Cremen, s’apaguen

Solstici, ho va dir una amiga mentre parlaven dels plans de Sant Joan al porxo dels pares (absents) d’una de la colla. Si ella no hagués sigut una fanàtica de l’astrofísica, potser la paraula hauria passat de llarg sense més ni més. Però ella sabia amb exactitud matemàtica què significa el solstici. Vol dir que l’eix de rotació de la Terra té una declinació de 23 graus i 26 minuts, amb la qual cosa és el dia que projectem una ombra més petita. Vivim esclafats pel sol.

Però tot això ella no ho va pronunciar, només va dir:

—A la platja no, eh.

Perquè no suportava tenir la sensació de ser a dins d’un anunci de cerveses reproduint tòpics com qui col·lecciona cromos: coets, foguera, una guitarra o uns altaveus que vibren, somriures, natges, bíceps, pits, mirades, uns petons a cremadent, tot domesticat i sota control. Però de petards, sí que en volia, així que va afegir:

—I hem de fer explotar alguna cosa.

Les explosions li agradaven. La vida, el món, avancen a còpia d’explosions, solia dir. L’origen de l’univers, per exemple, un punt de densitat infinita i: bum! Les estrelles que suren pel cel són encara les guspires d’aquell petard colossal. Es va aixecar i va anar fins al límit del porxo per veure-les. Semblaven sal escampada sobre unes estovalles negres. Potser va ser això, el Big Bang: un saler explotant.

Des d’aquell porxo va veure les atzavares de primera línia de mar, amb les fulles lanceolades i plenes de punxes; va pensar que eren una explosió verda a càmera lenta. I també va recordar l’estiu anterior amb la barca del pare i els focs artificials que esclataven quan la quilla estripava l’aigua i el mar es trencava en mil bocins.

—Calimotxos —va dir una de fons.

No sabia que després vindrien els vòmits explosius i vermells; semblaven fets de sang, i la sang atreu els vampirs, els taurons, els monstres. Tampoc no sabia que els monstres existien; resulta que tenien quinze anys més que ella i no vivien sota el llit, sinó a la botiga del costat de casa els pares. No podia intuir que aquella revetlla se’ls trobaria en una festa i que enmig de la boira mental, entre els esclafits dels petards i la resplendor de la foguera, l’arrossegarien a un matollar i li tatuarien records lletjos al cos. Una implosió és una explosió des de dins. La vida de vegades peta, rebenta, salta pels aires.

Solstici, dirà d’aquí a trenta anys la seva filla adolescent mentre dinen.

I la paraula se li encendrà dins del cap com una bengala, amb el tumult de les guspires, aquests fragments fugaços de llum que t’hipnotitzen i de vegades et cremen. Bengales, records, paraules, estrelles: no són coses tan diferents. Cremen, però al final s’apaguen. Fins i tot les que ens esclafen.

Carlota Gurt és escriptora i traductora. Va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2019 amb el recull de contes Cavalcarem tota la nit (Proa) i ha publicat la novel·la 'Sola' (Proa)