Avançament editorial
Diumenge09/01/2022

Ràbia

Oferim un fragment de ‘Ràbia’ de Sebastià Alzamora, que arriba dimecres a les llibreries de la mà d’Edicions Proa. Una novel·la emotiva sobre la relació d’un home solitari amb el seu gos que ens mostra la cara més personal, íntima i punyent d’una de les veus més sòlides de la literatura catalana actual

A na Taylor li agradava el riure de na Bali, que era un riure fresc, i li agradava que hi hagués alegria al seu voltant, i ho agraïa fregant el caparrot per les cames o els genolls de les persones. A na Bali també la complaïa que na Taylor li fes cas, i la corresponia acaronant-la, o fent-li pessigolles sota el coll o darrere les orelles, i dient-li paraules amables, com qui es dirigeix a un infant. Aleshores, na Taylor mig tancava els ulls grans i obscurs, i s’espolsava contenta. En general, per a mi les persones es podien dividir entre aquelles que accepta-ven de bon grat que na Taylor els fregués el cap per les cames o els genolls, i aquelles altres que ho trobaven molest. A mi, per altra banda, també m’agradava el riure de na Bali.

“Estàs boja, què vols que li expliqui a aquest home”, va protestar en Paco, però al cap d’un moment ens va tornar a contar la història, perquè era la millor que tenia. Com que va ser addicte bastants d’anys a la cocaïna, es va convertir en un assidu de la Banya. Aquell grapat de xaboles era, com sabia tothom, el punt de referència de la distribució i venda de drogues a l’illa, tot i que a Bellavista també hi havia els locals d’en Cursach, com el Megapark, o els dels germans Pascual, com el Bierkönig o el San Siro del carrer del Pernil. Ho sabia també la policia, que estava comprada fins al punt que els agents feien feina per a ells, i s’ocu-paven de treure de circulació els traficants espon-tanis que tenien l’ocurrència d’intentar instal·lar-se a la zona. A Bellavista, fins el més humil dels camells i fins el darrer gram de coca havien de comptar amb el vistiplau dels Pascual o d’en Cursach, depenent de quins carrers parléssim, perquè se’ls havien repartit, després de bastant de temps de disputes. Ara bé, els gitanos de la Banya eren una altra cosa. Les xaboles eren el gran supermercat de la droga, i fins i tot en Cursach i els Pascual sabien que havien de respectar-lo, si no es volien veure emmerdats en una guerra amb els gitanos que no els reportaria cap benefici, i sí un munt de maldecaps.

Cargando
No hay anuncios

Naturalment, tot això en Caminada ja ho sabia. “Però conta-li la teva història”, va insistir na Bali, que va tornar a riure i a gratar les orelles de na Taylor. I en Paco es va posar per fi a explicar com, una nit que havia acudit a la Banya a cercar material, es va barallar amb uns gitanos i els va acabar atropellant amb la furgoneta, perquè en aquella època sí que conduïa una furgoneta. Recordava detalls d’aquella nit, en Paco, com ara que hi havia una cua molt llarga de cotxes al camí sense asfaltar que duia al poblat, i que –com sempre– n’hi havia de tot tipus: cotxes barats, cotxes plens d’estudiants, i cotxes de gamma alta conduïts per gent amb diners. Al poblat també se n’hi movien molts, de diners, i era sabut que dins moltes de les xaboles, sota les rajoles o dins els matalassos, els gitanos hi guardaven els feixos de bitllets. “La Banya és un espai de democràcia, posa tothom al mateix nivell”, va bromejar en Caminada, i en Paco es va esforçar per mig riure però na Bali va mirar en Caminada i en Paco com si els faltés un bull. En Paco recordava més coses, com ara que es veien tot d’estels al cel, i que fins i tot havia vist un estel fugaç. Recordava també una olor de nit i de terra banyada, però en canvi –a pesar que s’hi havia esforçat– era incapaç de fer memòria del motiu pel qual s’havia discutit amb els gitanos. Recordava només que va pujar sulfurat a la furgoneta, que la va engegar, que els gitanos no sortien del davant, i que estaven drets al costat d’uns bidons metàl·lics encesos –a la Banya hi havia sempre bidons metàl·lics encesos–. Que va accelerar a fons, que les rodes van aixecar un nigul de pols i grava, que va veure caure els bidons i els dos gitanos i que podia sentir els crits i els insults mentre fugia de pressa, sense encendre els llums expressament, perquè no li veiessin la matrícula. Que quan va arribar a casa dels pares –en Paco ja no era jove, però passava intervals, de vegades llargs, al domicili familiar– ja l’esperava la policia, i que tan bon punt va baixar de la furgoneta li van requisar la cocaïna i el van fer pujar al furgó policial. Que se’l van endur emmanillat, i pel finestró del furgó podia veure el pare que feia que no amb el cap i la mare que plorava damunt la vorera, i que va estar dos dies al calabós fins que li van fer un judici ràpid, sempre li feien judicis ràpids, i va haver de complir un any i tres mesos de presó –va sortir abans del que li tocava, per bon comportament– per intent d’homicidi. No tot havia estat dolent, tanmateix, afirmava en Paco, perquè l’estada a la presó li havia servit per desintoxicar-se, i d’aleshores ençà ja no havia tornat a esnifar cocaïna, tot i que l’alcohol no, que no l’havia deixat, i això li havia costat dos anys sense carnet de conduir. I per aquest motiu, el més pràctic era que fos ell qui es desplacés fins als xalets del Verí a restaurar les portes i les persianes, rascar i untar, i també algun moble, tot i que, a ell, el que li agradava era fer talla. “Talla? Talla de què?”, va preguntar na Bali. “Talla de fusta”, va contestar en Paco. “Per a això em vaig preparar, jo”, va afegir, i na Bali va esclatar en rialles i repetia: “Preparar, es va preparar”. Aleshores en Caminada va dir que estava molt bé la feina que feia en Paco, i que amb el temps podia arribar a tenir un taller de talla. I en Paco, circumspecte, va respondre que feia més de deu anys que el tenia, el taller, però que no l’havia cuidat gaire.

Cargando
No hay anuncios

El va interrompre na Bue, que sortia de la part dels tatuatges (de “l’obrador”, com li agradava dir-ne a na Vera), de fer-se’n un: tres roses amb les punxes sagnants a l’espatlla dreta. El vermell de les roses i de la sang ressaltava damunt la pell negra de na Bue. “Et queda fantàstic”, ho va celebrar na Bali. Na Vera, que era l’autora de l’obra d’art,va sortir de l’obrador estarrufada com una gallina, disposada a rebre elogis ella també per la seva feina. Els va rebre, a càrrec meu, d’en Caminada, de na Bali i d’en Paco. Fins i tot en Miro va somriure i es va aturar un moment de servir cerveses i xupitos. “Un altre tatuatge, Bue?”, va preguntar. Na Bue va obrir els braços i va girar damunt ella mateixa. Duia només una camiseta sense mànigues i uns pantalons curts i se li veien els tatuatges que tenia entre els omòplats –un petit bou, en honor al seu nom, de color rosa– i al panxell de la cama esquerra –un Cor de Jesús, en honor a laseva mare, que n’era devota–, a més del que s’acabava de fer. “Encara em queda molta superfície disponible”, va contestar a la pregunta d’en Miro. “M’inspira, és la meva musa”, va cloquejar na Vera. “No t’agrada, la negra?”, em va xiuxiuejar en Caminada a cau d’orella, i va esclafir el riure. En Paco li va demanar a na Bue si li podia fer una foto amb el mòbil, perquè esculpiria, a partir de la seva imatge, una marededeu negra i tatuada: la faria amb fusta d’ullastre, que era la més resistent, com la mateixa Bue. Na Bali va tornar a riure, i jo vaig tornar a pensar que tenia un riure ben bonic.

Al matí següent, la banda sonora mentre posà-vem l’arnès i la corretja era el Concerto grosso en re menor de Telemann. Escric “posàvem” perquè rarament na Taylor em permetia que li col·loqués l’arnès de manera tranquil·la i convinguda, com fan la majoria de gossos. Per a na Taylor, enredar amb l’arnès formava part del ritual del passeig: del passeig matinal, només, perquè després, quan sortíem d’horabaixa, no ho feia. El cas és que començàvem el dia repetint la mateixa maniobra: jo estenia l’arnès obert damunt el terra de la galeria de casa, i mirava d’atreure-hi na Taylor perquè hi fiqués les potes, o si més no una de les potes, del davant. Aleshores era el moment de passar-li l’arnès amunt, o de mirar de ficar-hi la pota que n’havia quedat fora, cosa que no era tan fàcil, atesa la seva habilitat per esmunyir-se i deixar-me amb l’arnès a les mans. “Taylor, cussa idiota”, li deia jo, i ella m’observava amb la displicència de qui s’agrada en una determinada situació i l’allarga. Era bo per a mi posar-me música, com el concert de Telemann, fins que aconseguia completar la maniobra, cloure les tanques de l’arnès i subjectar-hi la corretja. Podien passar entre un i sis minuts, segons el dia, i ho sé perquè vaig arribar a comptar-ho amb el rellotge. De vegades fins i tot tenia temps de prendre alguna nota. Aquell dia, per exemple, mentre na Taylor feia el ronso da-vant l’arnès, vaig apuntar en un paper d’un compte del súper (sempre he escrit notes als comptes del súper) una cosa que li havia sentit dir feia uns dies a qualcú, en algun lloc, i que m’havia tornat a la memòria: “No són els morts, que fan nosa”. A causa de la pols africana, l’aire i la llum del sol s’havien convertit en un oli que irritava els ulls i s’engorgava al coll. Vam prendre cap amunt com cada dia, per arribar al Parc de la Ribera, tot i que dir-ne parc no deixava de ser un excés de bona voluntat. En realitat es tractava d’un pinar que havien tancat amb trams de paret de marès, alternats amb d’altres de reixeta. Estava envoltat per una successió de blocs de pisos, als baixos dels quals es multiplicaven les botigues de souvenirs, els locals de tatuatges i les barres americanes, que descansaven de dia i obrien de nits. Al fons, una platja desmaiada i sense relleu.

Cargando
No hay anuncios

Com a pinar, el del Parc de la Ribera també era lleig. De pins n’hi havia molts, i espessos, però en comptes de lluir se’ls veia macilents, massa prims, i el terra del parc era una extensió d’arena sembrada de pinyes i encatifada amb fullaca de pi. Les arrels dels pins s’estenien fins més enllà dels límits del parc i aixecaven grops a les voreres i al paviment. El conjunt desprenia deixadesa. Molts només utilitzaven el parc com a drecera per arribar al centre comercial que hi havia a la part oest, o bé com a punt de trobada estratègic, sobretot de matinada. De nit el parc estava tancat però era fàcil saltar-ne les parets, i la reixeta estava esbotzada en més d’un tram i mai l’ajuntament es va prendre la molèstia de reparar-la. En general, l’ajuntament i les autoritats no es prenien mai cap molèstia amb Bellavista: tothom hi construïa, hi mercadejava, hi delinquia i hi entrava i en sortia com li venia de gust. Si algú arribava a Bellavista i tenia problemes amb la policia, volia dir només que no era prou ric per subornar-los amb diners, amb droga o amb prostitutes.

A mi m’agradava la zona infantil. Amb la temporada turística s’hi instal·laven, al Parc dela Ribera, unes atraccions que incloïen uns cavallets, un quiosc on es podien pescar ànecs de goma i un castell de llits elàstics, per pegar-hi bots. A un racó d’aquell espai hi havia un bust amb peanya dedicat a un prohom feixista, un de tants monuments de la dictadura que encara pervivien, però ningú en feia cas. Na Taylor i jo solíem arribar a l’hora que els homes que operaven els cavallets posaven en marxa la maquinària. Eren un home gras i un altre de magre, que fumaven constantment i que tenien aspecte de poca salut, com sol succeir amb els homes que treballen a les atraccions infantils.

Cargando
No hay anuncios

Quan els cavallets es posaven en funciona-ment, sonaven pels altaveus unes botzines enre-gistrades i, tot just a continuació, alguna cançó de moda, i s’encenia una considerable parafernàlia de llums de colors. En dic cavallets, però el que hi havia en aquella roda eren rèpliques a escala me-nuda de cotxes i camions, cadascun d’ells amb cabuda per a un o dos infants. Tan aviat com so-naven les botzines, es produïa un moviment d’in-fants i pares que s’apropaven, atrets per les llums i la musiqueta. M’agradava comprovar que el sis-tema per colcar a l’atracció no havia canviat en les quatre dècades que havien transcorregut des de la meva infantesa: es tractava d’adquirir una fitxaque donava dret a un viatge. “On va?”, preguntava una veu que encara no xerrava clar, quan tots els infants havien pujat al seu cotxe o al seu camió i s’hi havien acomodat. “Enlloc”, responia la mare, “l’has de donar al senyor, quan passi”. L’home gras venia les fitxes i el magre les arreplegava, funcionava d’aquesta manera. “Quan es posa en marxa?”, preguntava una altra veu de criatura. L’atracció es deia Rally 3000 –són curiosos els detalls que reté la memòria– i era molt bonica, amb colors vermells, blaus i blancs, i una sanefa a la part superior amb dibuixos d’animals i personatges de Disney.

Després na Taylor es va començar a moure per damunt l’arena amb certa inquietud: senyal que es disposava a defecar, com solia fer quan passàvem pel Parc de la Ribera. El gest quotidià de treure la bosseta, posar-me-la a la mà a manera de guant i recollir els excrements em va suggerir, just aquell dia, uns versos que vaig retenir en una nota mental. Deien: “L’illa m’és igual. / Pots enfonsar-la però després sura, / com una merda”. No mereixien ser recordats, però el fet és que sé que ja no em fugiran de la memòria.

Cargando
No hay anuncios
Comiats

Un home de mitjana edat viu amb la seva gossa Taylor al nucli turístic de Bellavista, en una illa mediterrània sense nom. Un dia la Taylor mor enverinada, sense que el seu amo sàpiga qui pot haver-ho fet, ni per què. Tampoc comprendrà la mort d’una persona amb qui coincidien sovint quan passejava la gossa, víctima d’un incident de carrer vora un bar de tatuatges regentat per una parella de serbis. Aquest és el punt de partida de Ràbia, la nova novel·la de Sebastià Alzamora. La seva extensa trajectòria literària ha estat guardonada amb els premis Salvador Espriu, Jocs Florals de Barcelona i Carles Riba, de poesia, i també amb el Documenta, Ciutat de Palma Llorenç Villalonga, Josep Pla i Sant Jordi, de narrativa. Per La netedat, l’any 2019 va rebre el premi de la crítica Serra d’Or de poesia. La seva obra ha estat traduïda al francès, l’italià, el castellà, l’anglès, el portuguès, el polonès i el danès.