Mirall, mirallet

“No sabia per què la gent em comparava amb Diana Ross fins que no la vaig estudiar”. Les dives del pop tenen mites en qui emmirallar-se. El de Beyoncé és Diana Ross, a qui va recrear lliurement al film 'Dreamgirls'. Més enllà de la ficció, les seves biografies tenen punts de contacte: els inicis en un grup d’èxit, la relació amorosa amb un mànager que les va forjar com a estrelles... Diuen que durant les actuacions televisives de Destiny’s Child era habitual que les càmeres es fixessin més en Beyoncé i que ella demanava donar el mateix temps a les altres noies. “Nosaltres no som The Supremes”.

Diana Ross va néixer a Detroit el 1944, filla d’un oficial blanc de l’exèrcit dels Estats Units i una professora negra. Amb les seves amigues d’adolescència Mary Wilson, Florence Ballard i Barbara Martin va formar The Primettes. Van esdevenir trio per la marxa de Martin, ja amb el nom de The Supremes que les va fer famoses. Qui va decidir que la líder del grup seria Ross en comptes de Ballard (que tenia una veu més potent) i posteriorment les va batejar com Diana Ross and The Supremes va ser un dels artífexs del so Motown, Berry Gordy Jr., futur pare de la seva filla Rhonda. Les polèmiques sorgides a l’entorn de The Supremes són les que mostrava 'Dreamgirls' (Bill Condon, 2006), amb convenients canvis de nom de les protagonistes reals; al film el grup es deia The Dreamettes. Quan es va estrenar, Ross suggeria en to de broma estudiada que potser s’hauria de mirar la pel·lícula amb els advocats.

Durant els 60 The Supremes havia aconseguit col·locar dotze cançons al número 1, les sis primeres de forma consecutiva. Entre aquests singles, un pèl monotemàtics, hi havia 'Where did our love go', 'Stop! In the name of love' o 'You can’t hurry love'. A finals d’aquella dècada d’èxit va decidir emprendre una carrera en solitari que li va permetre afegir sis números 1 més al compte personal, començant pel clàssic 'Ain’t no mountain high enough'.

La princesa del soul també es va deixar temptar pel cinema. 'Lady sings the blues' (1972), la biografia agredolça de Billie Holiday, estrenada aquí com 'El ocaso de una estrella', li va valer una nominació a l’Oscar i un Globus d’Or. El 1975 va protagonitzar 'Mahogany, piel de caoba', la història d’una noia que somia a ser dissenyadora de moda. Per segona vegada va tenir com a parella a la ficció Billy Dee Williams, destinat en un temps no gaire llunyà a ser Lando Calrissian a 'Star Wars'. En totes dues pel·lícules el totpoderós Berry Gordy va exercir de padrí de la flamant actriu: a 'Mahogany' va acabar acomiadant Tony Richardson, un dels directors més reconeguts del Free Cinema britànic, per acabar ell mateix el rodatge. Tres anys més tard Diana Ross va ser una Dorothy resident a Harlem i no pas a Kansas en la curiosa versió musical i afroamericana d’'El mag d’Oz', 'El mago', amb el seu amic Michael Jackson en el paper de l’Espantaocells.

Ross va iniciar els 80 amb força, de nou al capdamunt de les llistes amb 'Upside down' i 'Endless love', un duet amb Lionel Richie. En passar a la RCA Jackson li va escriure un altre èxit, 'Muscles', però la seva estela va anar declinant. A finals de la dècada va tornar a la nau mare de la Motown sense tanta repercussió. Durant aquells anys la interpretació quedava reservada a papers esporàdics en telefilms. En el nou segle, deixant de banda episodis negres com els dos dies que va passar a la presó per conduir èbria, ha editat discos de jazz ('Blue', 2006) i de versions pop ('I love you', 2007) i ha emprès alguna operació nostàlgica. El 2000 va organitzar una gira amb The Supremes sense un dels seus membres originals, Mary Wilson, amb qui mantenia disputes financeres. Ella havia de cobrar 15 milions de dòlars i les companyes no passaven de dos. Aquesta gira es va cancel·lar després de les primeres actuacions perquè no es venien prou entrades. Ara mateix, el mirall de Beyoncé enlluerna molt més.