vell eslògan dels vuitanta “Del barco de Chanquete no nos moverán” combinat amb el clàssic “Espanya, Espanya s’aguanta amb una canya...”, que en el moment d’enviar aquest article a la redacció encara sembla que ha de donar molt de si, fins al punt que dubto que s’arribi a publicar, l’article, perquè d’avui que l’envio a diumenge, depenent de com vagin les coses, potser han prohibit la premsa escrita en català, la premsa en general i a les dones sortir del país sense el permís del mascle de torn que les tuteli: pare, marit, fill o esperit sant. 

Cargando
No hay anuncios

Davant d’aquesta realitat empírica, ja els dic, amb el meu majordom hem decidit començar a delinquir: al cap i a la fi, què ens pot passar? Com que no som ambiciosos i tendim a l’austeritat que imposa per collons pertànyer a la classe operària, seran delictes de pa sucat amb oli del tipus no pagar una multa d’aparcament; deixar que el senyor Terry i el senyor Leo es pixin en algun portal o no recollir-los la merda del terra, o anar amb el patinet elèctric que hem demanat al tió a tota pastilla per sobre la vorera intentant no amainar la marxa, sobretot si ens trobem amb una bastida que estreny el pas, amb una senyora amb cadira de rodes, amb una embarassada fora de termini o amb alguna repartidora revisant al mòbil a quin pis ha de picar per deixar-hi un paquet. És molt possible que en aquesta nova derivada Bonnie and Clyde que hem emprès també furtem un polvoró al supermercat, l’obrim, ens el mengem i ens fiquem l’embolcall a la butxaca sense passar-lo per caixa o posem un ciri a algun sant, santa o santi, escollit a la babalà (a hores d'ara ens conformem amb qualsevol cosa), sense deixar l’almoina de rigor a la caixeta pertinent. Ja els dic, uns quinquis. 

L’altre punt del dia ha estat debatre sobre el tema del no pessebre al Parlament de Catalunya. Com deuen saber, aquest any no l’han muntat apel·lant al laïcisme del país. Amb el meu majordom, a casa, n’hem muntat cinc, de pessebres: un que tenim de siurells mallorquins, un altre de provençal (de can Marcel Carbonel) que ocupa tota la superfície d’un aparador, un de fusta danès dels anys setanta que vam comprar en un viatge a Copenhaguen (disseny d’Anne Beate), un altre d’antic de terrissa murciana que vam heretar de la tia Mimi, que Déu guardi, al qual li falten diverses figures, entre elles la de sant Josep (és un pessebre monoparental) i el rei blanc (és anticolonial), i un pessebre de Playmobil que va muntar un dels nostres nebots en què observem que ha col·locat els animals –bou, mula, ovelles, gallines i conills– dins l’establia, deixant els humans –pastors, Reis i família sagrada– a la intempèrie... Amb tot plegat, vull venir a dir que, a casa nostra, serà per pessebres, quasi no ens podem moure de tanta figura com hi tenim a cada pas... i, així i tot, sense saber-ho explicar, que no hagin posat pessebre al Parlament aquest any ens sembla, senzillament, bé. Respectuós. Reconfortant.