El dilema pacifista

“¿Estaries disposat a agafar les armes i lluitar pel teu país si és atacat?” Només l’11% dels japonesos responen afirmativament a aquesta pregunta, la xifra més baixa de tots els països enquestats per Gallup International a finals del 2014 (64). El mal record del passat imperialista i l’amarga derrota a la Segona Guerra Mundial, que va donar lloc a una Constitució pacifista imposada pels Estats Units, han vacunat la població japonesa contra la guerra. No és d’estranyar, doncs, que la reforma legislativa aprovada pel primer ministre, Shinzo Abe, el juliol passat -per reinterpretar l’article 9 de la Constitució i permetre la intervenció militar a l’exterior si és en defensa d’un aliat- tingui encara una oposició majoritària entre l’opinió pública.

“Però el suport a les noves lleis és cada cop més alt”, diu Yuichiro Shimizu, de la Keio University. En l’última enquesta arribava al 37% de la població, davant d’un 47% d’oposició. “Fins ara els japonesos pensaven que no havien de preocupar-se per la seguretat i ara s’adonen que això està canviant” pels moviments desafiants de Pequín al mar de la Xina Oriental, apunta.

El Japó no té exèrcit regular -ho prohibeix la seva carta magna- ni disposa d’armament d’atac (avions de guerra, bombarders o míssils intercontinentals). Tot i així, les seves forces navals d’autodefensa són de les més capacitades i més ben preparades del món. En els últims quatre anys, a més, ha impulsat un programa d’entrenament amb els Estats Units per desenvolupar operacions amfíbies de desembarcament. “Aquest tipus d’operacions per conquerir un territori des de l’aigua s’estan assajant només com una capacitat defensiva, per la preocupació que la Xina vulgui apoderar-se d’alguna de les nostres illes”, explica Naoyuki Agawa, exdiplomàtic nipó als EUA, que va ser a Barcelona per participar en un seminari del Cidob. Agawa insisteix a deixar clar que ningú al Japó, ni tan sols Shinzo Abe, es planteja fer servir les forces armades d’una manera que no sigui exclusivament defensiva. “El Japó ha reaccionat de manera molt continguda a les provocacions xineses a les illes Senkaku: només hi ha enviat la guàrdia costanera, i s’ha contingut fins i tot quan els vaixells xinesos apuntaven les forces d’autodefensa nipones”, remarca.

Si bé ningú veu gaire probable una confrontació armada al mar de la Xina Oriental, el cert és que les friccions territorials han fet créixer el nacionalisme nipó i el sentiment antixinès en la població. “És un sentiment no contra els xinesos sinó contra el Partit Comunista Xinès”, matisa Corey Wallace, professor d’estudis japonesos a la Freie Universität de Berlín. Un govern xinès que “està tenint precisament el tipus d’actitud que el Japó va voler canviar després de la Segona Guerra Mundial”, afegeix. Les ferides obertes d’aquell conflicte mundial enfosqueixen encara les relacions polítiques en aquesta part del món. Setanta anys després de la fi de la guerra, la Xina i Corea del Sud insisteixen a reclamar al Japó més gestos de penediment oficial pel seu passat imperialista i les atrocitats comeses en el conflicte. I els japonesos diuen que estan cansats d’haver de disculpar-se constantment. El desembre passat el Japó i la República de Corea van arribar a un acord històric sobre les esclaves sexuals de l’exèrcit nipó durant la guerra: una disculpa pública i una compensació de 1.000 milions de iens (7,5 milions d’euros). “És un bon punt de partida, però cal més esforç polític, perquè les víctimes amb això no en tenen prou”, diu Sochi Naraoka, professor d’història política a la Kyoto University.

Una altra polèmica que enfosqueix les relacions diplomàtiques és la dels llibres de text d’història. Per a Pequín i Seül, la història a les escoles nipones minimitza les atrocitats de l’exèrcit japonès. Però, segons Naraoka, els llibres de text del Japó “es limiten a explicar els fets sense fer cap valoració i sense l’exaltació d’herois nacionals que es feia abans, mentre que, a la Xina, el Partit Comunista intenta crear la seva pròpia història per mantenir viu el règim”. L’historiador és “pessimista” respecte a una “reconciliació” de les visions històriques oposades “per raons polítiques”.

Tot i les renyines del passat, la societat japonesa ha canviat molt en aquests 70 anys. “Quan era estudiant, fa 40 anys, em sentia sol perquè era el més conservador del campus. Ara l’esquerra en la població japonesa s’ha reduït moltíssim”, diu Agawa, i explica que el jovent és més aviat indiferent a la política. Malgrat el pacifisme encara imperant, per a Agawa, la Constitució nipona ha quedat “obsoleta”. “Sé que el desig últim d’Abe seria modificar-la, i jo hi estic a favor”, diu l’exdiplomàtic. La clàusula 2 de l’article 9 “prohibeix tenir qualsevol tipus de força armada”, una mancança que comporta una falta de regulació “perillosa”. Segons Agawa: “La Constitució no diu res de qui ha d’estar al capdavant de les forces d’autodefensa, per exemple, i jo preferiria que fos més concreta i digués que tot ha de ser aprovat pel Parlament”.

Però Shinzo Abe no s’atrevirà a proposar una reforma constitucional perquè sap que no té prou suport popular. “En la ideologia d’Abe hi ha la idea que alguna cosa va ser insuficient en la postguerra japonesa, en contra de l’opinió pública general, que pensa que la postguerra ha sigut un bon model”, explica Wallace. En els últims anys, però, els japonesos han guanyat confiança en les seves forces armades d’autodefensa, quan fa anys les rebutjaven. Una acceptació social que va augmentar amb l’eficient resposta dels soldats nipons al terratrèmol i el tsunami del 2011. I que es reforça amb les noves amenaces latents. “Jo mateix he canviat d’opinió. Fa 10 anys hauria dit que el Japó no necessitava canviar res [en l’àmbit militar] i que la Xina no seria un problema, però ara ja no ho veig tan clar”, diu l’analista. Però també diu que la “línia vermella” per al Japó, ara i en el futur, és l’agressió. Agawa n’està convençut: “El Japó mai atacarà militarment un altre país”.