La resistència dels últims indígenes europeus
Es calcula que hi ha uns 80.000 samis, una societat mil·lenària assentada en territori noruec, suec, finlandès i a la península de Kola que lluiten per mantenir i protegir la seva cultura
Dos quarts de deu del matí i continua sent negra nit, com cada dia d’hivern al cercle polar àrtic. Acabem de sortir de Sortland, una població 80 quilòmetres més al nord del famós arxipèlag noruec de Lofoten. Ens desviem de la carretera i entrem a una propietat privada que, com la resta de veïns del voltant, no disposa de cap tanca ni frontera que delimiti el terreny. És una casa convencional, dos pisos i planta baixa, feta de fusta com totes les altres i pintada de blanc i blau cel. Res faria sospitar que estem a casa d’una família sami, l’última societat indígena d’Europa, si no fos perquè al costat de casa la Laila hi ha un tancat amb uns 25 rens pasturant tranquil·lament.
Els samis són els únics habitants noruecs que tenen dret a tenir rens en propietat, fruit de l’herència de la seva cultura. Però malgrat que es té constància que gairebé des de fa deu mil anys ja habitaven aquestes terres, no va ser fins als anys noranta, amb la creació d’un Parlament sami dins l’estat noruec, que van començar a recuperar els seus drets com a poble, arrabassats quatre-cents anys abans.
Al cap d’una estona de ser allà, una silueta surt de la casa de colors pastel. La capa que porta posada, llarga fins als genolls, fa arrodonir la figura de la persona que s’acosta a nosaltres. “Good morning, I’m Laila!”, ens diu amb anglès sense dificultat. Com ella, es calcula que hi ha 50.000 samis repartits pel territori nord de Noruega, però al ser una societat d’origen nòmada s’han estès per altres països sense entendre de fronteres i limitacions burocràtiques, així que també hi ha samis assentats en territori suec, finlandès i fins i tot rus, concretament a la península de Kola. L’amfitriona de la casa, la Laila, ens diu que actualment hi ha uns 80.000 samis entre aquests quatre països però que “tothom sap que són molts més”, puntualitza, encara que no poden saber-ho amb exactitud. Aquest càlcul aproximat és fruit de la negació de gran part de la població a definir-se com a sami, per por a les represàlies que han viscut des de fa centenars d’anys i també perquè continua existint un imaginari col·lectiu amb una visió pejorativa pel fet de pertànyer a una comunitat indígena.
Ens convida a entrar a una lavvu, una tenda tradicional de fusta de forma piramidal amb una llar de foc al centre que acompanya la nostra conversa. “Nosaltres som els únics natius!”, exclama.
Als seus ulls, els famosos vikings són uns pescadors comerciants nouvinguts, en comparació al temps i l’arrelament que ells han tingut a la seva terra que anomenen Sampi. Ells s’han dedicat a la pastura de rens de manera majoritària: han seguit les seves migracions i han construït amb ells una cultura completament arrelada a la natura. Tant és així que avui dia segueixen depenent de molts dels recursos que els aporta aquest animal. “Som un. Nosaltres cuidem d’ells tota la vida i al final ells ens donen tot el que necessitem perquè nosaltres puguem viure”, diu.
Però la seva història, com gairebé a tot Europa, també s’explica en forma de persecucions, execucions i aboliment de la cultura pròpia a causa de l’expansió cristiana que va arribar a terres noruegues al segle XVII. Al llarg del temps, el que va començar sent una colonització religiosa va acabar quallant amb unes diferències que per primera vegada feien més tangibles les fronteres entre els samis i els partidaris a una unificació cultural. “Passa a tot el món. Quan ets un natiu estàs gairebé al final de la societat. Al Canadà o a Groenlàndia sentiràs la mateixa història”, afegeix. Tant és així que el govern noruec va acabar imposant una assimilació cultural tan gran que la majoria de samis van abandonar la seva religió pagana i els costums i treballs rurals per sumar-se a l’anomenada societat del desenvolupament, rellevant així el pes de l’herència d’una identitat mil·lenària.
Les llengües sami
Els lingüistes classifiquen aquestes llengües com a uràliques, és a dir, que no provenen de l’indoeuropeu sinó que tenen una arrel comuna amb el finès, l’estonià i l’hongarès. Actualment al territori Sampi hi conviuen nou llengües sami: cada una d’elles té una morfologia força diferent de la seva veïna, fet que denota que en el passat existia un fort aïllament entre les tribus. Tot i així, se sap que antigament n’existien d’altres, però les fortes polítiques d’assimilació del segle XX van suposar una pèrdua de parlants. La Laila afirma que “aproximadament només un terç de tota la població sami sap parlar alguna de les seves llengües”. Fa un glop d’un te que ha deixat de fumejar per l’estona que porta damunt la taula; s’ha refredat d’acord amb el temps i la conversa. La Laila no va poder ser escolaritzada amb la seva llengua ni tampoc va poder aprendre a escriure-la fins que va ser gran. Després d’explicar-nos-ho, fa una pausa i, somrient, afegeix que el seu fill, tot i estudiar a Oslo, fa classe de llengua sami tres hores a la setmana: “Això és increïble! Encara que el seu professor sigui a 2.500 quilòmetres, poden quedar per Skype per poder aprendre l’idioma. Ara no estic preocupada per la nostra cultura, perquè avui dia els més joves estan orgullosos de ser diferents, de ser samis”.
El ‘yoik’, una manera d’entendre el cant
La llegenda diu que els samis van aprendre el yoik de les fades i els elfs de les terres àrtiques. Gairebé podria ser veritat:#al sentir-lo de seguida t’adones que té unes característiques vocals molt particulars. Aquest cant és el dipòsit de l’essència de la seva identitat, tant personal com col·lectiva. I és que el yoik no és una suma de versos fruit d’una inspiració momentània, sinó una dedicatòria exclusiva a una persona, un paisatge o un animal. Com feien els joglars, els samis han utilitzat el cant com una eina fonamental per recordar moments o fets notoris que han anat passant de generació a generació fins a completar una biblioteca oral riquíssima.
Sent plenament conscients que en aquest cant es dipositaven gran part dels fonaments històrics dels samis, el govern noruec va prohibir cantar yoik el 1955. A partir de l’aprovació de la Llei Sami als anys noranta, aquestes melodies van tornar a agafar embranzida fins a saltar a la gran pantalla. Tal va ser el salt que el yoik va arribar a Hollywood amb la cançó d’obertura de la pel·lícula de Frozen. Però aquest efecte rebot causat per anys de repressió no és un fet aïllat, sinó tot el contrari: el 2019 Noruega va presentar a Eurovisió un grup de música que barrejava el ritme pop amb els cants ancestrals, i actualment ja hi ha diferents artistes com Fjellheim o Elle Márjá que segueixen aquesta modalitat.
Ja comença a pondre’s el sol, i el paisatge bicolor de tons grisos de tempesta i blancs de neu es trenca per l’explosió de roig al cel. Tampoc la fugida del sol marca cap límit ni final de la jornada. Són tres quarts de quatre del migdia, però aquí ja torna a ser de nit. Amb el braç dient adeu, la Laila s’acomiada mentre marxem de casa seva, de la seva terra i pàtria. Ara entenc per què no ens hem trobat cap pas fronterer que delimiti el seu país, Sampi. És una cosa molt més intangible i profunda, gairebé tant que és heretada: és una gran muralla que la construeix la manca de llibertat que alguns es neguen a reconèixer. Una separació profunda que diferencia els que tenen dret a pertànyer a la història i els que lluiten perquè sigui escrita. La Laila avui seguirà explicant el seu llegat, fins que algun dia aquesta muralla de tan dèbil i petita ja no hi sigui.