Lilian Thuram: "El racisme al futbol és un mirall del racisme a la societat"

BarcelonaCanviar el món és a l'abast de tots. Cada petit gra de sorra ajuda a canviar una societat que encara continua ancorada en el passat en massa aspectes. L'exfutbolista Lilian Thuram (Pointe-à-Pitre, 1972) ho sap i per això lluita dia a dia contra el racisme que ha patit des de ben petit. La seva mare li deia que ho deixés estar, que les coses no canviarien mai. Però ell, tossut de mena i lluitador caparrut, ha trencat estereotips en el món del futbol, dins i fora de la gespa, com saben molt bé els aficionats blaugranes que el van veure jugar al Barça del 2006 al 2008. Ara Thuram encoratja els més joves a seguir els seus passos, i per això s'ha aliat amb la Fundació del Barça en l'entrega del nou Premi Racisme i Esport, que promou treballs de final de grau universitari on es mostrin l'esport i l'educació com a eines contra el racisme. Thuram s'ha convertit en un dels abanderats de la revolució contra el racisme i acaba de publicar el llibre El pensament blanc (Planeta), on intenta apropar al lector mitjà la història del racisme, la lluita que ell manté activa des de fa anys i les vivències que l'han portat a ser qui és.

Per què aquest llibre?

— Era una necessitat, una urgència, en realitat. Vaig pensar que seria interessant revisar tota la meva experiència sobre el racisme canviant el meu punt de vista. Molt sovint, quan parlo de racisme, començo amb el trauma que vaig tenir de petit, als 9 o 10 anys, quan els nens m'insultaven a classe pel fet de ser negre. Fins llavors jo no era conscient que era negre i és llavors quan em pregunto: "Per què aquests nens m'estan dient que soc un negre brut? Què és ser negre?"

Durant tot el llibre defensa la necessitat de canviar el punt de vista. ¿Però l'han de canviar els blancs o els negres?

— Cadascun de nosaltres s'educa a través d'un prisma, sigui pel lloc on creixem o l'entorn en el qual ens trobem: pot ser el lloc on vivim, pot ser la nostra llengua, pot ser la nostra cultura religiosa... Això significa que estem orientats en la nostra manera de pensar. De fet, el racisme és una orientació cultural, com el sexisme. El racisme és una construcció lligada a una ideologia econòmica, el capitalisme, que ha construït un discurs on hi ha persones que són explotables. Existeix un relat que vol deslegitimar un grup de gent dient: "No són com nosaltres". És a dir, que els negres no són com els blancs, els grocs o els vermells. Per això és tan important el punt de vista.

Què és el pensament blanc?

— Aquesta ideologia es construeix a partir de la premissa que hi ha una superioritat dels anomenats blancs. No importa en quina categoria de pell et col·loquin, si no ets blanc, ets negre, ja siguis d'Àfrica o d'Àsia. Un exemple. Un dia, en una classe, vaig preguntar als nens qui era Cristòfor Colom. Ells em van dir que era qui va descobrir Amèrica. Llavors jo els vaig dir: "Imagineu-vos que sou al vaixell que arriba a les Amèriques i mireu la gent que us trobeu a la platja". Se sorprenen. "Gent a la platja?" Sí, esclar! El món va ser educat a través d'un prisma blanc, en què els altres existeixen quan arriben els europeus. És important, però, entendre que el pensament blanc no és el pensament dels blancs.

—

"Un no neix blanc, es fa blanc", diu al llibre. Quan passa això?

— No ho sé, no t'ho puc dir, jo soc negre. Jo et puc dir a quina edat em vaig fer negre i va ser als nou anys. Vaig néixer a les Antilles i va ser quan vaig arribar a París que em vaig fer negre. Abans només era el Lilian per als meus amics. Això vol dir que en algun moment la gent es fa blanca. Però, a quina edat? Em sembla molt interessant que la immensa majoria dels blancs no siguin conscients que són blancs, perquè de fet no han de fer-se la pregunta, i això passa perquè creixen pensant que són la norma. En el llibre explico una anècdota, una conversa que vaig tenir amb un amic meu. Li vaig dir: "Et puc fer una pregunta?" Ell em va dir que sí i li vaig preguntar: "Soc negre?"' I ell em va respondre: "Esclar!" Llavors li vaig dir: "Si jo soc negre, llavors tu què ets?" I ell em va dir: "Normal". Quan ets una suposada persona blanca creixes sense polititzar el color de la teva pell, és a dir, és com quan creixes com a home, és a dir, ets un home, tu ets la norma.

¿La base perquè això canvii és educar els nens amb uns altres valors?

— Abans d'educar els infants cal educar els adults. Els adults tenim la responsabilitat de reconèixer que existeix el racisme a la societat. Massa sovint les persones que no són víctimes de racisme ho minimitzen dient que això és una cosa del passat. Com si el racisme no existís avui dia. El primer que hem de fer és sortir d'aquesta hipocresia. És molt difícil, perquè admetre la realitat significa admetre que ens aprofitem d'aquest sistema injust. Totes les persones no negres han de tenir el valor d'admetre que el racisme existeix i que no és just que la societat accepti que hi hagi negres que són atacats pel seu color de pell. A partir d'aquí, podem començar a dialogar serenament. 

¿Com creem un espai constructiu on ningú se senti atacat en aquesta discussió? 

— És extremadament complicat. El primer que cal fer és comprendre que no estem parlant com a individus. Qüestionem allò que jo represento. Una persona blanca no s'ha de sentir agredida individualment quan se li diu que s'aprofita d'un sistema injust, sinó que ha de comprendre que es critica allò que ell representa.  

¿Com s'aplica al dia a dia tota la teoria que recull al llibre?

— Els pares hem d'educar els fills perquè comprenguin què és el que hauran d'afrontar i com s'hi poden anticipar. Tinc dos fills nois i des que eren petits he intentat explicar-los la història del món i la història de les identitats del color de la pell. Sempre els he dit: "Segurament un dia us trobareu amb gent que qüestionarà les vostres capacitats pel color de la vostra pell. A més, aquesta gent tindrà un problema, però aquest problema no és vostre". Un dia va venir el meu fill i em va dir que un nen a classe li havia dit que per a ell les matemàtiques eren més complicades pel fet de ser negre. Jo li vaig preguntar què li havia dit i ell em va explicar que va riure. Es tracta d'això, de fer-los entendre que el problema el tenen els altres, no ells. 

Quina crueltat, ja de ben petits. Per què aquesta discriminació? 

— Per poder-nos explotar. És un discurs que legitima l'explotació perquè argumenta que els negres som inferiors a les persones blanques. 

¿El món de l'esport i del futbol està capacitat per adoptar aquest discurs? 

— El món del futbol no està al marge de la nostra societat. Moltes vegades tendim a pensar que el futbol és un món a part. El racisme que existeix en el futbol és un mirall del racisme que existeix a la societat. Si nosaltres volem que hi hagi llibertat d'expressió a l'esport cal que n'hi hagi a la societat. Avui dia, efectivament, un llibre com el meu és molt més fàcil d'acceptar que si l'hagués publicat fa 30 o 40 anys. El meu llibre, que s'ha publicat a França abans, ha tingut una gran acollida, en part, arran de la mort de George Floyd. 

Per què? 

— La seva mort i el fet que tot el món n'hagi parlat ha fet que la gent es posi les mans al cap. ¿Com podem viure en un món en el qual un policia escanya un home negre mentre ho estan filmant? De cop i volta veus la violència del racisme i no pots dir que no existeix. Això et porta a intentar comprendre-ho. La idea del llibre és intentar fer entendre per què existeix el racisme, per què persisteix en la societat. La gran majoria de la gent blanca accepta aquesta situació, i no perquè ho expressin explícitament, sinó perquè no hi lluiten en contra. Aquest llibre vol posar un mirall davant de cadascú perquè ens qüestionem a nosaltres mateixos. 

Vostè ha sigut un dels futbolistes que han trencat motllos amb un discurs obertament antiracista. 

— Des de petit, com tots els nens del món, per entendre la societat en la qual vivim hi ha una pregunta fonamental: per què? I arriba un moment que els adults no et poden donar més respostes, perquè ni ells mateixos les tenen. Va arribar a un punt, a més, que em vaig haver d'enfrontar als prejudicis sobre els futbolistes. Vaig intentar comprendre per què la gent pensa que els futbolistes no poden expressar-se i crec que està relacionat amb la nostra cultura, que diferencia entre el cor i el cos. Si tu ets futbolista, sembla que no pots utilitzar el cor perquè vius del teu cos. No pots desenvolupar-los tots dos, és una cosa cultural. 

El món el canvien les majories o les minories? 

— Molt sovint tendim a pensar que és la majoria la que s'ha de moure per canviar les coses i fer el món més igualitari, però en realitat són les minories les que canvien el món. A més, ho fa la gent que té una educació i un coneixement. Per tant, és molt important educar-se a un mateix i és el que intento fer dia a dia per defensar les meves idees amb calma i serenitat. Gràcies a la meva reputació intento arribar sobretot a nens i servir d'exemple a joves esportistes. De fet, és per ells que he escrit aquest llibre, ja que sempre penso en el meu jo nen i això seria el que m'hauria agradat llegir quan era petit. També m'agradaria que aquest llibre hagués existit i que la meva mare l'hagués llegit per poder contestar-me correctament els dubtes que jo tenia. 

Què li deia la seva mare quan li preguntava pel racisme? 

— Un dia vaig tornar de classe, m'havien insultat, i l'hi vaig comentar a la meva mare. Ella no em va contestar gaire bé, em va dir: la gent és racista i no canviarà! Aquesta és una mala resposta per a un nen. Amb aquesta resposta em volia dir que havia de viure amb això. Tots els pares del món eduquen els nens per viure i per afrontar les decisions que hauran de prendre. Si ets una mare o un pare negre, el que transmets als fills conscientment o inconscientment és: "Tant és el que passi, has d'avançar, perquè la gent no canviarà. El racisme existeix". Això té una part bona, però els nens han de tenir recursos davant aquesta violència. Els nens no poden viure la mateixa violència que els pares. 

¿Preparar-se mentalment per a tot el que pot passar és la feina més dura? 

— És la més necessària. Per exemple, la meva mare em deia: "Si un dia hi ha un problema i ve la policia, tu marxa". Podries pensar que està boja, la meva mare, perquè teòricament la policia hi és per protegir-nos. Però quan ets una persona negra no és el mateix, perquè si hi ha un problema la policia dirà que ets tu el problema. Això no és just.

Lluitar diàriament contra les injustícies ha de ser esgotador.

— Sí, i no hi ha res greu en dir que les coses són injustes. Però a vegades, quan dius que hi ha alguna cosa que no és justa, sembla que molestes. No és una cosa nova, òbviament, mirem l'exemple de Nelson Mandela. Ell va acabar a la presó per denunciar el racisme. Martin Luther King va anar a la presó per denunciar el racisme. I avui dia, a vegades, quan denuncies el racisme, hi ha gent que no vol escoltar-te. Llavors et preguntes per què la societat no et vol escoltar. 

¿Els joves escolten i reaccionen més que els adults?

— Els que canvien la societat sempre són els joves. La gent gran sempre diu: tot continuarà igual. I arriben els joves i diuen: "No!" Els joves d'avui dia estan mantenint moltes lluites socials, com el feminisme o contra el racisme. Comprenen molt més la necessitat de canviar, de no acceptar el que està establert. Es rebel·len contra la norma i lluiten perquè tenen la necessitat de deixar les coses millor que com ells les van trobar. Per exemple, la primera persona que m'ha demanat que deixi de parlar sobre racisme públicament és la meva mare, que diu que m'estalviaria problemes. Jo li dic sempre que no, que és important, i per això hem d'encoratjar les noves generacions a canviar les coses, a exigir més. Per això hem d'educar els joves perquè comprenguin que la igualtat es guanya, no es dona. I que les institucions no són les que decideixen els canvis, sinó que són els individus els que obliguen les institucions a canviar. 

¿És una lluita de clases o de majories contra minories?

— Sempre tendim a dir que el racisme o el sexisme van lligats a una majoria o una minoria. I això és totalment erroni, de fet. Cal saber que hi ha gent que construeix el discurs per conservar el poder. Es tracta del discurs que condiciona la majoria a acceptar l'inacceptable. Perquè és cert que, per exemple, les dones estan discriminades al món, però hi ha més dones que homes al món. Així que no té res a veure amb la majoria o la minoria. De fet, qui té el poder és qui construeix el discurs. El veritable problema és el repartiment de la riquesa. Per això sempre relaciono la discriminació amb el sistema econòmic. Això significa que el veritable problema del racisme, del sexisme, és el repartiment del poder i el repartiment dels béns.

Creu que d'això n'és conscient la societat?

— Seria molt interessant que a l'escola aprenguéssim la història de les lluites per la igualtat. I sí, he dit la història de les lluites. Perquè la igualtat es guanya lluitant. Perquè hi ha gent a l'altre costat que no creu en la igualtat. Perquè, de fet, hi ha gent que s'aprofita de les desigualtats i no vol canvis. Històricament, quan veus les lleis que s'han fet arreu t'adones que són els blancs els que tenen dret sobre els no blancs. I per això són els blancs, històricament, els que no volen el canvi. Posem un exemple clar, el de Rosa Parks durant la segregació racials als Estats Units. En un autobús, quan hi puja una persona blanca, si hi ha negres asseguts han d'aixecar-se i deixar lloc als blancs. Això és el racisme. Significa que si tu ets blanc, arribis quan arribis, hi haurà lloc per a tu. Tu seràs el primer.