Restaurant El Capitán: El somni del capità

La història del Manolo i la Mònica és la d’un somni complert, fet realitat. El Manolo va néixer a Terrassa, terra de tèxtil, a principis dels anys seixanta. El seu pare, veient que d’aquest sector no en traurien un futur, el va enviar amb uns parents a Suïssa. El Manolo tenia aleshores disset anys. Allà es va inscriure a l’escola d’hostaleria de la capital del país per encaminar el seu futur cap a la cuina. A Berna va ser on va conèixer l’amor de la seva vida, la Mònica. Ella era infermera, però compartien una il·lusió: tenir un restaurant davant del mar. “Era més meva que seva, però li vaig inflar tant el cap que se la va fer seva”, diu entre rialles el Manolo.

Van resistir quinze anys en aquell país, ella fent guàrdies i ell sempre de segon en totes les cuines que trepitjava. Segons diu el Manolo, allà era impossible ser espanyol i ser primer xef. “Per això vaig donar un cop de puny sobre la taula. Jo volia ser capità d’un restaurant, ser-ne el xef i que ella deixés enrere aquells maleïts horaris”. Dit i fet, van agafar les maletes i van aterrar a Torredembarra. Primer ho van intentar amb dos restaurants abans d’obrir el definitiu: El Capitán, a primera línia de mar. Havien complert el somni, però ara s’havia de fer realitat, amb tot el que comporta començar de zero: hipoteques, crèdits, permisos, nits sense dormir. No obstant, tots dos van creure més en l’ambició que en la sort, i tot l’esforç i patiment va servir per posar els fonaments per edificar el que ara és un dels restaurants referència de la zona, on el Manolo assumeix el pes de la cuina i la Mònica el de la sala. “Ara tothom parla de nosaltres, autòctons i estrangers. Molta gent ens recomana i aquesta és una de les nostres grans victòries”.

Una fama guanyada sobretot perquè a El Capitán es menja molt bé. Nosaltres de primer tastem el salmorejo, les patates braves (demaneu-ne si us agraden molt picants), els calamarsets fregits a l’andalusa, les ortigues de mar fregides amb maionesa de yuzu i les gambes vermelles a la sal.

De segon, no deixem passar l’oportunitat de gaudir del recomanat arròs a banda amb calamars de costa, extraordinari; un tronc de rap a la marinera amb patates fornera i un llom de bacallà confitat amb pil-pil de bolets que es desfà a la boca. Les postres, casolanes: parfait gelat al licor de cafè Tía María i tiramisú. Tot el dinar l’acompanyem amb una ampolla de Gessamí (DO Penedès), un blanc afruitat que fascina l’Ivan.

Els mesos d’estiu, evidentment, són els de més feina, amb un ritme vertiginós que fa que el dia sigui llarg, però El Capitán no tanca mai. “Obrim cada dia, també a l’hivern, i això ja fa quinze anys que ho fem sense parar”. El Manolo té seixanta anys i vol abaixar l’efervescència del dia a dia.

Reconeix que té ganes de continuar treballant, però a un altre ritme. Per això estan buscant una masia al Priorat i obrir només els caps de setmana. “Anem cap a la tranquil·litat; de vida només n’hi ha una i l’hem d’aprofitar. Encara ens estarem uns anys a El Capitán. Ara ja no parlem de somnis, parlem de plans de futur”. Paraula de capità.