22/10/2017

La presó contra la dissidència política

"Per molt bona que sigui una llei, sempre és maldestra. És per això que cal discutir-ne o qüestionar-ne l’aplicació. I la pràctica de fer-ho en corregeix les mancances i fa servei a la justícia. Hi ha lleis dolentes que legalitzen la injustícia. Aquesta mena de lleis són maldestres perquè, quan s’apliquen, fan complir exactament el que es pretenia que fessin complir. I cal oposar-s’hi, ignorar-les o desafiar-les”. Ho va escriure John Berger en una de les seves novel·les més colpidores, D’A a X (Edicions de 1984). Un recull de les cartes que l’Aïda li escriu al Xavier, empresonat per insurgent, en què Berger construeix un monument literari sobre com la humanitat es reafirma en els seus valors més dignes i morals a través de la lluita.

És difícil reflexionar sobre la llei de manera abstracta, indeterminada i genèrica. Perquè la llei, en primera instància són les lleis, l’aplicació que se’n fa i els efectes que se’n deriven. Per això, la reflexió sobre la llei és inseparable de la reflexió sobre la presó, que pretén castigar l’incompliment d’aquestes lleis.

Cargando
No hay anuncios

No estranya, així, que Michel Foucault, un dels grans pensadors del nostre temps, acabés reflexionant sobre la presó. Era després del Maig del 68, quan, amb la violència policial i política, va començar un període de repressió i empresonament de la dissidència. En aquest context, va formar el Grup d’Investigació sobre les Presons (GIP), que partia d’una premissa, tal com la va formular a la capella Saint-Bernard: “Cap de nosaltres té la seguretat que es lliurarà de la presó. I avui en dia, menys que mai”. I va afegir: “La trama policial es va tancant al voltant de les nostres vides quotidianes; en els carrers i les carreteres; al voltant dels estrangers i dels joves, el delicte d’opinió ha tornat a aparèixer [...]. Vivim sota el signe de la vigilància. Ens diuen que la justícia està desbordada. Ja ens n’havíem adonat. Però, ¿i si fos la policia la que l’ha desbordat? Ens diuen que les presons estan superpoblades. Però, ¿i si fos la població la que està superempresonada?”

El propòsit del GIP va ser donar a conèixer què és la presó, i sobretot qui, com i per què hi va. No volia parlar en nom dels detinguts, sinó donar als detinguts la possibilitat de parlar, ells mateixos, del que passava dins de les presons. Les investigacions del GIP, deia el primer text de 1971, “no estan previstes per millorar, suavitzar, tornar més suportable un sistema opressiu”, sinó “per atacar-lo allí on s’expressa amb un altre nom: el de justícia, de la tècnica, del saber, de l’objectivitat”. Per tant, en conseqüència, “cada investigació ha de constituir un acte polític”, “el primer episodi d’una lluita”, “cada investigació ha de constituir, en cada punt estratègic important, un front i un front ofensiu”.

Cargando
No hay anuncios

De seguida, el moviment del GIP es va estendre per tot França a través de comitès que incloïen, a més de presos, advocats, metges, investigadors i professors d’universitat de totes les disciplines. I en aquest context Foucault va començar el treball d’una de les seves obres majors (V igilar i castigar. Naixement de la presó ), que es plantejava l’estudi de la tecnologia exercida sobre els cossos amb la voluntat de quadricular, controlar, sotmetre i subjectar els individus i les seves opinions per tornar-los dòcils i obedients.

Quan surti en paper aquest article, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ja hauran dormit sis nits a la presó, tancats per un Estat que s’ha decidit per la via autoritària i repressiva contra la dissidència política. A ells dos, tot el meu respecte i admiració. A l’Estat, la denúncia explícita de la seva injustícia vergonyant.