La visita clandestina de Ricky Gervais

Ricky Gervais va passar ahir per Barcelona amb una discreció impròpia d’una celebritat de l’humor que ve a presentar el seu nou monòleg. Sembla que vingui d’incògnit. La repercussió en els mitjans de comunicació ha sigut pràcticament inexistent. Al Centre de Convencions Internacional de Barcelona no hi ha cap reclam de l’espectacle. Cap cartell, cap banderola, cap fotografia de Ricky Gervais. Enlloc s’hi pot llegir el nom del seu xou. Ni fora al carrer ni a dins del recinte. És com si assistíssim a un espectacle clandestí. Com si fos secret qui sortirà a l’escenari. A l’enorme vestíbul es fa una cua llarguíssima per comprar una beguda al bar. Es diu Cash Bar, però un cartell en una pantalla adverteix que només s’accepta pagament amb targeta. Ironies de la vida.

Les butaques es van omplint i a l’auditori s’hi respira un ambient relaxat i força silenciós. Una llum blavosa il·lumina l’escenari i injecten un fum vaporós que sembla que vulgui potenciar el misteri. Diuen que Gervais tria les cançons que es van escoltant abans de l’espectacle. Sona The passenger, d’Iggy Pop, i Werewolves of London, de Warren Zevon. Amb puntualitat britànica apareix el teloner que ningú esperava, Sean McLoughin. El mateix humorista fa broma perquè el públic sempre li dona una benvinguda efusiva creient que serà Gervais el que saltarà a l’escenari. Deu servir per testar l’entusiasme del públic i, sobretot, el nivell d’anglès general de la sala. Després de mitja horeta d’acudits força anodins torna la banda sonora ambiental. The times they are A-changing, de Bob Dylan, i Eve of destruction, de Barry McGuire. Els títols de les cançons connecten amb aquesta mirada catastrofista que sembla anticipar el títol de l’espectacle: Armageddon. Però just abans que aparegui el gran protagonista sona What a wonderful world, potser com a punt de sarcasme.

Per fi surt Ricky Gervais. El públic el rep entusiasmat. Una lletra A gegant es manté de fons il·luminada a l’escenari. L’humorista ens adverteix que s’ha fet del moviment Woke. Un contrasentit venint del màxim detractor de la correcció política. La gent l’aplaudeix. També precisa, burleta, que és antifeixista. Com si fos una condició que avui en dia fos obligatòria especificar per subratllar la bondat personal. Una vegada més, com en els seus altres espectacles, Gervais retrata les contradiccions socials i la manera com sovint es perverteix el llenguatge. De manera descarnada se’n riu de com perdem el temps en els detalls mentre el món és devorat per grans atrocitats. “Estem en el millor moment de la història per tenir seixanta anys. Tots els que ara en tenen vint, quan tinguin la meva edat, estaran tancats a casa amb una màscara per respirar i plorant”. Gervais va desgranant el seu discurs apocalíptic, presumint dels seus propis privilegis i recordant-nos com acabarà la humanitat per culpa del canvi climàtic, les armes nuclears i les pandèmies. Però, sobretot, per l’estupidesa humana. Després d’algun gag absolutament passat de rosca ens precisa: “Això no sortirà a Netflix”. Al final, com a cloenda, fa un breu discurs per intentar separar el seu jo comediant del seu jo real. És innecessari si t’has esforçat a llegir els mecanismes interns per construir el seu humor. Una precisió decebedora. Però una manera de constatar la seva poca fe en la humanitat.