Després de repassar la premsa a consciència, amb el meu majordom arribem a la conclusió que els independentistes són els altres. Quan escoltem les declaracions encaixades en el míting sense retorn i perpetu en què s’ha convertit la política ibèrica del senyor Juamma Moreno, del senyor Lambán o de la senyora Díaz Ayuso, per posar tres exemples fàcils, tenim la sensació que el discurs de l’independentisme català s’ha quedat en no res. Comparat amb l’estrident “Sánchez nos roba” dels càrrecs electes citats, el “Madrid ens roba” del nacionalisme català sembla una broma. El que no acabem de tenir clar és si la judicatura en pes, com té per costum, es posarà mans a l’obra per engarjolar-los per sedició i tal i qual o bé ho passarà per alt, ni tampoc si el rei sortirà per televisió a demanar calma i a proclamar, per enèsima vegada, la unitat d’Espanya que, a aquest pas, entre els uns i els altres, acabarà per circumscriure’s al territori que actualment ocupa Alcobendas.

El meu majordom és de l’opinió que els independentistes estan errant l’estratègia perquè en comptes de desprendre’s d’Espanya potser el que haurien d’esperar és que totes les altres comunitats autònomes els fessin la feina i, gràcies a en Sánchez, de la Marca Hispànica se’n desdiguessin primer.

De camí a l’Està passant del senyor Toni Soler, m’he creuat sovint amb alguns concursants d’Eufòria i sempre els he trobat educadíssims i amables. La manera com aquests artistes caminen pels passadissos de TV3 és la manera com hauríem de caminar els barcelonins –ja sigui per la vorera convencional i clàssica, ja sigui per la tàctica i acolorida– per tal de mantenir la pau social, tan fràgil aquests dies de calor pandèmica. La senyora Mariona Escoda, flamant guanyadora del concurs, m’explica que el seu nòvio és bomber de la Generalitat de Catalunya i que, malauradament, aquests dies ha tingut molta feina. Després dels concerts eufòrics de mitjans de juliol al Palau Sant Jordi, volen fer plegats alguna escapada a la muntanya perquè es veu que són silvestres, que ja té mèrit això de voler seguir trescant després del tute que de ben segur s’infligiran, tant l’un com l’altre, aquest final de temporada. D’aquesta informació, és a dir, del descobriment del bomber, es deriva que del tant especulat affaire entre ella i l’Edu (que, per cert, diria que es perfuma amb Eau Savage de Dior i si no que ens truqui, sisplau, per desmentir-ho), res de res. Esclar que, després de veure l’altre dia el documental del Sense ficció dedicat al poliamor, no es pot descartar cap possibilitat, i que no sigui que al final l’amic Edu acabi convertint-se en l’unicorn del bomber i la Mariona, que això sí que seria una autèntica eufòria catalana, i la resta, misèries. 

Passant-me de llest, un cop més, i com que m’encanta donar consells, recomano a la Mariona, com a gran i experimentada dama de la cançó que soc, que el primer que ha de fer, abans fins i tot de buscar-se un perruquer o perruquera de confiança (a la manera de la Jurado amb en Rupert, per exemple), és contractar un advocat laboralista que tingui els dallonses d’acer inoxidable i que li tanqui els contractes amb ungles i dents protegint els seus interessos per sobre de totes les coses. “Mira, si no, el que li va passar a la pobra Marisol per culpa del Goyanes”, li dic. 

Dimarts a la tarda, amb el meu cunyat, anem a veure la representació de final de curs de la seva filla, la meva neboda, perquè la mare de la criatura, com que és autònoma, titellaire i operària, no ha pogut venir i em toca fer el paper, que faig gustós, de primera dama. Per descomptat, tant el seu pare com jo mateix trobem que de tots els infants que hi participen, que són una bona pila, la nostra hereva és, amb moltíssima diferència, la que ho fa millor. 

Que jo recordi mai no havia estat en un esdeveniment d’aquestes característiques però ho recomano fervorosament per diverses raons: quan les criatures evolucionen sobre l’escenari ho fan amb una concentració i seriositat primigènies. La senyoreta Galí, que es la puntual directora d’aquesta escola i que tothom admira, diu que els infants tenen una il·lusió i una innocència que es perd amb els anys i que els adults substituïm, amb el temps, per complexos, pors i vergonyes diverses: té raó. Però també perdem aquesta capacitat de concentració i, sobretot, un tipus de seriositat gràcies a la qual als més petits –que com ens recorda Franz Lebowitz no tenen sentit de l’humor, ni fumen, afegeix, i per això li resulten tan avorrits– els permet d’evitar el sarcasme, de manera que hi ha una connexió natural entre el gest i la realitat, connexió que, de ben segur, té molt a veure amb aquest estrany fenomen que hem acordat anomenar art.

Com que representen una coreografia a base de picar de mans i peus i han d’anar a l’uníson, sempre hi ha algun nano que s’embolica i perd el compàs momentàniament, per recuperar-lo, això sí, a l’instant. Aquests errors, emmarcats en el conjunt general, resulten encantadors. D’altres tenen l’habilitat de corregir i salvar un oblit coreogràfic o la seva natural falta de ritme amb una solució d’última hora i improvisada, realment creativa, única, que, en la majoria de casos, resulta brillant. Del que es tracta, en definitiva, és de seguir intentant-ho, de no quedar-se enrere i, com a últim i lícit recurs, dissimular i tirar milles perquè passa que han promès que després del concert ens donaran berenar.