Hi ha dies en què l’enyor puny com si fos un mal de queixal. Arriba de cop, sense previ avís, quan menys s’ho espera. Pot ser per una olor, un record, un objecte que apareix en qualsevol racó de manera inesperada. I quan això passa es queda molta estona allà: dins la boca, entre les costelles, al ventre, darrere a l’esquena, enmig de l’espina dorsal. És un dolor agut, sostingut, que irradia a tots i cadascun dels racons. Uns minuts. Una hora, tres. Un dia. A vegades una setmana sencera. I quan el propi cos sembla que s’estigui a punt d’extingir de tant dolor insuportable, aleshores, a poc a poc, la punxada fa una mica menys de pressió, no tanta pressió, cada vegada una mica menys. Fins que torna a respirar, a mirar, a trobar un cert sentit a tot allò que l’envolta. A trobar gust a les coses que menja. A notar el fred o la calor. A sentir el soroll de les coses quan cauen a terra. A voler fer plans senzills. A ser capaç de posar-se al llit i adormir-se pensant en alguna altra cosa que no sigui ella d’una manera tan immensament desoladora. Ella.

Diu en Bernat que el primer que va notar, va ser molt de dolor a les cervicals. El metge de capçalera li va dir que era tensió, potser muscular. Li van fer radiografies i tacs i no van veure res que fes saltar cap alarma. Però ell cada vegada se sentia més fluix, amb menys força. A la feina va demanar la baixa. La primera de la seva vida en dotze anys. Se sentia incapaç de fer res. Es recorda a si mateix a casa, al sofà, amb una manta pesant a sobre. Dos, tres dies seguits. Sense esma per menjar, ni tan sols estirar-se al llit, perquè en horitzontal el dolor es multiplicava per mil com un cavall desbocat. La seva companya, la Sònia, el mirava amb preocupació, impotent davant del patiment incomprès, injustificable. Els metges els deien que tot estava bé, però ell cada vegada es trobava pitjor. El dia de la punxada al braç esquerre van anar a urgències a l’hospital. Al cap de dues hores de proves, li van donar la sentència. Un tumor entre el pulmó i el cor. Inoperable. Els metges li van dir que no tenia gaire bon pronòstic, però que s’havien d’esgotar totes les possibilitats. Que ells no renunciaven a la vida. Mai. Que el necessitarien amb tota la predisposició per encarar primer les sessions de químio i després totes les que calgués de radioteràpia.

No les tenia pas totes, quan van començar a anar junts ara fa un any. "No sortim pas, només ens estem coneixent", deia a les poques persones a les quals s'atrevia a insinuar el principi d’alguna cosa. Ella, escaldada, sortia d’una relació nefasta que li havia deixat la pell plena de pólvora. Les ferides encara estaven massa tendres per tornar a caure a la intempèrie. A més, aquell individu amb qui havia compartit pis una temporada i futuribles, insistia a no deixar-la tranquil·la. Una mena de gota malaia que tothom sap que com a mètode de tortura psicològica és imbatible. Que si un missatge aparentment banal per sostenir el contacte, que si un poema a altes hores de la matinada. O una cançó. Que si la proposta d’una trobada que ell anul·lava dues hores abans de quedar. Que si més mentides, que si totes les mentides. Que si un cor, o dos o tres, a cadascuna de les publicacions que ella feia a les xarxes. Informacions d’ell que feia arribar via algun amic en comú i que disparava amb l’únic objectiu de desactivar l’enemic.

Feia quinze anys que la Jovita estava separada. Havien estat anys durs. De pujar sola la xiqueta. De fer moltes guàrdies a l’hospital per arribar a final de mes o per poder-li pagar a la Júlia els campaments d’estiu del casal. Quinze anys de poca vida social, d’anar amunt i avall; de prioritzar-ho tot menys ella. De comentaris d’algunes dones de poble petit posant-la en dubte. "I sola, què faràs?". "I com te’n sortiràs sense un manso?". Mai les va escoltar i va tirar endavant. Sola i amb l’orgull de les supervivents.

Van ser amants durant dos anys. No va ser ni premeditat ni tampoc buscat, ni per l’un ni per l’altra. Simplement va passar. Ella no estava passant un bon moment. Havia enganxat la seva parella amb una altra dona. Un missatge inoportú en el mòbil que ell s’havia deixat damunt la taula de la cuina mentre havia anat a llençar les escombraries. No se’l deixava mai, el mòbil. Enlloc. El portava sempre a sobre com si fos una extensió de les seves mans o del folre de la butxaca dels pantalons. Però aquell dia, carregat de bosses i residus pudents se’l va oblidar, panxa amunt, a la taula.

Quan ell la va deixar al cinquè mes d’embaràs del seu fill, l’Àgata va pensar que el món se li feia miques. El primer trimestre de vomitades, punxades a la panxa i mals de cap persistents no eren ni de bon tros el pitjor que havia de venir. Esclar que aleshores no ho sabia. No havia intuït cap senyal que l’advertís del desastre. El desastre va venir en forma de missatge de WhatsApp fora d'hores un dia que ell es va deixar el telèfon a casa, accidentalment, per anar al gimnàs. Ella va agafar-li el mòbil just en el moment que la pantalla s’il·luminava ­–juraria que d’una manera diferent que les altres vegades, i per això li va cridar l'atenció– i es va trobar una conversa inoportuna i aliena. La del seu home amb una desconeguda, una altra dona, a qui li deia que l’enyorava, que tenia ganes de veure-la i de repetir "allò tan excitant" de l’altra vegada. Que aviat trobaria un moment per poder anar a passar una estona amb ella, però que l’Àgata (sí, la mencionava a ella com si l’altra persona estigués al cas que hi havia una Àgata i sabés totes les seves circumstàncies) estava passant uns dies complicats perquè no es trobava gaire bé. L’Àgata va pensar que que ell expliqués les seves interioritats a algú desconegut encara li feia més mal que l’objectiu veritable que s’amagava darrere d'aquella conversa, que ella va intuir i va negar-se a la vegada.

És com una mena de torrentada d’alegria en un dilluns al matí gris. Ja a l’entrada del teatre, on sempre es fan les fotos per als gràfics, just abans de la roda de premsa. No paren quiets. Nerviosos, excitats, feliços amb un somriure d’orella a orella. Tots els tics que tenen cadascun d’ells, i algun altre que fan per mimetisme, en moviment. Un que es toca l’orella, l’altra que gira la boca cap avall, el de més enllà que parpelleja sense parar, el del seu costat que branda les mans com si les dugués molles i se les volgués eixugar a l’aire. Com més els volen mantenir a ratlla més se’ls noten. El director adjunt de l’obra, ni tan sols intenta calmar-los. Somriu per sota el nas. Ell també està neguitós; les rodes de premsa l’hi fan estar una mica. Però allò també forma part de l’aprenentatge i de l’experiència. Que bé que la visquin amb naturalitat i tal com raja.

Per un moment, i potser només són uns segons, li passa com un llampec pel cap. La possibilitat. Tot i que sap la veritat, tothom l'hi ha dit, potser fins i tot ell ha fet algun comentari alguna vegada de la seva parella. Però el cap és més poderós que la resta i el que sent ella ara és això i d’això n’està segura. Té la capacitat d’imaginar-se una altra realitat. Com si fos un somni però en el ring de la consciència i de la voluntat. En la intimitat del seu cap ella és l’única espectadora i no ha de retre comptes a ningú altre.

Es mira els nens com escuren la sopa a la taula de la cuina. Al petit li han caigut uns pistons damunt les estovalles que arreplega àvid amb els dits menuts i se’ls empassa fent-los passar pel forat de les dents de llet que mai més tornarà a tenir. No és a temps de dir-li que ha d’anar amb compte. Que ha de menjar més a poc a poc i curosament. Que no ha d’engolir com ho fa, sinó mastegar com si fos una cabreta remugant herba mentre compta de l’u al cinc abans de cada empassada. No hi ha estat a temps. I es queda fixada en aquella taca llardosa que ha quedat entre un quadre i un altre de les estovalles velles.

Fa deu minuts que ha sortit de la carpa il·luminada i ha deixat el soroll de gent i la cançó de la Whitney Houston cada vegada una mica més lluny. Necessitava respirar. Respirar i estirar les cames llargues que té. I, sobretot, fugir d’allà com més de pressa millor i sense despertar l’atenció de ningú. Li ha passat que de sobte ha notat que els pulmons s’havien embarrancat dins seu, just enmig de les costelles, allà on fa més mal. No podia respirar. 

Se’l mira de reüll entre el pot de mel i el de xocolata negra de damunt el prestatge. Exhausta per la calor, s’eixuga amb el davantal brut de farina mentre remou la pasta amb cercles concèntrics que cou a foc lent perquè no s’enganxi a la paella vella. Potser pels efectes del sucre, però també pel sol de justícia que cau a principis de setembre, es deixa emportar per la dolçaina de l’olor i el moment. S’imagina alguna història tòrrida amb el ceramista barbut que està instal·lat just davant la seva creperia durant tot el cap de setmana i amb qui encara no havien coincidit en cap fira. Ell no la mira a ella, té el cap en algun altre lloc. En concret a l’esquerda del gerro que se li va trencar durant l’últim viatge. La seva peça preferida, que li va caure a terra quan la seva parella, de qui estava ben enamorat, va desaparèixer de la nit al dia amb un firaire holandès expert en sabons naturals. Ella va marxar i ell no es pot treure de dins del nas i més endins l’olor de farigola salvatge del sabó que portava l’últim dia, quan ell encara no sabia que seria l’últim.

"En Xavi fa els millors croissants de xocolata de la ciutat; no n’hi ha d’altres com els seus", diu la Diana a un client amb un convenciment sense fissures i amb un somriure dolç com els pastissos que serveix.

Potser el problema és que havia dipositat massa expectatives en aquest estiu que, per sort —pensa la Fina—, ja s’acaba. Fugir del que és excepcional, del que tothom espera, del que tothom pressuposa que serà fantàstic, diferent, únic, paradisíac, excitant, lleuger, refrescant. Tornar a la rutina que ordena les coses i que les posa una darrera l’altra a un ritme sense estridències. El costum que arriba, com les pluges, amb el setembre i manté el cap ocupat. Els horaris que delimiten tots els espais buits. Els de l’escola, les extraescolars, la feina, el gimnàs, el súper. Tornar als maldecaps que la treuen de polleguera, però que també la mantenen prou distreta per no tornar a situar-se mentalment massa enrere. Distraccions com les d’haver de pensar en menús equilibrats per sopar i que no coincideixin amb el que han donat als nens per dinar a l’escola. Això la setmana que els té. La setmana que no li toca, ella menja qualsevol cosa, o no menja. O queda per sopar amb alguna amiga quan se li fa insuportable estar sola i els enyora. Els enyora com ha enyorat l’hivern aquest estiu, i el fred, i la foscor en els carrers i les ganes d’arribar a casa. I els ulls amagats darrere les bufandes o els gorros que protegeixen sobretot dels altres ulls. I les corredisses d’un lloc a l'altre amb la sensació sempre d’arribar tard o de no arribar a enlloc. I el recer del llit que s’ha convertit en el lloc on se sent més a gust perquè hi arriba esgotada i s’hi adorm així que toca llençol. La Fina fa dos mesos que espera l’arribada de l’hivern, que no dona massa opcions per aturar-se enlloc, ni tan sols en els records. La vida quan es mesura amb temps. El temps que s’omple d’obligacions quan s’ha perdut la il·lusió de fer coses.

Hi ha coses que no poden explicar-se perquè fer-ho suposaria haver d’anar massa enrere, buscar un nou significat; comprometre algú altre; probablement desfer massa veritats dins d’una sola mentida. La Dora tampoc sabria per on començar ni amb qui fer-ho. No està acostumada a les enraonies, a les paraules dites perquè sí. A més, compartir-ho potser en desfaria la màgia. Per això decideix mantenir-ho amagat dins seu. El que ha viscut, ara, només ho sap ella. Ara que està sola. Ara que s’ha quedat sola.

Li pugen els nervis per les cames com si fossin una corrua de formigues carretejant tot el menjar d’un hivern sencer. No pot ni sap estar-se quieta a la seva habitació. S’ha canviat deu vegades la roba que porta, dues les sabates (bàsicament perquè no en té més, de sabates de mudar), i davant del joier mig obert, s’ha emprovat un parell d’arracades fins que ha aconseguit decidir-se per les daurades que tenen una perleta en el penjoll.

Ha decidit deixar-la abans que ho faci ella. Perquè està convençut que només és qüestió de temps que això passi. Tard o d’hora ella se n’acabarà cansant; perquè trobarà que no és ni prou divertit, ni prou enginyós, ni prou ocurrent. Ell sap perfectament amb quina cadència s’anirà succeint tot. Primer ella deixarà de riure-li totes les gràcies; un altre dia s’inventarà una excusa per no tornar a quedar; més endavant li dirà que és molt simpàtic mentre fa una ganyota amb la boca que diu que amb això no n’hi ha prou. Tres dies després l’intentarà convèncer que es mereix algú molt millor. Un superlatiu impossible com impossible és aquesta relació. Ella en el seu argumentari en cap cas apel·larà a l’avorriment, però ell sabrà que el tedi s’ho menja tot i que la llosa i les mentides cada vegada aniran pesant més. Tot això ell ho sap des del dia que ella li va regalar el primer sí quan entre bromes li va dir si volia quedar amb ell per anar a prendre alguna cosa. "A soles", per deixar clar que la invitació contenia implícit un desig.

Fa molts dies que es prepara la presentació que ha de fer davant d’un auditori de més de tres-centes cinquanta persones. L’han convidada a unes jornades que tenen com a títol genèric “La intimitat com a font d’autoexpressió”. Hi participen escriptors, cineastes, artistes plàstics, però també científics com ella. De fet, l’encarregada de l’acte de clausura és ella, la que ha de recollir totes les xerrades prèvies i donar-hi una certa coherència, amb base neurocientífica. Porta una part teòrica preparada, i l’altra l’haurà d’anar fent sobre la marxa, és a dir, escoltant el que diguin els ponents previs. No pot dissimular que està nerviosa. Sempre s’hi posa, davant de qualsevol acte en públic. I mira que ja en porta una bona rècula. Però en aquest cas s’hi afegeix que el públic no és l’habitual. Perquè ella està acostumada a les ments pràctiques, al llenguatge tècnic, a les proves, refutacions, i a la investigació. No pas a la creació, a l’art o a la poesia. I aquest escenari, fora de la seva zona de confort, la fa sentir insegura.

D’aquella època en va quedar tot el tarteram de coses dolentes, apilonades una damunt de l’altra. Ni passats els anys era capaç de desfer-se d’aquell gust de serrill que la va acompanyar durant tant de temps, recordant-li que la incomoditat és un corc que s’acaba cruspint a poc a poc tota l’autoestima. Van ser uns anys terribles. La separació dels pares. El canvi d’escola precipitat a una altra ciutat. No sentir-se d’enlloc. Tenir la sensació d’inseguretat i de no encaixar. La solitud, que la portava als racons més amagats del pati, al lloc de les males herbes, en aquella mitja hora d’esbarjo que a ella se li feia eterna. El seu cos que creixia salvatge i incontrolable. Els pits, que amagava coartats sota uns sostenidors de gimnàs una talla més petita per fer desaparèixer cap mena d’insinuació de protuberància descontrolada. Els granets de la cara, el nas cada vegada més gros. Però sobretot aquella mirada al mirall que li tornava la imatge d’una desconeguda grotesca a qui ella no es volia assemblar. I la mare, dient-li constantment que la seva era una bellesa especial, singular i amb caràcter. 

No tenia gens d’experiència en vendes per internet. De fet, no tenia ni compte a Amazon, no tant per una qüestió política –tot i que també— com per motius pràctics. I és que l’atabalava de mala manera aquella mena de supermercat gegantí on només podies entrar si tenies clar el que volies comprar, perquè si no estaves condemnat a perdre’t a la selva. I a ella no li agradava perdre’s per enlloc. I menys enmig de productes i marques que li interessaven més aviat poc. Però quan l’Andreu li va suggerir que la millor manera de donar-li una vida digna a aquell piano que ella s’estimava tant era buscar-li un comprador, ella va pensar que de totes era la idea que menys la disgustava, i que en aquell moment només volia que el piano acabés en bones mans.

A vegades han de passar els anys per poder mirar amb perspectiva i amb prou distància per trobar respostes. Res assegura trobar-les, però el fet de tornar allà, en aquells records, potser distorsionats per la memòria fabuladora, pot servir de consol. La Lourdes és incapaç de mirar Quan en Harry va trobar la Sally fins al final sense posar-se a plorar.