Els vencedors: Les cases del poder franquista

Un projecte artístic s’ha fixat en la imatge dels habitatges luxosos de l’elit del franquisme per reflectir la impunitat en què han mantingut els privilegis i mostrar l’estètica del règim

RAÚL MARTÍNEZ / Catalina Serra

i RAÚL MARTÍNEZ / Catalina Serra

4 min

Quaranta anys després del restabliment de la democràcia a Espanya, el sentiment que potser les coses no es van fer tan bé com ens van dir en la tan exalçada Transició persisteix. La impressió que els responsables franquistes es van lliurar d’haver de respondre per les atrocitats que van cometre continua viva en una part significativa de la població i aquesta falta de legitimitat institucional es fa patent en moments de crisi política o econòmica com els que estem vivint.

Façana principal de la que va ser la residència, d’herència materna, de Ramón Serrano Suñer, a Gandesa (Terra Alta). Declarat simpatitzant del nacionalsocialisme alemany i promotor de l’enviament de la División Azul a lluitar contra la Unió Soviètica, va mantenir un estret lligam sentimental amb la població de Gandesa, on, a més de la residència, també hi ha la seu de la Fundación Ramón Serrano Suñer, impulsada per petició del que va ser ministre de l’Interior, de Gobernació i d’Afers Estrangers del règim franquista. La casa és avui dia al carrer Miravet, nom que va substituir el de Serrano Suñer, per aprovació plenària de l’Ajuntament de Gandesa, l’1 d’abril de l’any 2003.Ignasi Prat

Com a metàfora de la impunitat que van tenir tots aquells que, per art de màgia, es van convertir en demòcrates de tota la vida d’un dia per l’altre apareixen els palauets, les hisendes i altres edificis que les autoritats franquistes, en molts casos, es van autoconcedir i que, encara avui, són dels seus hereus.

Cargando

No hay anuncios

El fotògraf català Ignasi Prat Altamira ha volgut furgar en aquest passat i el resultat és aquesta sèrie de fotografies que sota el significatiu nom d’Els vencedors presenta les cases d’alguns dels màxims responsables de la dictadura. Són diversos els sentiments que desperten aquests edificis: l’omnipotència del Règim, el seu gust per l’ampul·lositat, el seu hermetisme i la indignació de veure com els responsables de la revolta militar i el manteniment d’un llarguíssim règim dictatorial ho van deixar tot lligat i ben lligat abans de deixar anar llast i abraçar les institucions democràtiques.

Façana principal de la que va ser la residència de José Luis Arrese y Magra a Corella (Navarra). El palau de qui va ser ministre general de la FET y de las JONS (1941- 1945) i ministre d’Habitatge (1957-60) és d’estil barroc i actualment propietat dels descendents del matrimoni de José Luis Arrese i María Teresa Sáez de Heredia, que era cosina de José Antonio Primo de Rivera. La Ciutat del Barroc, com és coneguda la població, es constitueix, encara avui dia, com un homenatge permanent a la figura d’Arrese en particular i de la seva família en general. Una mostra d’aquest fet és que la població té, encara avui dia, dos carrers amb el nom de José Luis Arrese, el parc María Teresa, el camp de futbol José Luis Arrese, el Museu José Luis Arrese i una escultura del mateix Arrese a prop de la que va ser la seva residència.Ignasi Prat

A part de despertar un legítim sentiment d’injustícia, la història d’aquests habitatges també vehicula la vigència del poder que encara conserven els hereus del poder franquista. Aquests habitatges es converteixen així en el viu testimoniatge de la impunitat més absoluta.

Cargando

No hay anuncios

Les fotos i el plantejament d’Ignasi Prat també fan evident la ruptura generacional que s’ha produït: si per als contemporanis de la suposadament modèlica transició que va viure Espanya s’acceptava aquesta immunitat com un mal menor, per a les generacions ja crescudes en democràcia, sense la por a la tornada al poder dels militars, resulta inacceptable que els responsables de 40 anys de repressió, saquejos i abusos puguin gaudir, fins i tot a través dels seus descendents, de privilegis propis d’una edat de domini d’una part de la població sobre una altra.

Fotografia presa des del Parc de Varela de la façana sud del xalet de José Enrique Varela Iglesias, a Cadis. La casa, que va ser projectada sobre una horta de l’antic barri de San Severiano, es va començar a construir per subscripció popular com a agraïment a Varela per haver encapçalat l’alçament militar a Cadis el 18 de juliol de 1936. Aquesta subscripció popular es va expandir a l’àmbit nacional sumant-hi altres províncies, entre les quals destaquen Toledo, Segòvia i Terol, per haver sigut escenaris de les accions militars durant la Guerra Civil de qui va ser ministre de l’Exèrcit (1939-42) i alt comissari d’Espanya al Marroc (1945-51). L’autor del projecte del xalet va ser l’arquitecte Casto Fernández-Shaw i la direcció de l’obra va ser assignada a l’arquitecte municipal Rafael Hidalgo. L’any 1986, en un ple celebrat a l’Ajuntament de Cadis, es va firmar un conveni amb els familiars de Varela per cedir una part de la finca, de 6.210 metres quadrats, per a l’accés públic, on actualment hi ha el Parc de Varela.Ignasi Prat

Després d’un complicat treball de recerca, Ignasi Prat va poder localitzar 17 d’aquestes propietats -en aquest reportatge en mostrem sis-, entre les quals hi ha les de persones tan destacades del Règim com el mateix Francisco Franco i el seu germà Nicolás, passant per membres de la junta militar que va donar el cop o antics ministres, des de Serrano Suñer fins a Queipo de Llano.

Cargando

No hay anuncios

El treball de Prat obre la porta a diverses reflexions, al voltant de la impunitat i els privilegis dels membres del Règim i els seus familiars però també al voltant de la memòria històrica i de com s’ha plantejat en aquest trencaclosques anomenat Espanya.

“No hi hagut ruptura amb el franquisme”

“La protagonista de la novel·la, la Gloria, baixa al carrer, cobert de neu, i segueix unes petjades que comencen davant de casa seva i que cada vegada es fan més grans i profundes, fins que desapareixen davant la tanca d’una mansió luxosa als afores, a la zona on les rases fúnebres obertes per tota la ciutat es deixen de veure i comencen els jardins, les pèrgoles i les piscines: el món dels vencedors”. Aquesta cita de la novel·la Mala gente que camina, de Benjamín Prado, va ser l’espoleta que el 2010 va impulsar el jove fotògraf Ignasi Prat (Sant Esteve de Palautordera, 1981) a dur a terme una recerca sobre les cases d’aquests vencedors, els guanyadors de la Guerra Civil. “Volia fotografiar com eren les cases de la cúpula franquista”, explica. Fins ara ha exposat el projecte a Barcelona, Mallorca i Lleida, i ha creat una interessant pàgina web on s’amplia la informació sobre els immobles i els seus protagonistes.

Com vas fer la recerca?

Amb l’ajuda d’historiadors, com Francisco Espinosa, advocats i altres persones vaig anar localitzant les partides de defunció d’uns 17 alts càrrecs del franquisme on apareixia el seu últim domicili familiar. En part es correspon amb la llista que apareixia al sumari de Baltasar Garzón en què acusava membres del Règim de crims contra la humanitat. Volia representar el franquisme a través de les cases dels seus alts càrrecs.

Les fotografies tenen un to fosc. Per què?

Vaig optar per aquest to, que té a veure amb el seu posicionament polític. Són fotografies que fan referència al terror, a un passat fosc. M’interessava molt també el nivell arquitectònic, veure els valors que transmet aquest tipus d’arquitectura, que a vegades és antiga i d’altres es va construir per a ells. Reflecteix els seus gustos, la seva estètica. M’he centrat en la imatge i no he entrat a investigar a fons la casuística de cada casa, però hi ha de tot, des d’edificis antics heretats fins a altres que eren fruit de l’expropiació a republicans.

Com afecta el projecte al present?

L’actualitat referma l’interès del projecte. El franquisme no s’ha arribat a jutjar mai, no hi hagut una ruptura. Hi ha molta relació entre aquelles elits franquistes i les elits polítiques actuals. Moltes de les propietats continuen en mans dels seus familiars o hereus, i ningú ho discuteix.