La ruta de la lutermania

A través de la finestreta del tren, el flash-back és ineludible: el paisatge alemany, tan verd i frondós, arbre a arbre, només es veu actualitzat per una multitud de panells solars que ens recorden que, com Holanda, som en un país amb gran consciència verda. Les fulles s’esgrogueeixen, però hi ha autèntiques pintures abstractes fúcsies, vermelles, ocres. A l’octubre, per molt canvi climàtic que hi hagi, Alemanya es vesteix sempre de bells colors, i les fulles seques - Laub - es bressolen en l’aire com si seguissin els acords de Liszt.

Doncs sí, el flash-back històric és constant si seguim els passos de Luter. Fins al punt que hi haurà vegades que notarem que camina per aquí, que segueix amb les seves anotacions, però que s’ha mogut de la taula per anar a menjar alguna cosa. Una cosa semblant passa al castell de Wartburg, que s’alça pictòricament sobre Eisenach, amb les seves construccions de pedra i façanes de fustes creuades. Evocacions de l’Edat Mitjana que, igual que a la Baixa Saxònia, es produeixen sovint a Turíngia. Més endavant, a Weimar, on van confluir les muses de Goethe, Schiller, Bach, Liszt, H.C. Andersen i Puixkin -entre altres autors-, el passeig té gust de classicisme, de façanes romàntiques, de l’originalitat que, sens dubte, va marcar la potent Bauhaus que allà es va iniciar.

És com si la vida i obra de Luter ens portessin per aquest recorregut històric i cultural tan intens i interessant. Si ja els seus propis passos, la seva perseverança i audàcia per enfrontar-se al sòlid papat de Roma, són per ells mateixos un tresor que cal conèixer, el rastre cultural que es va anar desenvolupant al llarg dels segles per les ciutats en què va influir és d’una enorme riquesa.

Seguint la línia de la divisió alemanya

La línia que dibuixa el recorregut de les fites de Luter coincideix amb la de la divisió del país durant quatre dècades. Aquesta és una de les raons per les quals, a peu de carrer, la gent gran no acostuma a parlar en anglès. Fins i tot en arribar a l’estació de Weimar -una ciutat que acull dos milions de turistes a l’any-, una empleada de la Deutsche Bahn mou les mans, nerviosa, en no poder entendre l’anglès. La divisió d’Alemanya, marcada durant tants anys, i el luteranisme i el calvinisme han anat dibuixant un caràcter auster, de persones que vesteixen sense ostentació, de reciclatge i aprofitament dels recursos. I, a més, les ciutats on va llaurar la seva obra Luter van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

En canvi, durant el període d’influència soviètica no es va donar prou a conèixer la història de Luter, i s’està recuperant ara en els últims anys. Això no impedeix, però, que aquest 2017 els alemanys tinguin festa el dimarts 31, la Reformationsfest, que a Wittenberg es prepara amb tots els honors. Aquesta localitat de Welterbe és la que més exposicions i referències ha anat desenvolupant entorn de la figura de Luter. No en va el prolífic reformador va acabar els seus dies entre Wittenberg i Eisleben.

En realitat, Martí Luter va néixer a Eisleben, però la seva trajectòria va passar per diferents ciutats. Almenys 23. A Eisenach, on Bach va ser batejat, Luter va començar a estudiar llatí, a cantar en el cor St. George, un amor per la música que li duraria tota la vida, ja que s’ha conegut la seva passió pel llaüt, que havia après a tocar d’universitari.

Des d’Eisenach es puja al castell de Wartburg, on va estar confinat llargs mesos per la seva seguretat a instàncies del seu protector, el príncep Frederic el Savi. Fugia de la persecució del Papa, que ja l’havia declarat heretge per les seves propostes democratitzadores, i al castell va aprofitar el temps per començar a traduir la Bíblia a l’alemany. Fins i tot va canviar d’imatge per passar inadvertit. Amb tot, va ser un desterrament molt fecund -va traduir el Nou Testament-, i el va fer en un entorn d’una gran bellesa. En plena reserva de la biosfera de Turíngia.

I és que, encara que Luter va néixer i va ser batejat a Eisleben, ell sempre es va referir a Eisenach de la manera següent: “La meva benvolguda ciutat”. Tot i això, Eisleben el té també molt en compte en els seus temples, en la seva casa natal i en les seves exposicions. Així, a l’edifici on va morir el reformista mantenen intacte el seu escriptori i alguns objectes personals i quotidians de la seva família. Així com una Bíblia de cinc quilos i mig, la que ell va traduir perquè arribés al poble.

Perquè Luter es va guiar, de manera tenaç i intel·ligent, per un sentit comú democratitzador, desafiant el tòtem catòlic romà i les seves possessions amb qüestions com ara per què podia comprar-se amb diners la salvació de l’ànima, o per què la paraula del Papa era més important que la Bíblia. I quina millor manera de difondre aquest missatge que traduint-la, perquè qualsevol persona pogués llegir la Paraula de Déu. Un Déu en el qual el teòleg creia, però com un pare per a tots.

El 1505, Luter va ingressar en el monestir agustí d’Erfurt, una ciutat que avui té una gran projecció pel pes històric del reformador i la seva rica oferta universitària. Capital de Turíngia, compta amb el pont habitat més gran d’Europa. Segons el mateix Luter, Erfurt es troba en “el millor lloc per construir una ciutat”. També Goethe, Bach, Humboldt i Schiller hi van passar temporades. Del 1501 al 1505 va ser la reserva universitària de Luter, i després es va convertir en la seva reserva espiritual, del 1505 al 1511. I no és estrany que el monjo s’inspirés en aquest monestir, per la seva gran bellesa.

Però l’agut sacerdot i professor no va fer sinó qüestionar-se cada cop més coses. Per aquest motiu, el mític 31 d’octubre del 1517, sent professor de teologia, va fer públiques les 95 tesis en les quals rebatia la postura de Roma. En realitat, clavar-les a la porta de l’església del castell de Wittenberg no era diferent a emetre avui un comunicat de premsa o divulgar a les xarxes socials una proclama: al segle XVI, Luter es va manifestar així.

Una sèrie d’esglésies mantenen la seva relació amb Luter avui a Mansfeld i Eisleben. En el cas de Sant Pere i Sant Pau, on va ser batejat, trobem avui una aparença ben moderna. S’hi prioritza l’aigua baptismal col·locant la pila al peu dels feligresos i al centre de l’església, com a centre de la fe cristiana.

Amb Cranach a Weimar

Una altra ciutat culturalment important en la qual feia estades Luter era Leipzig, i és que sembla que els espais humanistes agradaven al reformador, que va fer una estreta amistat amb el pintor Lucas Cranach el Vell, arran de la qual freqüentava també Weimar, on el gran pintor renaixentista acompanya a l’exili Joan Frederic de Saxònia. Així, Luter va poder gaudir d’una de les ciutats més inspiradores del món. Avui dia llueixen amb les seves façanes esplendoroses l’exquisida Biblioteca d’Anna Amàlia -on la duquessa va portar part dels seus llibres i incunables des del seu Wolfenbüttel natal-, l’Acadèmia de Liszt, la preciosa plaça del Mercat, el seu extens i idíl·lic parc Ilm, les cases de Goethe i de Schiller... Les muses suren en l’aire, felices, a Weimar.

Encara que a Weimar no és on més va marcar la seva petjada Luter, és una de les ciutats més riques de la ruta relacionada amb ell. I li fan el seu merescut homenatge, per exemple, evocant la lectura de la seva traducció de la Bíblia des d’una balconada de l’Hotel Elephant.

L’any de la Reforma, Berlín no ha volgut quedar-ne al marge i ha exhibit una molt interessant mostra al seu Museu Històric dels Alemanys. A The Luther Effect es pot conèixer la cara i la creu dels 500 anys del protestantisme. Però en realitat a Wittenberg hi ha més referències, on podem veure art relatiu a la Reforma, un repàs a l’Ajuntament, situat a la plaça del Mercat, on també Luter llegeix en un púlpit, i en diverses exposicions.

A la Collegienstrasse, la llarga artèria principal de Wittenberg, t’ofereixen Bíblies pel carrer. Luter és a la cantonada de l’aparador, a la samarreta, a la bossa de la botiga de moda, als llibres i postals, a l’hotel homònim... Fins i tot a dins de les pintures paisatgístiques. Però, per selfie, el que es va fer Lucas Cranach amb Luter a l’església de Sant Pere i Sant Pau de Weimar, davant un Crist crucificat i sagnant. Tot un cameo: perquè alguns diguin que els alemanys no tenen sentit de l’humor.

Més informació