“El gran problema no és el Daeix: és l’atur”

BarcelonaPeriodista i bloguera tunisiana, amb més de 28.000 seguidors a twitter (@Liliopatra), Lilia Weslaty és una de les veus de la joventut tunisiana.

¿Pesen més les decepcions o les conquestes? Com molts joves tunisians que teníem moltes esperances en la nostra revolució, cinc anys després veiem que encara som molt lluny d’assolir les nostres reivindicacions. Al conjunt del món àrab la situació és desastrosa: hem passat de la primavera a l’hivern. Però això només són sentiments, si intentem veure-ho amb perspectiva històrica entenem per què vam sortir al carrer a reclamar llibertat, feina i dignitat i també que la feblesa de l’oposició i dels partits polítics i la dependència econòmica de la regió compliquen les coses.

Són dècades de corrupció i autocràcia. Vivim en una de les regions més riques del planeta: els nostres problemes no vénen de la pobresa, sinó de la mala gestió. No ens calen els diners d’Occident: el que necessitem és posar fi a la corrupció i als personatges corruptes, que -no ens enganyem- massa sovint han tingut el suport dels Estats Units i les potències europees. La lògica d’aquest món es redueix als diners i se’ls enfoten els drets humans. Els Estats Units donen suport al govern d’Al-Sissi a Egipte, responsable de massacres i de violacions sistemàtiques dels drets humans, perquè només els importa l’estabilitat de la regió per poder continuar explotant els seus recursos.

¿Sent que creix el racisme contra els àrabs? Un amic meu alemany que està treballant aquí a Tunísia amb agències internacionals em deia l’altre dia que els àrabs no som capaços de viure en democràcia. Vivim en un món d’estereotips. Jo pertanyo a la nova generació que intenta canviar les coses: que s’acabi la corrupció i també les tortures a les nostres presons i comissaries.

Tunísia és una excepció. Sí: hem aconseguit una nova Constitució resultant d’un llarg debat que no ha sigut fàcil. Sanciona el respecte als drets humans i als tractats internacionals, però per posar tot això en pràctica cal que s’hi impliqui la societat civil, els activistes, la gent. Tunísia avança, a diferència dels altres països, perquè nosaltres no tenim petroli ni grans recursos que en altres països han sigut la base amb la qual s’ha fet forta l’oligarquia. El nostre principal recurs és la gent: només tenim les nostres mans per crear riquesa.

¿Creu que la transició a Tunísia està acabada? Hem posat en marxa institucions molt importants en els àmbits polític, electoral, judicial, de regulació dels mitjans, contra la tortura, però encara ens queda camí, perquè no hi ha hagut rehabilitació de les víctimes, ni una comissió de la veritat. Ens calen almenys uns 20 anys més per acabar la transició i tenir un sistema de partits sòlid. Però el més important és que per primer cop tenim llibertat de pensar, de reunir-nos, d’equivocar-nos i de corregir-nos. I el principal obstacle no és el Daeix [acrònim en àrab de l’Estat Islàmic]: se’ls venceria fàcilment si hi hagués la voluntat de fer-ho. L’autèntic problema és l’atur. Això ens afecta a nosaltres, a Europa i arreu: una precarietat insuportable i una desigualtat increïble. I és això és el que crea monstres com el Daeix o els morts al Mediterrani.

Què ha canviat des del 2011? Abans tothom deia que no li interessava la política. Avui tothom (els joves, els taxistes, les dones...) s’interessa per la res publica, entenen que també és cosa seva, no de l’estat. És una revolució en les mentalitats. L’altre dia, en una de les ciutats del sud del país on els joves es manifestaven contra l’atur, la policia va començar a llançar gasos lacrimògens i quan un soldat es va acostar a un noi dient-li que no podia filmar amb el seu mòbil, ell li va recordar que la Constitució garanteix el dret a la informació. Pot sonar anecdòtic, però ara la gent sap que té drets.

Tem una involució? Tot pot passar. Als anys 90 les polítiques de l’FMI van portar a les revoltes del pa. Ser dependents és un problema. Hem d’estar alerta i saber que només comptem amb les nostres forces.