Diamants, ors i minerals a l'origen de la guerra

L’Ibrahim em parla de neocolonialisme hores abans que els trets ens comencin a encerclar. Ben lluny de la República Centrafricana, en una joieria d’un carrer noble de Barcelona, el mirall dibuixa tant les arrugues que no ha aconseguit amagar el maquillatge com els diamants que espurnegen penjats de les orelles d’una clienta. Els diamants de Centràfrica són dels més selectes del món. Tot i que estan encara mig embargats, no han deixat de circular. Si parlessin, els minerals ens explicarien les seves trifulgues i els seus llargs viatges.

L’Ibrahim fa gairebé dos metres, i passeja la seva corpulència dins un peto blau marí. Els vidres escapçats col·locats sobre el mur de fang no el protegiran de les bales. Ni de les canonades. Potser sí que el protegiran els milicians que s’asseuen a la porta. La República Centrafricana té una esplèndida selva tropical, malària de la més cruel i, si la ressegueixes, et porta fins al desert. És al cor del continent africà i, des de fa dos anys, hi ha nascut i hi batega fort un nou i sagnant conflicte. Es tracta d’una guerra amb reminiscències de Ruanda, que em repeteix escenes del Congo i que ha tornat a accionar l’alerta roja dels diamants de sang. L’Ibrahim és un dels grans comerciants de diamants del país. Els líders rebels sopen a casa seva i, com molts altres milers de musulmans, han hagut de fugir de la capital.

El país de camins de sorra depèn dels diamants. Abans de l’inici de la guerra un quart de la població estava vinculada al sector i el 50% dels ingressos procedents de les exportacions tenien segell de diamant. El maig del 2013 -dos mesos després de la caiguda del president Bozizé- Centràfrica és suspesa del Procés de Kimberly -el sistema que pretén certificar els diamants nets de conflicte- però, independentment de papers i certificats, el flux no s’atura. Passa de comerç a contraban. L’ONU calcula que durant els 18 primers mesos que segueixen la prohibició, 140.000 quirats (1 quirat equival a 200 mil·ligrams) surten il·legalment del país. És a dir, 24 milions de dòlars. I aquests són els diners que, s’assumeix, alimenten milícies i matances. La guerra deixa el país dividit en dos: a l’oest, els Antibalaka (no musulmans); a l’est, els ex-Séléka (milicians majoritàriament musulmans).

Quan Centràfrica comença a tremolar, el 2013, és perquè els rebels Séléka baixen del nord i tomben el president. La premsa internacional ho descriu com una rebel·lió de la població musulmana. Però dins del país, s’hi refereixen com la “revolta dels diamanters”. “Ja no m’hi dedico”, em diu l’Ibrahim quan encara no han esclatat els combats. “El perquè d’aquesta guerra són els recursos, com sempre al nostre continent. Què et penses que hi fan aquí els francesos?”.

França ordena una intervenció militar a Centràfrica el desembre del 2013. Una pluja militar molt criticada per les comunitats musulmanes del país. “Qui es creu encara que han vingut a protegir-nos?”, diu l’Ibrahim. A la mesquita de Bambari els joves ja han preparat arcs i matxets i tampoc se’n fien de la força Sangaris -l’operació francesa-. “Han pres partit -diu el portaveu de les joventuts-; ens defensarem nosaltres mateixos”. Unes hores després, quan esclaten els primers combats, els bàndols són dos: tropes franceses i joves musulmans. Els separa només un pont i aquests enfrontaments suposen l’inici de la guerra a Bambari. A la capital, Bangui, a l’únic reducte de musulmans que queda, l’animadversió no només es verbalitza; també es pinta amb grafitis: “Francesos, lladres de diamants”.

Ara els diamants centreafricans tornen a estar al mercat legal. Però no tots. El Procés de Kimberly ha aixecat parcialment l’embargament des del mes de juny només per als diamants que provenen de l’oest del país. A Centràfrica, però, no només hi ha diamants. L’amfiteatre d’or de Ndassima és la mina més gran del país. És a un parell d’hores de Bambari. El primer control dels rebels centreafricans que envolta el gran forat cavat artesanalment a cop de pic i pala és a l’antiga seu d’una empresa estrangera. “Apunteu el vostre nom”. El milicià ens deixa un Bic i obeïm, en un tros de quadrícula. “I l’e-mail. Tens Facebook?” Ara només acataré parcialment l’autoritat local. Són els homes del temut general Ali Darras, el que controla els rebels i les mines de la regió. L’or no l’han prohibit. El soldat que ens assignen per a la visita té aspecte de nen i el timbre agut dels que no han canviat la veu. Deixa l’arma a la garita de l’entrada i s’endú només una corda i uns auriculars sense fil.