El retorn de T de Teatre: “Encara ens agrada treballar juntes”

Argentins

Mariano Tenconi és el tercer director i autor argentí que col·labora amb T de Teatre. Des que van aterrar amb Homes! a Buenos Aires a finals del segle XX, la relació amb el teixit teatral de la ciutat ha estat molt fluïda. El 2007 van comptar amb Javier Daulte per Com pot ser que t'estimi tant. El 2015 van enrolar Ciro Zorzoli per tirar endavant Premis i càstigs. I ara li arriba el torn a Mariano Tenconi. El va descobrir per a elles el seu productor, Daniel López-Orós. “Fa uns personatges femenins molt potents i té un món molt especial, amb humor i un rerefons tràgic”, indica Pérez. Duch deixa clar que “és una gran aportació perquè treballa d'una manera molt diferent i, alhora, molt igual: ens fa créixer com a actrius, com a companyia”. Pla assegura que la barreja d'humor i poesia és el que més els agrada.

Buenos Aires

“Ens van estimar tant i ens van obrir una porta que no s'ha tancat mai”, diu Pla. A banda d'Homes!, hi van fer l'estrena mundial de Criatures (1998) i també hi van portar Delicades (2010). Esperen fer-hi La dona fantasma.

Comèdia

No hi ha dubte que les T de Teatre han creat un segell propi quan parlem de comèdia. “Així com ens l'hem pres nosaltres en sentit teatral, la comèdia és parlar de coses que ens afecten i de coses tràgiques de manera no tràgica, parlar del nostre dia a dia amb sentit de l'humor”, diu Roca. Duch creu que començar amb Petits contes misògins els va anar molt bé, perquè els textos de Patricia Highsmith els feien apuntar alt. “Feien riure però hi havia coses molt dramàtiques”, recorda Roca. “Aquí vam trobar una fórmula que ens interessava i ens agradava, i hem volgut mantenir-la”, afegeix. Ara, diuen, s'identifiquen més amb la tragicomèdia.

Coproduccions

En els últims anys, T de Teatre ha explorat noves vies i ha coproduït espectacles amb altres companyies. Sobretot amb Dagoll Dagom i La Brutal. D'aquestes associacions han sortit La tendresa, T'estimo si he begut i La meravellosa família Hardwicke. Esperen continuar fent-ho. Quan una d'elles fa d'actriu, les altres, encara que no hi siguin, diuen, sempre es vinculen als projectes.

Dramaturgues

És curiós que, sent una companyia de dones, les T de Teatre hagin treballat amb tan poques directores i autores. Van fer Cançó per tornar a casa (2019) a les ordres de Denise Despeyroux. I gairebé para de comptar. Pla creu que ha estat una cosa “inconscient”, no buscada. “Potser perquè som quatre dones, ens ha vingut més de gust treballar amb homes”, afegeix.

Èxit

Que una companyia porti 32 anys en actiu i una quinzena d'obres treballades vol dir que li ha anat molt bé. “El gran èxit és continuar treballant, vivint del que ens agrada, poder escollir”, dispara Roca. I tot ve d'un moment en què van haver de triar. Ens ho explica Pérez: “Havíem de decidir entre continuar fent el que ens demanava el públic o tirar cap al que ens venia de gust, projectes que potser eren més arriscats”. I van decantar-se per la segona opció. “Això és el que ens ha fet seguir”, diu Pla. “Fer sempre Homes! ens hauria fet tornar boges”, afegeix. Per a ella, “l'èxit és la connexió amb el públic, quan es produeix aquella màgia”.

Juntes

“Encara ens agrada treballar juntes”, diu Duch. Aquí l'important és l'adverbi encara, sobretot perquè porten 32 anys construint projectes i realitzant-los. “Per què no? Quan t'hi trobes bé i et funciona no tens per què separar-te, hi hauria d'haver algun motiu, ja que, quan et separes d'algú, és per algun motiu”, matisa Pla. Duch pensa que gaudeixen del “luxe” de poder triar el que fan i amb qui col·laboren. I no oblidem que no tenen exclusivitat, que totes quatres són lliures d'involucrar-se amb altres companyies. “Això és molt sa: si no, seria una cosa molt tancada”, apunta Roca.

Públic

Com és el públic de Barcelona? I el de Madrid? Elles han estat a tot arreu i podrien escriure una tesi sobre els espectadors. A la seva ciutat, diuen, tenen un públic fidel que les segueix des de fa molts anys. “El públic de Barcelona és com nosaltres: és exigent, entregat quan te'ls guanyes, i fidel”, apunta Pla. Duch, per la seva banda, creu que a Madrid són “molt expressius, però no fidels”. “Potser triomfes amb una obra, però a la següent no et venen a veure”, recorda. I afegeix: “El públic de Madrid s'expressa més, és més entusiasta. El que ens sorprèn és que sempre hi ha algú a fora que ens espera per felicitar-nos. Aquí, en canvi, ve algú de fora, triomfa i ningú no li diu res”. “A Madrid la gent entra als camerinos sense preguntar”, riu Roca. Buenos Aires és més com Madrid, però amb una diferència important: “Aquí la gent aplaudeix molt, però allà només ho fan una vegada. Intensament, potser, però només una vegada. El primer cop ens va semblar que l'estrena havia estat un desastre”, recorda Duch.

Soles

Les T de Teatre van començar a córrer el 1991 amb Petits contes misògins. I fins a Delicades (2010) van actuar soles. Va ser el director i autor d'aquella obra, Alfredo Sanzol, qui els va demanar d'incloure personatges masculins. Dones com jo (2014) va ser, però, l'últim espectacle, fins a La dona fantasma, en què no van compartir escenari amb cap extern. “No ha estat una cosa buscada sinó que ha anat així”, assegura Pérez. I Pla afegeix: “Als autors no els posem condicions, els donem llibertat, i si Mariano Tenconi ens hagués dit que necessitava un o dos nois ho hauríem fet”. A La dona fantasma, tanmateix, no estan soles del tot, ja que les acompanyen dos músics en escena.

Subtils

“Som subtils i elegants, no anem a fer sang”, diu Duch. Ser dones, creuen, no els ha donat barra lliure per fer un humor més mordaç. Saben que poden riure's de coses amb les quals un home no s'atreviria, però tampoc no han explotat gaire aquesta veta.

Teatre

Tot i portar tres dècades damunt l'escenari, encara és l'hora que T de Teatre ens ofereixi una peça metateatral o que versi sobre el seu ofici. La dona fantasma s'hi acosta, ja que la segona part de l'obra passa en un teatre, lloc on resideix l'ens que dona títol a la funció. La visió que hi ha sobre el món del teatre és la de Tenconi, però podríem dir que Duch, Pérez, Pla i Roca la subscriuen.

Televisió

Jet lag forma part del trio de sèries catalanes històriques per antonomàsia, al costat de Plats bruts i Teresines S.A.. Va començar a emetre's el 2000 i se'n van fer set temporades. Encara té fans a tot arreu i creuen que ha permès connectar la companyia amb noves generacions. Duch deixa entreveure que tenen alguna cosa nova entre mans: “A veure si ens entenem. Tant de bo hi hagi alguna cosa aviat”. “En tenim ganes i tenim idees”, explica Roca.

Temps

L'humor de T de Teatre, reconeixen, ha canviat amb el temps. A més, com apunta Pla, “ara s'ha d'anar amb més compte, ja que hi ha coses que no fan gràcia”. Tanmateix, Pérez creu que intenten tocar temes universals que no passen de moda, tot i ser conscients que alguna peça seva potser ha quedat “obsoleta”.

Última

La dona fantasma parla de quatre mestres dels anys 70. No està situada en cap lloc concret, però s'entén que l'acció passa en un lloc que acaba de sortir d'una dictadura. “Són quatre dones cadascuna de les quals està passant un moment particular de la seva vida i l'obra les enganxa en un moment clau”, informa Pérez. I Duch afegeix: “Es parla molt de l'amor, de la mort. A una la deixa el marit, l'altra té la mare malalta, l'altra està enamorada d'una dona. Hi ha la malaltia mental...”.