El paper de la dona en la seguretat global
Un clam per la prevenció per sobre de la militarització de la pau
Dels 585 acords de pau signats entre el 1990 i el 2010, només 92 incloïen alguna referència a les dones. El 2014 la meitat dels acords de pau firmats després d’un conflicte contenien referències al rol de les dones en el procés de pau i seguretat. Sobre el paper, les xifres indiquen una certa millora, però si s’avaluen els resultats sobre el terreny es constata que la capacitat de les dones com a agents de canvi per ajudar a reconstruir una societat devastada no és prou tingut en compte. Actualment, la presència de dones en les negociacions de pau no supera el 10%, tot i que segons dades d’ONU Dones, la seva participació en les converses postconflicte incrementen de manera considerable les probabilitats d’obtenir una pau durable. La ugandesa Ruth Ochieng va liderar una campanya perquè les dones del seu país fossin escoltades durant les negociacions de pau de Juba, entre el govern d’Uganda i la guerrilla, un conflicte que havia causat 12.000 morts. Ochieng explica: “Els homes que s’han fet forts després d’un conflicte, i que són els que seuen a la taula de negociació de la pau, només busquen poder i control sobre els recursos. En canvi, els supervivents són els que busquen la pau d’una manera més autèntica: dones que ho han perdut tot, que fins i tot han sigut víctimes d’abusos sexuals i crims de guerra, i que estan disposades a iniciar un diàleg amb els perpetradors dels crims. Aquestes dones no busquen poder ni notorietat, sinó aconseguir una transformació social, i aquest és el camí real cap a una pau duradora”.
Amb l’aprovació de la resolució 1325 del Consell de Seguretat de l’ONU l’any 2000 es va promoure per primera vegada una agenda internacional sobre dones, pau i seguretat. Durant aquests 15 anys hi ha hagut avenços, però la dimensió de gènere ha quedat sobretot reduïda als discursos institucionals, als compromisos polítics i a un tímid increment de la presència de dones entre les forces de manteniment de la pau (només un 3% del personal militar i un 10% de la policia de l’ONU són dones). Ruth Ochieng emfatitza que la presència femenina a les missions de pau no garanteix una millor protecció de les dones que han patit la guerra. “El problema és que l’ONU i els grans actors internacionals continuen tenint una visió masculina i militarista dels processos de pacificació. La pau vol dir tenir un plat calent a taula, que es respectin els drets més elementals, vol dir llibertat d’expressió, sentir-se segur. Per què no es confia en les comunitats locals per refer una societat destruïda? Moltes de les dones que lideren aquestes comunitats saben molt millor com adreçar la situació i fer que l’acord de pau aconseguit sobre el paper sigui efectiu en el dia a dia.”
Alaa Murabit, fundadora de l’organització The Voice of Libyan Womeni membre del grup assessor per l’estudi global sobre la resolució 1325, explica com durant la Primavera Àrab a Líbia l’ONU i altres organitzacions van aterrar al país amb gran quantitat de recursos però totalment descoordinats, ja que no casaven amb les necessitats que tenien aleshores els grups locals, que reclamaven més democràcia. “Vam ser les primeres a avisar que la revolució líbia no estava sent un èxit, que calia un procés de reconciliació entre l’antic i el nou règim, i vam ser ignorades. El temps ens ha donat la raó. Murabit denuncia que molt pocs diners dels milers de milions que es dediquen a la lluita contra el terrorisme van a parar a les organitzacions locals de dones, quan aquestes organitzacions poden tenir un paper important sobre el terreny, i ho il·lustra amb una dada: “El 90% dels mestres a Líbia són dones. Allà és on haurien d’anar els diners per garantir un escenari futur de pau”.
El experts demanen un nou enfocament de la seguretat, centrat en la prevenció dels conflictes i en l’arrel de les guerres, i que no pivoti tant sobre les conseqüències com ha passat fins ara. La investigadora i consultora en matèria de gènere i inclusió social Lejla Somun-Krupalija explica que la majoria dels milers de dones agredides sexualment durant i després de la guerra a Bòsnia i Hercegovina no han tingut cap tipus de reparació ni protecció sanitària, tot i que ja han passat 20 anys d’aquell conflicte, i es pregunta on són els homes que defensin, en general, una implicació més alta de la dona en els processos de manteniment de la pau. Per a Rafael Grasa, president de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), aquest és precisament un dels punts clau de cara al futur: “Si pensem en la seguretat humana i a forjar acords de pau duradors, ens hi hem d’implicar tots. Cal defensar especialment la resolució 1325 des d’aquesta perspectiva en un moment en què la comunitat internacional afronta la pitjor crisi humanitària, estructural, des del 1945.”