Raimon, cançons contra el franquisme d’avui i de sempre
Molts dels himnes contra el franquisme de la Nova Cançó estan agafant ara nova vida per l’estat actual de resistència que es viu a Catalunya. Un disc en recupera la història
L’ estat de resistència en què està Catalunya ha fet recuperar cançons de lluita dels anys franquistes. Raimon i Llach, els màxims exemples d’aquell compromís, han sigut premiats per la seva trajectòria i el grup VerdCel ha posat les cançons més significatives d’aquella lluita d’avui i de sempre en formats musicals molt actuals.
El 13 de març va ser el cinquantè aniversari del recital que Raimon va fer el 1968 al desaparegut Gran Price de Barcelona, a benefici de les llavors il·legals Comissions Obreres. I les CCOO el van homenatjar després amb una distinció lligada al memorial de la massacre feixista al despatx laboralista del carrer d’Atocha, vinculat al sindicat. Raimon ho recorda a la cançó 13 de març, cançó dels creients. Una altra cançó té data d’un altre episodi d’aquell mateix any de gràcia de 1968, 18 de maig a la Villa.
El 18 de maig d’aquest any farà cinquanta anys de l’històric recital de Raimon a la Facultat de Polítiques de la Universidad Complutense. El Maig Francès era a la frase “de lluny, de ben lluny, arribaven totes les esperances”, versos de la cançó que evoca aquella convocatòria que depassava el fet musical, i que conclou que “per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure”. Les forces necessàries per afrontar les càrregues de les mal anomenades forces d’ordre públic, els grisos, que s’hi van abonar.
Raimon va llegar a la memòria col·lectiva un himne, Diguem no, cantat com a tal en tantes i tantes manifestacions d’aleshores... i d’ara. En tantes manifestacions d’aleshores i d’ara també cantem l’altre himne de temps resistents però esperançats, L’estaca, de Lluís Llach. Ha passat el 3 de març, dolorosa ràtzia a la Vitòria del 1976, que cada any evoquem des d’una altra preciosa cançó -potser un rèquiem- de Llach, Campanades a morts. El 2016 en va fer quaranta anys, i l’Ajuntament de la capital basca va homenatjar Llach. Era un dia molt especial, Arnaldo Otegi havia sortit d’una presó injusta unes hores abans. Llach era a la porta i es va cantar L’estaca, que gràcies a una traducció de Xabier Lete els bascos han interioritzat com una mica seva. Llach ha sigut guardonat amb el Premi Enderrock d’Honor per la seva trajectòria.
Aquelles cançons formaven part d’un repertori contra la dictadura, però tenien també voluntat mobilitzadora i un discurs positiu, d’una societat lliure i més justa, que anava més enllà de la protest song, i que per fortuna sustentava l’ètica en l’estètica. Resseguint algunes d’aquelles cançons podem establir una crònica d’uns temps foscos des de la lluminositat de la bellesa. Temps foscos, especialment foscos quan la repressió actuava. La temàtica antirepressiva de la Nova Cançó té punts emotius que, amb el pas del temps, ens ajuden a comprendre el que passava més que no pas amb la distància, generalment mal redactada, de la història.
Raimon i Llach tenen cicles complets de temàtica antirepressiva, que colpeixen especialment quan transmeten la inquietud i la por. Contra la por de Raimon i I si canto trist de Llach són en aquest sentit paradigmàtiques. Els versos de Llach que arrenquen “Jo no estimo la por, ni la vull per demà, / no la vull per avui, ni tampoc com a record” eren premonitoris, però ni ens ho imaginàvem.
Temàtiques d’ampli espectre filosòfic, al costat de fotografies situacionistes d’esfereïdors escenaris: l’estudiant que es tira per la finestra per evitar la tortura de Què volen aquesta gent?, lletra de Lluís Serrahima brodada en veu i música per Maria del Mar Bonet. I l’últim afusellat del franquisme a Catalunya, Juan Paredes, Txiki, en una lletra de Maria Aurèlia Capmany que Marina Rossell fa volar pels seus aguts. I les faules a compte de benignes animalets ensinistrats literàriament per Isop i Samaniego, a La fera ferotge de l’Ovidi, El burro i l’àguila de Pi de la Serra...
La Brigada Social, braç secular del feixisme, va actuar contra aquella Nova Cançó compromesa. Els van detenir, prohibir, censurar, multar... I els van fitxar sota un epígraf que no té preu: “ Lista negra de cantantes ”, datada el juliol del 1975. Vaig fotocopiar aquell llefiscós paper d’estrassa dels arxius del Govern Civil, i uns quants atestats adjudicats als cantants que consideraven més perillosos. Es mereixen ser citats avui amb tots els honors: Araceli Banyuls, Jordi Beltran, Maria del Mar Bonet, Quintín Cabrera, Manuel Gerena, Paco Ibáñez, Joan Isaac, Julia León, Lluís Llach, Jordi Margarit, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Raimon, Pi de la Serra, Pau Riba, Xavier Ribalta, Marina Rossell, Elisa Serna, Joan Manuel Serrat, Víctor Manuel, Jaume Sisa.
Hi havia curiositats antològiques, com ara considerar “nombre artístico ” el nom en català: “ Montllor Mengual, José Ovidio, que utiliza el nombre artístico de Ovidi Montllor ”; “ Riba Romeva, Pablo, que usa el nombre artístico Pau Riva ”... I “ Pelegero Sanchiz, Ramón, alias Raimon ”. A més a més de la repressió per la seva activitat artística, Raimon estava fitxat com a agitador, Maria del Mar Bonet tenia un expedient per col·laborar amb l’organització de premsa clandestina API (Agencia Popular Informativa) i Rafael Subirachs com a membre de l’Assemblea de Catalunya.
Quan el dictador va morir, al llit, feia vergonya aliena tot el fetitxisme que el va envoltar, però el que ningú no es pensava aleshores és que funcionaria i que al cap de quaranta anys, els mateixos que va governar, ressuscitaria. La campanya contra els crims del franquisme, arran del quarantè (!) aniversari del decés, el 2015, va empènyer a rescatar algunes d’aquelles cançons que s’hi van enfrontar en temps real. L’Òmnium Cultural de Muriel Casals, Quim Torra i Marina Llansana va liderar aquella campanya transversal per una memòria històrica activista, i sota el seu aixopluc el grup VerdCel va posar en el llenguatge musical d’última generació aquelles obres mestres.
VerdCel, amb el talent creatiu d’Alfons Olmo i l’experiència anterior en versions de Raimon i Ovidi, va fer un treball que reproduïa l’art amb l’art. I ara, amb la imprescindible conxorxa de Pere Camps i el festival BarnaSants, ens presenta un àlbum meravellós titulat Sota les cunetes. Justícia! amb aquelles cançons. Hi ha els temes citats i hi ha el Paisatge de l’Ebre de Teresa Rebull, un flaix sobre la Guerra Civil; el record de Puig Antich des de la tendresa del tema d’amor de Joan Isaac; el crit consigna No passareu de Xavier Ribalta; la crida a lluitar de l’ Au jovent del grup Coses i de Ramon Muntaner; hi són les Illes, continent essencial i artístic de Biel Majoral i Guillem d’Efak...
I hi són veus actuals de gran vàlua: Joanjo Bosk, Montse Castellà, Cesk Freixas, Meritxell Gené, Rusó Sala, Feliu Ventura, i una increïble guitarra de Toni Medialdea, que transita de Paco de Lucía a Jimi Hendrix sense immutar-se. Sons d’avui, sí, en aquesta realitat que els necessita, que els torna a l’actualitat per lluitar contra el dia de la marmota del feixisme. Són cançons contra el franquisme d’avui i de sempre.