Ho va anunciar la revista ‘Variety’ el gener d’aquest mateix any: l’actriu nord-americana Jennifer Lawrence –guanyadora d’un Oscar per 'El lado bueno de las cosas' (2012), de David O’Russell– encarnarà al cinema “la Mata-Hari del Carib”, àlies de Marita Lorenz. Ara que Steven Spielberg ha posat de moda, un cop més, els 'thrillers' ambientats en la Guerra Freda, el projecte, produït per Sony Pictures i amb el títol provisional de 'Dear Fidel', recupera una de les figures més misterioses dels anys 60, tot just un capítol més en els llibres d’història que estudien els joveníssims admiradors de Lawrence.

Al llarg de l’últim segle un dels esports preferits dels serveis d’intel·ligència nord-americans ha sigut intentar assassinar Fidel Castro. Des que l’any 1959 ell i els seus 'barbudos' van instaurar el primer règim comunista de l’hemisferi occidental, els Estats Units l’han tingut entre cella i cella. Segons la lògica de la política exterior nord-americana durant la Guerra Freda, tenir un règim comunista a tocar de la costa de Florida era com tenir l’enemic al jardí de casa, fent-hi una barbacoa i amb una bossa de focs artificials a punt per encetar. Matar Castro, per tant, era una prioritat, sobretot després del fracàs de la invasió de la badia de Cochinos del 1961.

A Mayte Martín no us la trobareu pas enxampant 'pokémons' o buscant oportunitats el primer dia de rebaixes. Mayte Martín va per feina i no casa amb la parafernàlia (paraula que utilitza molt malgrat que en detesti el significat). Per fer l’entrevista tria casa seva perquè no vol interrupcions ni sorolls que es puguin evitar. Mayte Martín és una persona de les que posen tota l’atenció en el que fan i busca reciprocitat, potser per això quan la tens al davant saps que per parlar amb ella no valen frases fetes ni preguntes per omplir el temps.

El problema de Cuba és que la ciutat de l’Havana té tanta força que sovint eclipsa la resta del país. Gairebé tot passa a l’Havana, i la veritat és que no resulta fàcil competir amb la força de La Habana Vieja, del Malecón, dels mojitos de la Bodeguita del Medio i dels daiquiris del Floridita. Però Cuba té molts més encants, per descomptat, començant per la província de Pinar del Río, on dominen les plantacions de tabac, i acabant per Santiago, la ciutat que queda a l’altra punta de l’illa, a gairebé mil quilòmetres de distància. Entremig, Trinidad i els seus voltants mereixen també sens dubte una visita.

Quan aquest agost Fidel Castro compleixi 90 anys, en farà deu que una malaltia el va obligar a cedir el poder al seu germà Raül. Durant aquells dies, el secretisme de l’Havana va alimentar entre els enemics del malalt l’esperança de la seva mort imminent i, de retruc, la de la fi del comunisme a l’illa. Mort el gos, morta la ràbia, celebrava l’exili als carrers de Miami. Aviat l’esperança es va esvair i el temps va fer de la cessió provisional un relleu definitiu, sense traumes. Avui Fidel Castro no té càrrecs al Partit, ni al govern. Apareix en públic tan esporàdicament com reflexiona des de les pàgines del 'Granma'. Desposseït de poder efectiu, exerceix de mite. El mite construït al llarg de mig segle de pràctica revolucionària i monopoli de l’escena política cubana.

A principis dels 90, un delegat del govern cubà ens va ajudar a localitzar espais fotogènics a l’illa. Una bona manera de conèixer algú és posar-se al seu lloc. Així que aquell matí vaig preguntar al Benito:

“No sabia per què la gent em comparava amb Diana Ross fins que no la vaig estudiar”. Les dives del pop tenen mites en qui emmirallar-se. El de Beyoncé és Diana Ross, a qui va recrear lliurement al film 'Dreamgirls'. Més enllà de la ficció, les seves biografies tenen punts de contacte: els inicis en un grup d’èxit, la relació amorosa amb un mànager que les va forjar com a estrelles... Diuen que durant les actuacions televisives de Destiny’s Child era habitual que les càmeres es fixessin més en Beyoncé i que ella demanava donar el mateix temps a les altres noies. “Nosaltres no som The Supremes”.

“Quan em veig en vídeos o per la tele, penso: Qui és aquesta? No sóc jo. Jo no m’atreviria pas a fer això”. “Vaig crear la Sasha per protegir-me. Per poder tornar a casa tranquil·la, sense haver de pensar en què he fet o he deixat de fer. Jo no sóc ella”. I així és com Beyoncé Knowles va esdevenir Sasha Fierce, el seu 'alter ego' sobre l’escenari. Sensual, enèrgica, salvatge (com indica el seu nom en anglès), amb una imatge molt més agressiva i una actitud molt més transgressora que la mateixa Knowles, Fierce va néixer el 2003, mentre la cantant componia el tema 'Crazy in love', i assoliria el seu moment àlgid cap a finals del 2008, amb el llançament de l’àlbum 'I am... Sasha Fierce', el títol del qual ja era per si sol tota una declaració d’intencions. El personatge es faria habitual a les aparicions en escena de Beyoncé durant almenys un parell d’anys més, fins al 2010, quan va declarar que ja se sentia prou còmoda amb ella mateixa per no haver de seguir amagant-se rere un 'alter ego'. A partir de llavors, les aparicions de Sasha serien només esporàdiques, però ja havia tingut un periple suficient perquè hagués calat en la memòria dels fans. I no és, ni de bon tros, el primer cop que això passa.

Els Estats units viuen en els últims temps sacsejats pel rebrot furiós de les tensions racials, un conflicte que una societat presumptament modèlica en la seva civilització no ha pogut guarir ni amb l’antídot d’un inquilí negre a la Casa Blanca. L’estat de coses actual, que ens arriba amb la immediatesa de les xarxes socials, podria tenir una bona il·lustració amb les imatges que el fotògraf Bruce Davidson (Illinois, 1933) va captar fa mig segle en un país que, en molts aspectes, no ha evolucionat gaire. La sèrie 'Bandes de Brooklyn' (1959) no es detenia en trifulgues de carrer, sinó que gratava les esquerdes d’un barri marginal per testimoniar la tensió emocional que hi bategava. Les instantànies del cicle 'Temps de canvi', datades entre el 1961 i el 1965, són testimoni del període més intens de la lluita pels drets civils. 'Carrer 100 Est' (1966-1968) se submergia en l’Spanish Harlem per mostrar la realitat de negres i llatins que el món exterior s’entestava a invisibilitzar. Són algunes de les 190 fotografies que integren la primera gran retrospectiva de Bruce Davidson que tenim a l’abast, fins al 28 d’agost, a la Sala Garriga i Nogués de Barcelona, seu de la Fundació Mapfre.

Unes quantes cases i ranxos al voltant d’una oficina de correus, una via de tren de mercaderies, un petit restaurant, una taverna, una botiga d’objectes de regal que obre els dissabtes i l’església. Sobretot l’església. Així és Cat Spring, a Texas, una minúscula població rural situada a mig camí entre Austin i Houston. No és a prop de cap carretera principal i ni tan sols té gasolinera o supermercat. Els seus aproximadament 750 habitants viuen bàsicament de la ramaderia i l’agricultura i, com cal esperar, no estan gaire acostumats a rebre visitants de Barcelona.

Durant l’entrega del premi CFDA que li concedia el gremi de dissenyadors americans com a icona de la moda 2016, Beyoncé recordava que els seus inicis a la música no van ser fàcils. Tenia 18 anys i tot just començava a despuntar dins de les llistes d’èxits amb Destiny’s Child, però cap marca de roba es va interessar mai per vestir tres noies negres del sud amb corbes. Davant de les portes tancades del món de la moda, la seva mare, Tina Knowles, que havia après a cosir gràcies a l’àvia modista, i el seu oncle van començar a dissenyar el vestuari de les joves cantants. Es passaven hores fent esbossos, tallant roba, cosint vestits i incrustant, d’un en un, lluentons. I així ho van continuar fent durant anys. El vestit que Beyoncé va lluir en els seus primers Grammy era un disseny familiar, com també ho va ser el model amb què es va casar el 2008 amb el raper i productor Jay Z. Avui, als seus 34 anys, són les grans firmes les que lluiten per vestir Beyoncé. El fet que sigui una dona negra, nascuda a Houston, Texas, i amb corbes ja no és cap impediment.

Ara no es veu res. Llums. Ara es veu tot. Són un munt de dones vestides igual o despullades igual, o semivestides igual. Una al mig. Negra, mulata, cabellera rossa. Talons, cames quilomètriques olioses, no precisament primes, sobre talons descomunals. Pandero important, sexe latent, espectacle total. Arrenca la música, molt alta. No sabria dir-te quin tipus de música és. Sembla que rapeja, però no del tot. És R&B, hip-hop, soul. Ballen totes alhora. És el punt tan potent de molts ballant a la vegada, que des de sempre s’ha fet, però ara sempre recordem el videoclip de 'Thriller', quin remei.

Ja fa temps que el Comandante ha canviat l’uniforme militar pel xandall en les seves aparicions públiques. Un signe més dels canvis que viu Cuba, amb un futur ple d’interrogants i poques certeses. El pròxim 13 d’agost Castro farà 90 anys, i ho aprofitem per dedicar-li un ‘Rar’ en què ens imaginarem l’illa el 2050 a través d’un relat, coneixerem una de les seves amants, Marita Lorenz, i viatjarem a l’Havana amb Mayte Martín a la recerca dels orígens del bolero.

Fill de dos republicans exiliats que van arribar a França el 1939 pel camp de refugiats d’Argelers, el fotògraf Jean Marie del Moral (París, 1952) és l’encarnació d’aquella Espanya republicana utòpicament valenta i esperançada que la guerra i el franquisme van destruir, qui sap si per sempre. A casa, Del Moral va aprendre el castellà del seu pare andalús (de Jaén) i el català de la seva mare i la seva àvia, nascudes a la Granja d’Escarp. Parla els dos idiomes amb un deix afrancesat, però amb una correcció i una riquesa absolutes. Tant a Jean Marie com al seu germà, els pares els van inculcar una sensibilitat curiosa i apassionada, neta d’amargures i rancors, per la cultura, la gent i les terres d’una Espanya que ja només existia dins la seva nostàlgia.

Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988) és l´escultor que agrada als poetes i als artistes. I això no és un aspecte menor de la seva obra, sinó essencial. Els uns i els altres han sigut els seus millors defensors i sovint els seus més curosos col·leccionistes, començant pel mateix Picasso, que el considerava com un fill. L’escriptor i crític d’art Pierre Cabanne es refereix a aquesta amistat amb aquestes paraules: “És curiosa l’atenció constant que Picasso va tenir per Fenosa. Tot i que va animar i ajudar molts compatriotes, el que va fer per Fenosa no ho va fer per cap altre. Al llarg d’anys, fins que l’escultor va poder realitzar-se dins l´estil que va triar, Picasso el va ajudar econòmicament i moralment amb una commovedora fidelitat... En l’actitud de Fenosa envers Picasso no hi va haver mai –tot i que l’hi devia tot– submissió, només un profund agraïment i un immens respecte”. Picasso va esperonar Fenosa d’ençà que el va conèixer a principis dels anys vint; li va comprar un conjunt més que considerable d’obra i, fins i tot, va crear escultures inspirades en les formes fenosianes. Picasso no va ser l’únic artista apassionat per Fenosa. A la seqüència podrien sumar-s’hi la pintora Maria Helena Vieira da Silva i el seu marit, Arpad Szenes, veïns del seu taller a Montparnasse, també Jean Pougny o Antoni Clavé. En molts casos més que una amistat va tractar-se d’una proximitat fraternal, com la que va mantenir amb els artistes de la seva joventut, l’escultor Josep Granyer, Manuel Humbert o el mateix Sisquella.

És la cantant dels rècords i una de les màximes representants del 'black power' actual. El volcà Beyoncé arribarà a Barcelona el 3 d’agost en l’única erupció a l’Estat de la seva gira europea. Ho aprofitem per dedicar-li un 'Rar' que viatjarà a Texas, es vestirà de Roberto Cavalli i es fixarà en alguna de les seves inspiracions: Diana Ross i el fotògraf Bruce Davidson.

Som a l’any 1939, finals d’un estiu de canícula en què França s’abocarà a l’irreversible: que Apel·les Fenosa conegui Coco a través d’amics comuns en un clima de “guerra estranya”. Des de la primavera, als salons parisencs no es parla d’altra cosa que de les noves creacions de Chanel, “els vestits llargs de mussolina gitana amb florejats lleugerament tricolors…” A França encara impera la ignorància sobre la gravetat de les negociacions internacionals. Al maig arriba als cinemes 'La règle du jeu', de Jean Renoir, rebuda amb esbroncades pel públic. Tanmateix, la pel·lícula es fa lúcidament ressò d’una societat que s’acaba. Chanel en va firmar els vestits.

Començaré pel final. Quan Jean Marie del Moral, un dia clar de primavera a París, em va proposar visitar la Maison Cocteau a Milly-la-Fôret vaig dir que sí tot d’una gairebé inconscientment. Però el motiu és ben senzill. M’entusiasma conèixer cases, tota casta de cases, trob que són el lloc més personal d’un individu, el seu retrat sense impostures ni retocs, i si per afegitó és la casa d’un escriptor hi ha un plus d’interès perquè des de la façana a l’interior puc descobrir tot d’indicis i de significacions que em poden enriquir la lectura de la seva obra. I si, per afegitó, la casa és d’un escriptor estimat com Jean Cocteau sé que tot element d’aquell lloc em posarà ales a la lectura, m’obrirà el cap a noves interpretacions dels seus textos i em farà descobrir un estol de signes suplementaris dels seus escrits.

Era rebel de mena. I en feia bandera. La solitud li havia endurit el caràcter. La seva vida comença com un melodrama dolent. Gabrielle Chanel neix un 19 d’agost del 1883 a l’hospici de Saumur, gairebé vint anys abans de la Primera Guerra Mundial, als primers compassos del que més tard anomenaran la Belle Époque, un període d’expansió, de despreocupació, de fe en el progrés. Per a ella, la Belle Époque no arriba pas des de bon principi. És la segona de cinc germans i perd la mare als 12 anys. El seu pare, que és venedor ambulant d’articles de merceria, la porta a l’orfenat d’Aubazine, al departament de la Corrèze, amb les seves dues germanes. Fins als divuit anys, viurà rere els alts murs de l’abadia cistercenca del segle XII. I no tornarà a veure el seu pare. Ras i curt, la Gabrielle eliminarà el mot 'orfenat' del seu vocabulari, s’inventarà tantes infanteses embellides com interlocutors tindrà al davant i no li agradaran mai els diumenges. Aquest marc de vida i d’educació auster i rigorós està a l’altura de la seva força singular. A Aubazine aprèn a cosir, a brodar amb talent i, a base de portar uniforme, desenvolupa la seva recerca de la simplicitat: tot plegat quedarà perfectament plasmat en una imatge que no deixarà de recrear.

A la plaça de la Concòrdia els plataners matisen la llum de mitja tarda i ofereixen una ombra refrescant mentre els nens és desfoguen amunt i avall en sortir de l’escola. Sempre és un gust trobar-se amb el fotògraf Jean Marie del Moral, tot un personatge, autèntic artífex d’aquest 'Rar' que presentem avui. La història que ens explica, davant d’un te, és fascinant, parla de l’exposició d’Apel·les Fenosa al Quebec, de com el va conèixer al Vendrell, parla d’un món tan proper com internacional i nosaltres ens hi capbussem de seguida per construir un número ple de referències inspiradores. Així anem cosint els protagonistes, un darrere l’altre, Coco Chanel, Apel·les Fenosa, Jean Cocteau, Picasso, i els enllacem amb magnífics textos de Catherine de Montalembert, Biel Mesquida, Josep Miquel Garcia, conduïts per la refinada mirada del Jean Marie, i les seves imatges dels espais, detalls, obres... Tot un luxe. Així que gaudiu avui d’aquest 'Rar', que, francament, és una petita joia.