Monogràfic de l'Ara Diumenge dedicat a la col·lecció d'art conceptual de Rafael Tous, un mecenes apassionat per l'art i els artistes, que ara ha fet una importantíssima donació al Museu d'Art Contemporani de Barcelona. Mostrem algunes de les obres que ha donat acompanyades del comentari d'artistes com Francesc Torres, Carlos Pazos, Francesc Abad, Miralda, Eugènia Balcells o Pere Noguera. Un tast de la magnífica exposició que li dedica ara el Macba, En temps real, oberta fins el 9 de gener del 2022, i un reconeixement a un dels principals donants que ha tingut fins ara Catalunya. 

Quan la Núria Novell era petita s’aferrava a un pensament per sobreviure. Imaginava que era capaç d’arribar de puntetes a la balda que tancava per dins la porta del lavabo de casa seva. “La meva mare sempre em deia: «Passa tu primer i vés traient-te la roba». El dia que vaig aconseguir tocar la balda amb els dits em vaig sentir fantàsticament bé. Recordo com si fos ara el moment que vaig poder tancar la porta. Ella picava des de fora cridant que obrís però jo li deia que no”. Aquesta nena espantada i trista també tenia un altre somni: embarcar-se i salpar amb un dels vaixells que estaven atracats al port de Barcelona, i dels quals sentia a les sirenes, matí i nit, des de la seva habitació. En els dies més foscos pensava sortides més desesperades, com acabar amb tot i tirar-se per la finestra.

Aconseguir que polítics de diferents institucions públiques es posin d’acord en qüestió de mesos es pot considerar gairebé un miracle. Doncs això és el que va passar quan una associació d’empresaris del sector tèxtil i de la confecció de la comarca del Maresme (Asegema) es va presentar fa un any a l’Escola de Teixits de Canet de Mar per explicar com els costava de trobar patronistes i cosidors per als seus tallers. Miquel Soler, el director de l’escola -tancada el 2011 per falta d’universitaris i dedicada des de llavors a projectes de recerca per a empreses-, va transmetre les seves peticions a les administracions i, tres mesos després, Diputació de Barcelona, Ajuntament i Generalitat es van posar d’acord perquè el centre reobrís les portes per oferir formació professional dual, una modalitat que combina les classes lectives amb les pràctiques en empreses.

“De sobte he tingut ganes de fantasia. Estava cansat de la moda atrapada en la rutina i en una serietat que em paralitzava. L’hivern passat van haver-hi els ballets russos de Diaghilev. I les dones van tenir ganes de vestir-se com aus del paradís”. Amb aquestes paraules, Yves Saint Laurent justificava a la revista Elle l’estiu del 1976 la seva fascinació per l’exotisme, que a partir de llavors impregnaria amb més intensitat que mai les seves col·leccions. No renunciava ni de bon tros al seu estil clàssic. Durant el dia seguiria vestint les dones amb bruses, blazers i pantalons. Però sí que els obria un parèntesi de luxe i glamur nocturn amb vestits llargs i túniques fastuoses inspirades en ètnies de qualsevol punt del planeta. Yves Saint Laurent, com el seu mestre Christian Dior i els seus coetanis Coco Chanel i Cristóbal Balenciaga, va trobar en les plomes unes grans aliades per recrear els seus somnis i, a la vegada, emfatitzar les emocions que volien transmetre amb la roba i els accessoris. Però no van ser els primers a fer-ho. Ni tampoc els últims.

It’s a bird, it’s a plane - oh, wait, it’s Captain America. The costume( 2 )looks different, of course, as does Chris Evans squeezed into( 3) the corporate brand. But, gee( 4), it can be hard keeping track( 5) of all the men flying and fighting in the superherqo cinematic universe. Next is yet another Spider-Man movie, and then come the X-Men, and then the Guardians of the Galaxy, and then (again) the Avengers, whose numbers include Captain America. So, he’ll be back. Meanwhile, he has another movie to call his own, Captain America: The Winter Soldier, one that, like many others of its type, gets off to a kinetic start only to lose steam( 6) before blowing everything up( 7).

Aquesta és la segona part d’un viatge de vint dies, dels quals a Jordània, i concretament a Petra i al desert de Wadi Rum, n’hi vam dedicar cinc. Venim d’Eilat, al sud d’Israel i a tocar del mar Roig, i ens endinsem a Jordània a través d’Yitzhak Rabin - Wadi Araba, un pas fronterer que no presenta complicacions ni tardances innecessàries. Tenim ben estudiades les taxes, però no pas els mecanismes dels taxistes jordans per entabanar-nos, si poden.

Què hi ha darrere del mite i la llegenda del poble viking? Eren guerrers, saquejadors, exploradors, comerciants o agricultors? O tot alhora? Segons els historiadors, el terme viking no definia ni un grup ètnic ni una entitat cultural, sinó que servia més aviat per referir-se a una determinada manera d’actuar. També podia servir per designar una persona o ser utilitzat com a cognom.

La gastronomia dels països nòrdics d’avui té poc a veure amb la dels seus ancestres vikings, però en conserva alguns trets, com el costum d’assecar i fumar el peix o el consum habitual de pa amb mantega salada. Si voleu descobrir la gastronomia escandinava postvikings i tastar delicioses arengades o l’autèntic salmó fumat, podeu acostar-vos a Pappa Sven (Villarroel, 22), l’únic restaurant escandinau que hi ha a Barcelona.

Tots ens en vam alegrar quan a l’Antònio (Miquel Cors) i a la Rosa (Margarida Minguillón) els va tocar la Primitiva, però també vam patir amb la seva separació o amb l’accident que va deixar en coma el seu fill, el Ferran (Joel Joan). Ens vam quedar amb la boca oberta quan es va descobrir que l’assassí del malvat Ricard (Enric Arredondo) era el pacífic Andreu (Alfred Lucchetti) i li vam agafar molt afecte al germà de la Rosa, el Xavier (Jordi Boixaderas), pioner en l’homosexualitat televisiva en un moment en què ser gai encara no estava del tot acceptat.

Sens dubte, hi ha un interès manifest pel pa. Hauríem de saber la gènesi de la fal·lera panarra. ¿És el consumidor que ho demana o, potser, és el flequer que sedueix i educa el paladar amb les seves propostes sensates i agosarades? Crec que el mèrit se l’endú qui passa les nits en blanc, negat en farina, treballant incansablement perquè tinguem pans saborosos i molt variats des de bon matí. D’aquest treballar constant, callat i fosc, en sorgeixen idees brillants i noves, com aquestes dues iniciatives: Turris engega la campanya A mi m’agrada la crosta, que proposa un pa amb decibels, que de tan cruixent fa soroll en mossegar-lo. És un dels atributs que distingeixen el pa fet artesanalment, perquè cal coure’l en forn de sola, amb pedra refractària que cou lentament la massa fins que s’aconsegueix la crosta daurada. L’artífex, Xavier Barriga, ha escrit un manifest que trobareu a les seves set fleques en què explica que la crosta dóna gust i caràcter i protegeix la molla.