Si hi ha una dada incontestable de la realitat argentina dels últims 10 anys és la profunda divisió entre els que donen suport al govern i els que s’hi oposen. Tot el que vingui de l’entorn del kirchnerisme pot -a priori- ser objecte de qüestionaments dels seus detractors, i el mateix en sentit invers. L’economia, per descomptat, no s’escapa d’aquest escenari.
Des de la recuperació de la democràcia, el 1983, l’economia argentina va patir les conseqüències de la nefasta herència del govern militar, principalment pel que fa al deute extern. Durant la presidència de Raúl Alfonsín (1983-1989) la pèrdua de valor de la moneda va generar nivells d’hiperinflació incontrolables. Després, durant l’administració de Carlos Menem (1989-1999), es va reinstaurar el peso i es va establir la seva paritat 1 a 1 respecte al dòlar. Menem va fer una política clarament neoliberal, en sintonia amb diversos països de la regió. Privatització de serveis públics i reducció de l’estat s’afegien a una política comercial d’obertura sense precedents, però amb greus conseqüències. La debacle econòmica, política i institucional del 2001 va ser el resultat d’una sèrie concatenada d’errors i de falta de planificació. El famós corralito va deixar marques profundes a la societat, i va fer caure sota mínims la confiança en el sistema econòmic argentí.
Després de la crisi del 2001, el panorama a l’Argentina era d’una economia en suspensió de pagaments, un sector industrial destruït, prop d’un 22% d’atur, el sistema de pensions devastat i una clara falta d’oportunitats, sobretot per als joves. El país que va rebre Néstor Kirchner el maig del 2003 havia tocat fons, però el context internacional va ajudar a una recuperació gradual. L’acostament regional va deixar enrere una dècada marcada per les íntimes relacions amb els Estats Units i allunyada dels seus veïns sud-americans. L’alça dels preus va generar enormes ingressos a l’estat, que amb una política social més activa va aconseguir un cert nivell de creixement i de reducció de la pobresa, mentre es reestructurava el deute públic. No obstant això, ja a inicis del segon període de govern de Cristina Fernández (que va guanyar les eleccions el 2007 i el 2011), els preus internacionals van començar a caure i amb això la disponibilitat de divises.
La falta d'alternança política va propiciar alts nivells de clientelisme i va generar una sensació d’apropiació de les estructures de l’estat per part de l’aparell kirchnerista. La desacceleració econòmica va deixar al descobert l’escassetat de divises, i a finals del 2011 es va limitar la compra de moneda estrangera. La conseqüència immediata va ser la creació d’un mercat paral·lel de compravenda de divises i l’esvoranc entre les dues cotitzacions ha generat un enorme mercat especulatiu, cosa que precisament volia evitar el govern.
La inflació, que des del 2011 no baixa del 20% i es preveu que acabi el 2015 al voltant d’un 25%, s’ha convertit en un dels principals problemes del país. L’Institut Nacional d’Estadístiques i Censos ha sigut objecte constant de crítiques per part de sectors opositors, acusat de no reflectir la realitat no només pel que fa als preus sinó també en relació a altres variables. Per això, amb freqüència, es parla de les dades oficials i les dades reals.
Segons l’FMI l’economia argentina seguirà estancada fins a finals del 2016, a causa fonamentalment del baix nivell de preus dels productes (especialment els agrícoles). Per al 2015 es preveu un creixement del 0,1%, mentre que la previsió per al 2016 és del 0%. El nou govern que surti de les urnes heretarà una economia desaccelerada i haurà de reduir la inflació, generar confiança d’inversors locals i estrangers, donar més suport al sector industrial, aixecar algunes de les traves que pateix el sector rural, combatre l’atur no registrat i fonamentalment reduir els nivells de polarització existents a la societat argentina, on el debat entre ser K o anti-K ha envaït tots els àmbits de discussió.
* Amplia aquesta informació amb el Dossier CIDOB Eleccions Argentines 2015