Fills únics: colla de mimats

Que no. que no és cert. Que no són com el tòpic els pinta. Ni tirans ni malcriats ni capritxosos ni egoistes ni antisocials. Oblideu-ho: els entesos ho neguen. En general, pel broc gros: més enllà de l’evidència científica, hi haurà casos en què el retrat robot encerti; com a norma, però, llencem-lo a la paperera malgrat la frase de Pessoa: “El mite és el no-res que ho és tot”. Aquestes línies es podrien anomenar “Contra la parelleta” o bé “Germans en perill d’extinció” perquè parlen dels que són, com el 'rar' Albert Serra, fills únics. Abans d’esbrinar per què els experts neguen que els unigènits siguin consentits i volubles com es creu, vegem l’estat de la qüestió: si n’hi ha gaires i per què. I és que els parts s’han reduït a la meitat des de la mort del dictador; en dades absolutes, cada any neixen a Catalunya uns 40.000 nens menys que el 1975. L’odissea econòmica i laboral de reproduir-se en aquests maleïts temps —i el fet de posar-s’hi tard— fa que ho fem cada cop menys i, sovint, una vegada i prou: a l’estat espanyol, un de cada tres nens creix sense germans.

Segons l’Idescat (acrònim que estalvia deu síl·labes), una dona catalana tenia, de mitjana, gairebé tres fills (2,72) als anys 70; avui, en canvi, en pareix poc més d’un (1,37). Més d’un terç del que els estadístics anomenen “nuclis familiars” ja corresponen a parelles sense fills, i les que en tenen ja no arriben ni a la meitat; al 15% restant, una persona sola (dona, sobretot) es fa càrrec de la canalla. Les famílies, doncs, es van empetitint sense aturador: des de principis de segle, perden una mitjana de 0,2 membres i s’encongeixen fins als dos i mig; en bona part, perquè hi ha més llars: les d’una o dues persones han crescut més d’un 40% l’última dècada, i les de més de cinc han reculat un 11%.

Fa un any un estudi de l’Obra Social La Caixa posava els pèls de punta: els ciutadans de la Pell de Brau volem tenir, almenys, dos fills, però, a l’hora de la veritat, en tenim, de mitjana, poc més d’un. La magror de la natalitat és transversal: independent de variables diguem-ne sociodemogràfiques. A diferència d’altres països europeus, però, les espanyoles sense fills escassegen: només un 13% de les senyores de 50 anys davant del 9% de les iaies de 70; ara: mentre que només el 7% de les iaies van dur al món un sol fill, les senyores nascudes fa mig segle que han infantat fills únics ja són el 28%. “Espanya és un dels països de la UE on més augmenten les famílies amb un fill únic”, titulava el '20 Minutos'. Vivim en un país de fills únics –una mena de Xina occidental– perquè vivim en un país de pocs fills, cuer del rànquing europeu de fecunditat: els nens aviat ens semblaran exòtics si no hi posem remei ben aviat. L’informe en qüestió aconsella escoles bressol realment públiques, criança coresponsable (igualtat de gènere real, també en això), permisos menys gasius i conciliació de debò.

Doncs això que dèiem: els fills unigènits no són com se suposa que són. Segons un estudi de la Universitat de Zuric que 'Nature' publicava el 2008, són un 28% més generosos que els que tenen germans. “Les generalitzacions no són gaire útils per entendre la subjectivitat humana”, adverteix Regina Bayo-Borràs, psicòloga clínica –expresidenta de secció del Col·legi Oficial de Psicologia– i psicoanalista: “Tot depèn de com s’educa el fill, no tant de si és fill únic o no”. Hi ha, diu, pares que consenten els seus hereus i pares que no. I també n’hi ha, afegeix, que no els fan gaire cas i els encolomen tot el dia a cangurs o els saturen d’activitats extraescolars. Subratlla la importància de la família ampliada (la d’oncles i cosins): “Hi ha fills únics que es passen el dia amb els cosins i, realment, han crescut com germans”. Si ni pare ni mare tenen germans, què? “És recomanable un esforç per compartir més activitats amb altres famílies perquè, si no, poden quedar molt tancats”.

Llavors ¿els és més fàcil o més difícil, relacionar-se amb els altres? Bayo-Borràs: “Tot depèn de les capacitats i la força amb què poden entomar les frustracions inevitables de la vida. Perquè sigui fill únic no serà el primer a la classe, ni serà el preferit de la mestra, ni serà el líder per als amics.” O sí: “Hi ha fills únics que saben més com anar a buscar amics que fills amb germans”.

Criar un unigènit en l’abundància i en la sobreprotecció no és fer-li cap favor: “Tenir-ho molt fàcil a la infància incapacita per afrontar les dificultats de la vida”. Un fill únic així (no qualsevol: queda clar) topa amb un obstacle enorme: “sentir-se únic perquè és únic, i també pot tenir més tendència a sentir-se especial”, la qual cosa “no li convé” en societat, diu la psicòloga. (Als favorits de diversos germans, els passa el mateix, apunta.) I adverteix: “Quan els pares diuen «En tindrem un perquè ens hi abocarem, perquè serà la nostra joia, la nostra descendència, etc.», aquest fill carrega tantes expectatives que, si no triomfa, pateix bastant: no ho té fàcil; ho té, a vegades, molt més difícil que un fill que té germans”. Més d’un demana al psicòleg com “escapolir-se” de totes les mirades, i “quan poden fer la seva pròpia vida a alguns els costa deixar els pares enrere” i se’n senten “molt responsables”. I, de petits, més exclosos de la relació de parella, en què tenen més números d’esdevenir arma llancívola: “Això és molt perjudicial i els costa sortir-ne”.

Algunes claus per ser fill únic sense morir en l’intent segons Bayo-Borràs: “Que tinguin amics, que puguin establir relacions profundes, intenses i duradores, i que tant els pares com ells puguin sentir que arribar a la vida és un acte de generositat, no de deute, no d’obligació”.

Escriure sobre fills únics sense citar-ne de cèlebres seria de becaris, parafrasejant 'Xusep' Pedrerol. N’eren Hitler, Lennon, Bowie, Da Vinci, Einstein, Roosevelt, Sartre, Monroe, Presley, Sinatra..., i en són les actrius ianquis –i vives– Drew Barrymore i Natalie Portman, per exemple. Fet i fet, amb germans o sense, qualsevol fill és únic –singular, inimitable, extraordinari–. Signat: el pare d’un fill (per ara, per sempre) únic.