"L’islam polític té un debat pendent, fins ara distorsionat per les qüestions identitàries"

Quina evolució ha tingut la relació entre l’islam i l’estat als països musulmans?

Sempre hi ha hagut una permeabilitat entre l’àmbit religiós i la política en el món islàmic, però es tracta d’un debat no resolt. D’una banda, perquè els textos sagrats de l’islam no concreten com ha de ser l’organització política. Tot està subjecte a interpretacions. De l’altra, perquè els intents que s’han fet de reflexionar sobre quin ha de ser el model d’estat sempre han coincidit amb contextos de tensió, en què la situació política polaritza les opinions. Per exemple, al segle XIX els pensadors musulmans estaven molt condicionats, primer per un domini colonial otomà i després pel domini colonial europeu. Al final, el debat es veu intoxicat pels corrents nacionalistes, i s’acaben generant visions molt més rigoristes, com ara les tendències salafistes actuals. I com més temps passa, més complicat és crear aquest debat intel·lectual, perquè s’ha transformat també en una qüestió identitària, de reivindicació, molt més enllà del que seria estrictament la interpretació religiosa.

¿La defensa del secularisme va tenir algun paper en les Primaveres Àrabs?

Les Primaveres Àrabs no parteixen de valors relacionats amb la religió o amb el laïcisme, sinó de la necessitat de llibertat, de dignitat, de justícia social, i, d’entrada, quan la gent surt al carrer, la religió no hi té un pes específic. El debat surt en un segon moment, quan ja s’ha fet caure el règim. Aquí entren en joc uns segments de la població islamistes, que havien estat totalment marginats, reprimits o forçats a l’exili, i que ara volen participar en la política. A més, hi ha molta desconfiança i molta por entre aquests dos bàndols. El sector secularista havia estat sovint vinculat als antics règims i la majoria d’aquests règims autoritaris havien instrumentalitzat la religió per justificar-se en el poder. Fins i tot el règim d’Al-Assad a Síria, que era considerat l’únic règim laic de la regió: Al-Assad cooptava minories religioses i utilitzava la xarxa religiosa com a forma de control social.

Països com Tunísia i Turquia sí que van apostar ja al seu moment per la secularització...

A Tunísia, el projecte del president Habib Bourguiba després de la independència és fer una modernització i secularització forçada, paral·lela a la que es produïa a Turquia. I això és viscut de manera traumàtica per alguns segments de la població, ja que estem parlant de societats molt conservadores. Aquesta imposició del secularisme en alguns contextos també pot ser contraproduent, i implica que, en el moment en què hi ha llibertat, una part de la població reivindiqui el seu dret a portar la religió al centre del debat públic. A Turquia, com més es democratitza el marc estatal, més entrada tenen els partits islamistes, que actualment són al govern.

¿Quan a Egipte no es respecta la victòria electoral dels Germans Musulmans s’està fent un trist favor a l’islam polític?

Els sectors islamistes que després de les Primaveres Àrabs van tenir un paper en el procés de transició política, sobretot en el cas dels Germans Musulmans, van tenir el problema d’haver d’afrontar una transició interna per passar de fer política a les mesquites a fer-ne al Parlament. Van cometre molts errors i el sector més laic tenia por que volguessin instaurar una teocràcia. A causa de les pressions dels més radicals, els Germans Musulmans van adoptar posicions més ideològiques i dogmàtiques, que després se’ls van girar en contra. En canvi, a Tunísia, tota la pressió social que hi ha hagut i l’experiència prèvia d’Egipte van fer que els islamistes veiessin que havien de ser pragmàtics i cedir en els posicionaments religiosos més conservadors. Això ha portat Ennahda, el partit islamista de Tunísia, a adaptar-se més al nou context polític i social.

Quina influència té en aquest debat l’aparició de l’Estat Islàmic?

L’EI és una derivació violenta, una visió de la religió i de la política amb la qual no s’identifiquen la gran majoria dels musulmans. Totes les religions o ideologies han pogut tenir derivacions violentes. Per exemple, als anys setanta, les ideologies d’esquerra van derivar en molts grups que feien lluita armada, i això no ho podem atribuir a un pecat original del pensament d’esquerres. Per tant, tampoc l’EI és un pecat original de l’islam. Es tracta d’un fenomen que entronca tant amb la marginació i els entorns de la delinqüència com amb un cert esperit revolucionari d’anar contra Occident, contra l’ statu quo, en aquesta idea d’anar a fer la jihad. Possiblement els que han guanyat més influència en aquest nou escenari són els salafistes -un islamisme radical amb posicions molt rigoristes però no violent-, que tenen un impacte social important i han pogut tensar més la corda, empenyent l’islamisme més central dels Germans Musulmans a posicions més conservadores.

Quin futur li espera a l’islam polític?

Les perspectives de futur són pessimistes pel que fa a la situació de l’islamisme en gran part del món àrab, perquè torna a estar en situació de repressió, d’exclusió, i per tant fora del joc democràtic -això vol dir que hi ha un segment de la població que no hi està participant i que hi ha molts més riscos de derivacions violentes-. En alguns països, com per exemple Egipte, en el moment en què l’islamisme ha entrat en joc hi ha hagut unes forces contrarevolucionàries que han treballat intensament perquè aquest islam polític fracassés.

Quines són aquestes forces contrarevolucionàries?

Des dels antics règims fins a actors regionals molt conservadors, com pot ser l’Aràbia Saudita. Aquesta teocràcia que es regeix per un pacte político-religiós no és gens favorable a qualsevol procés de reforma ni de reflexió entorn del paper de la religió en la vida pública. L’Aràbia Saudita ha invertit molts diners en altres països perquè aquest islam polític quedi fora del joc democràtic, i en molts casos ho ha aconseguit, amb la connivència d’antics règims. Tunísia és l’únic cas que ens pot aportar una certa esperança que aquesta normalització de l’islam polític acabi produint el que seria l’equivalent a la normalització dels partits cristianodemòcrates a Europa. A Tunísia també hi ha fortes pressions d’actors externs a qui, per la seva pròpia supervivència, no els interessa que triomfi un model democràtic en què tothom se senti còmode o inclòs, però de moment aquesta contrarevolució no ha tingut èxit.