DOMINIC ONGWEN NO ES DIU AIXÍ però amb aquest nom serà jutjat a mitjans del mes de gener del 2016 al Tribunal Internacional de l’Haia. És un ugandès de 35 anys que als 14 -alguns rebaixen l’edat a 9 o 10-, quan tornava de l’escola, va ser segrestat per rebels de la Lord’s Resistance Army. Fins aquí la història és una trista repetició dels centenars de milers de menors involucrats a la força en un conflicte que ni és el seu ni tenen capacitat per entendre. Però Ongwen es va quedar a la milícia i va passar de ser un nen tímid, com el recorda la seva família, a ordenar assassinats i reclutar menors per a la milícia, fins al punt que es va convertir en el lloctinent de Joseph Kony, en cerca i captura per crims de guerra. Ongwen serà el primer nen soldat processat pel mateix delicte de què ell mateix va ser víctima.
El seu cas és una “paradoxa” força “típica”, explica des de Washington el professor Mark A. Drumbl, director de l’Institut de Dret Transnacional, perquè “la línia entre víctima i botxí és molt fina” en les atrocitats de la guerra i servirà per fer una “fotografia de la complexitat” del fenomen. Algunes de les seves bush wives (esposes de la selva, com es coneix les noies raptades i forçades a mantenir sexe amb els milicians) fins i tot han reclamat que l’absolguin argumentant que les seves maldats estan molt lluny de les d’altres líders de l’Army. Al gener, Ongwen es va lliurar i se’l jutjarà pels seus actes de terror com a adult. No obstant, el seu cas serveix per obrir el debat de si als menors se’ls ha de tractar com a víctimes i sense responsabilitat penal o han de rebre el pes de la llei, adaptada a la seva minoria d’edat, com els delinqüents. Drumbl no és partidari d’obrir un procés legal i apunta que és imprescindible que els nens alliberats “rebin algun tipus de mesura”, bàsicament perquè “siguin conscients del mal comès a les víctimes”. Així, l’alternativa seria que es dediquessin a fer serveis comunitaris o teràpia de reintegració o, en un pas “intermedi entre res i un judici”, declaressin en comissions de la veritat i la reconciliació. Es tractaria, doncs, de convertir les seves declaracions en una mena d’eina “pedagògica” per al noi, afirma. El Tribunal Penal Internacional no té capacitat per jutjar menors i, en canvi, l’especial per als crims de guerra de Sierra Leone pot processar els que tenen més de 15 anys però no empresonar-los.
DAVID DEL CAMPO, RESPONSABLE dels programes internacionals de l’ONG Save the Children a Espanya, lamenta que els estats no siguin prou valents per posar aquesta “realitat incòmoda” en el centre del debat. De fet, hi ha hagut pocs processats i condemnats. Del Campo parla també de reconciliació i rehabilitació dels nens soldat, de qui subratlla que són “sempre nens, i soldats mai per voluntat pròpia”. Amb aquesta premissa, afirma, s’ha de protegir el col·lectiu perquè són les primeres víctimes del conflicte. Del Campo apunta que Ongwen fins i tot podria rebre beneficis penals aplicant-li “l’atenuant” d’haver sigut forçat a la guerra quan era un nen.
“Si l’única opció és el càstig penal es tracta d’un doble càstig, de victimitzar dos cops els nens”, afirma Del Campo. És el mateix que opina el professor Drumbl, partidari de donar als menors alliberats “educació, habilitats socials, seguretat i confiança”, així com tractaments psicològics per esborrar l’empremta de la violència. “La presó no ofereix tot això i si no reben atenció quan surtin seran rebels i violents”, conclou. En tot cas, que Ongwen s’assegui al banc dels acusats hauria de servir per fer el fenomen visible.