L'OTAN amb pell de xai
Heu llegit 'Traficants d'ànimes', de Gustau Nerín? L’últim premi Carles Rahola explica com al segle XIX la Royal Navy combatia el tràfic d’esclaus cap a Amèrica al llarg de la costa atlàntica africana. Els seus vaixells patrullaven buscant les factories on es concentraven els captius abans de ser embarcats. Allà on hi havia pactes amb els reialmes locals, podien desembarcar i destruir-les. Si no els enxampaven a terra, havia de ser en alta mar, però els vaixells amb bandera nord-americana quedaven protegits. ¿Ja sabeu sota quina nacionalitat van fer les seves fortunes els negrers més nostrats, oi?
Més d’un segle després, l’OTAN envia la seva armada a fer una missió semblant al mar Egeu. L’objectiu també és pretesament humanitari, però amaga massa coses darrere. És evident que la Gran Bretanya de la Revolució Industrial no combatia l’esclavisme per pura filantropia, tant com que l’Aliança Atlàntica no té com a únic interès evitar més naufragis al corredor marítim que passa per Lesbos. Abans de tenir els mitjans apropiats per detectar i perseguir les travessies que efectuen els bots pneumàtics plens de refugiats, s’hi desplegava amb tres naus de gran tonatge que recordaven les fragates victorianes perseguint les ràpides xalupes dels negrers pels intricats estuaris del golf de Guinea.
En aquest cas, però, l'OTAN aconsegueix vèncer la paràlisi de les institucions europees, situant sota el mateix paraigua totes dues ribes del mar, allò que ja els hauria agradat tenir als capitans caçaesclavistes: el refugiats interceptats en alta mar per les forces de l’Aliança seran tornats sense cap problema cap a Turquia, mentre que les màfies seran perseguides pels exèrcits de cada país en les seves aigües territorials. Per evitar efectes crida i que els militars hagin d’estar tot el dia fent salvaments humanitaris (dels de debò), l’acord tancat durant aquests dies determina que per cada refugiat il·legal retornat a les costes d’Àsia Menor, Europa expedirà un visat d’entradalegal per a una altra persona refugiada a Turquia.
Perquè, en realitat, el que interessa a l’OTAN és el control de la frontera sud-europea. Des de les Primaveres Àrabs i l’augment de la inestabilitat al nord de l’Àfrica, la Mediterrània ha esdevingut el flanc principal a salvaguardar. Per què, si no, s’haurien fet el 2015 les maniobres militars més grans des de la Segona Guerra Mundial en aquestes latituds (i les operacions terrestres corresponents en sòl espanyol)? El que preocupa a Stoltenberg i als seus és com Rússia s’està refermant gràcies a la seva intervenció a Síria i com el desgavell a l’Egeu pot esdevenir una amenaça real, aquest cop en territori europeu. I, si cal, ho vestim de missió humanitària.
L’OTAN com a antítesi de la construcció europea, encara que ens la venguessin en el mateix paquet en el referèndum de fa tot just trenta anys. Quan els valors de convivència i solidaritat, de defensa dels drets humans i de la pau de la UE s’ofeguen en les misèries dels seus estats i dirigents, com ja va passar als Balcans fa dues dècades, apareix l’Aliança Atlàntica per recordar-nos que estem vius perquè algú va venir de fora a guanyar una guerra que teníem perduda fa setanta cinc anys. I així es el món, sembla mentida: europeus, aparteu-vos. Curiosament, ningú parla dels seus fracassos, com el panorama que va deixar la seva intervenció a Líbia, ni de la necessitat urgent de bastir i abastir diplomàcies de pau en condicions. No van ser els canons de Londres amb pell de xai els que van acabar amb l’esclavitud. Darrere dels drets i les paus guanyades sempre hi ha política, sempre.