Un taxista a Singapur

Tinc una clara tendència a trobar taxistes fora de sèrie. Viatjar sola pel món et regala moltes situacions de silenci i, quan pugues a un taxi, ets sents amb el permís de trencar-lo. Els taxistes i els cambrers són els amics efímers dels passavolants. Sigui pel que sigui, amb ells comparteixo informació i fins i tot cafès o sopars.

A Singapur vaig ensopegar amb un taxista ben particular. M’esperava a l’aeroport. L’havia demanat dies abans per internet, quan encara era a Kuala Lumpur. Duia un cartell amb el meu nom, un paper escrit amb bolígraf blau. El vaig veure de seguida i li vaig fer un gest amb la mà que ell va rebre amb una lleu inclinació de cap.

Tot just pujar al cotxe, que feia olor d’encens, vaig sentir que sonaven els mantres del Dalai-lama. I sí, em va sorprendre. Per normal general, als taxis del món sona música comercial, informatius o esports. Vaig tardar uns minuts en decidir-me a preguntar. El taxista no va estalviar detalls. Era amable i obert. Expansiu i al mateix temps elegant, pausat. Alex Hui, quaranta-sis anys, veu suau. Mentre parlàvem vaig observar que duia l’ungla del dit petit de la mà dreta extremadament llarga.

Em va explicar que era taoista. El taoisme és la quarta religió més seguida a Singapur –després del budisme, l’islam i el cristianisme–. Em va dir que, abans de ser taxista, havia treballat a les forces aèries, en la part electrònica i de computació. I, just quan va començar a parlar amb passió de Guan Yin –aquella que percep tots els sons del món; la dels mil ulls i els mil braços–, vam arribar al meu hotel. Era obvi que tots dos teníem ganes de seguir amb la conversa, de manera que li vaig proposar de veure’ns un dia d’aquells per prendre un te. I va acceptar. Una setmana més tard em van avisar de recepció que l’Alex era al vestíbul. M’esperava amb un somriure d’orella a orella. Vam seure en uns sofàs blancs de l’enorme sala d’entrada a l’hotel.

La missió que tenim al món

Em va explicar que el seu pare, nascut a la Xina, havia emigrat a Singapur durant la Segona Guerra Mundial. I que hi havia conegut la seva muller i hi havia tingut els fills. Aleshores li vaig tornar a preguntar pels mantres, per la seva fe. Em va dir que resava cada dia a Tai Shan Lau Jun, el títol honorífic de Lao Tse divinitzat, l’autor del Tao Te Txing. Que dedicava els seus esforços a la meditació i a la respiració. Desprenia una pau que no en deixava dubte. Em va dir també que l’única missió que tenim en aquest món és trobar i exercitar el que hi ha de bo en nosaltres. Que primer, però, ho hem d’identificar. I va ser en aquell moment quan em va parlar del mestre xinès que viu a Bangkok i els poders mentals del qual són infinits. “Vola, veu amb la ment el que passa a qualsevol lloc del món, travessa parets i viatja al passat i al futur”, em va assegurar. Havia tingut la sort de ser rebut pel gran mestre un parell de vegades. Li vaig demanar si em podia posar en contacte amb ell. “El coneixeràs quan l’hagis de conèixer”, em va dir. “El que sí que faré és parlar-li de tu, perquè et busqui. I a tu et donaré algunes indicacions perquè t’hi acostis”.

Vam estar junts dues, potser tres hores, no ho sé del cert, però em van semblar només minuts. Quan va arribar l’hora d'acomiadar-nos ens vam posar drets i es va imposar una llarga abraçada. Encara sento la seva força generosa i honesta. Li enviaré aquest text quan surti publicat i potser, com va fer el senyor Makishi, també em contestarà. Mentrestant, miro que el meu proper destí sigui Bangkok.