BarcelonaA risc que aquesta pàgina acabi confonent-se amb el full parroquial o amb la secció aquella dels telenotícies de l’anterior segle en la qual el senyor Salvador Alsius repassava exhaustivament el santoral diari, explicaré que diumenge passat, amb el meu majordom i la mamà, com que era Sant Antoni Abad, patró dels animals, vam anar a beneir el cavall, que bona falta li fa.

Al passar per davant de l’altar i després que a mi em donessin el tortellet ensucrat de rigor -motiu pel qual les regnes queden enganxoses fins ben bé mitjans del mes de juny-, el cavall va estar a punt d’arrencar-li el braç, d’una queixalada, a l’escolà que s’encarregava de donar als èquids el corresponent panet i, no content amb això, una mica més i li parteix el crani en dos trossos al capellà, a més de fer-li saltar pels aires l’aigua beneïda, a causa d’una guitza que riu-te tu de les piruetes dels lippizans vienesos. Aquesta constant tendència a l’heretgia ens va empènyer a pensar que, com ens temíem de fa temps, és un corser descregut, si no bolxevic directament, o sia, el que ens faltava per al duro.

Com que per la ràdio van dir que faria un fred de pelar, tot i que després va fer un migdia primaveral, la mamà es va posar les pells (visó, naturalment, no caldria ni dir-ho), motiu pel qual va endur-se una bona ruixada perquè el mossèn encarregat de l’assumpte la va confondre amb una bèstia. Lluny de molestar-se -tot i que ella, ruixat per ruixat, prefereix de sempre el Chanel número 5- i posant en pràctica allò de l’“ande yo caliente... ” ens vol convèncer que la pell, si és bona, és el millor per resguardar-se tant del fred com de la pluja i ens assegura que, tot i que ara no se’n faria fer un, de visó, celebra la nul·la consciència ecologista que tenia quan se’l va comprar malgrat que eren temps del “Nuclear?, no gràcies”. Nosaltres això que diu que ara no es faria unes pells ens ho creiem molt relativament i amb reserves perquè, siguem francs, la consciència sostenible que té actualment tampoc no seria per tirar coets.

El meu majordom, a l’hora de l’aperitiu, segueix amb la seva particular matraca, i és que resulta que es penedeix de no haver-se engiponat la caçadora de pell estampada de lleopard -aquella, sí, que va estrenar l’altre dia al Liceu- perquè si ho hagués fet hauria rebut també l’aigua divina que ell pensa que tant necessita, patint com pateix d’hipocondria litúrgica. La mamà li diu que no s’hi capfiqui més, que els seus lleopards són sintètics i que la pell sintètica, per molt ben feta que estigui i diguin el que diguin els de Greenpeace, no fa salvatge. La senyoreta De Febrer, que després d’un partit de dobles i camí del vestidor s’ha afegit al vermut, diu “Desde luego ” i, tot i assegurar constantment i a qui la vulgui escoltar que és vegana, a continuació agafa una altra croqueta rebotida de pernil (i ja van cinc), confirmant, un cop més, que està a favor de la ramaderia extensiva, com el Pablo Casado, de forma molt sui generis i liberal, és a dir, liberal de pa sucat amb oli.

A la tarda anem a veure, quasi a la manera dels romers, l’exposició de la Mari Chordà a la galeria Mayoral de Consell de Cent. Durant el viatge (agafem dos taxis) i com era d’esperar, la senyoreta De Febrer, a més de notificar-nos que se sent pesada (vuit croquetes de pernil s’ha fotut finalment la paia, vuit!, una darrere de l’altra, sort que és vegana, quin desfici!), no deixa passar l’oportunitat de queixar-se, un cop més i com té per costum, de l’alcaldessa Colau perquè, segons ella, i seguint amb la seva particular visió ecològica de les coses, la culpa que no es pugui anar a cavall per l’Eixample (“que seria preciós”) és completament seva -igualment com les set plagues d’Egipte o que les estàtues gregues hagin perdut els seus pigments originals- perquè, diu, “¿Què li costaria posar un camí de cavalls en lloc de tant carril bicicleta i tanta superilla, que quin engorro, no?”. La que ara diu “Desde luego ” és, naturalment, la mamà.

Només entrar a la galeria, penjada a mà dreta, veiem una vulva espectacular que, segons té l’amabilitat d’explicar-nos la mateixa artista en persona, construint per cert una frase que hauria fet les delícies del mismíssim Sigmund Freud, ha rescatat no fa pas gaire de les golfes de la casa dels seus pares a Amposta. Els membres del grup rumiem a l’uníson, perfectament sintonitzats (ho noto), perquè, qui més qui menys, tots tenim una vulva a les golfes de la casa materna que caldria, amb certa urgència, rescatar. La vida contemporània, diguin el que diguin, és extraordinària: al matí, aigua beneïda; a la tarda, alliberament vulvar.