Mira què em passa

Director creatiu del 'Rar'Primer és cambrera a la cafeteria de la universitat. Molt aviat al matí. A aquella hora no sé ni qui sóc però a ella puc veure-la perfectament, seriosa, morena, espigada. Amb el mandil ben alt i la camisa blanca. De tant en tant un lleu somriure i un “Bon dia” aïllat. No puc treure-li els ulls de sobre. Després de classe baixo fins a l’estació. Ara du uns pantalons de llana, bufanda i una boina i llegeix Perec. Te la pell fina, almenys ho sembla, quasi transparent. Em mira, però no em veu. Intento pujar a l’últim vagó, per anar més sol, però just se m’asseu al davant. Ara porta texans i caçadora marró i li queda bé. Em mira amb complicitat, explica que ahir va ploure, va fer sol, va estar núvol i al final feia vent i fred, com per Sant Jordi. Aconsegueixo agafar l’ascensor abans que es tanquin les portes. Em diu “Pels pèls” amb una bona rialla. Ara les solapes apujades de l’abric negre emfatitzen una cara deliciosament pàl·lida. Faig tard. Vull passar per la clínica a visitar uns amics que han sigut pares. Li han posat Maria, un nom indiscutible. En entrar a l’habitació em creuo amb ella que surt. És una de les monges més maques que he vist mai. Penso que és la bondat personificada. “Bona tarda, bona tarda”. M’abraço al pare. Està tan content! Però no fem soroll, les nenes ara dormen.

He quedat a la cocteleria per fer una copa. Entra amb pas ferm, prima, alta, faldilla estreta negra, sabates altes. Elegant, sofisticada. M’explica que l’han fet sòcia del bufet d’advocats. Li brillen els ulls.

Estic mort. Obro la porta de casa. Em fa un petó. Porta una samarreta i uns pantalons curts de cotó. M’encanta. Tan freda i tan càlida, tan normal i tan especial. Amb aquesta mirada de cop, tan dolça.

Una actriu atemporal ens acompanya avui al 'Rar'. Carme Elias ens connecta aquest diumenge amb, entre moltes altres coses, Veneçuela, Diana Vreeland, l’enyorat Joan Potau i el controvertit Walden 7, un edifici que diuen que pertany a un altre sistema solar. Com ella.