Breu història de les orgies

Fa cosa d’un any, el juny del 2015, una gran orgia va acomiadar Sociedad Cerrada, una organització que, durant onze anys, va facilitar les trobades sexuals entre parelles liberals heterosexuals ('swingers'). Segons els participants de l’esdeveniment, s’hi van aplegar unes 300 persones sota lemes com “Respecte, mai molestis, critiquis ni assenyalis a ningú” o “Alegria, desplega tot el teu esperit positiu, fes amics, riu, balla...” I una crida a fornicar, evidentment, en espais tan diversos com el jardí, la piscina o la sala de ball. Fins i tot, un testimoni va assegurar que tot li va recordar algunes escenes d’'Eyes wide shut' (Stanley Kubrick, 1999).

Diu l’historiador britànic Burgo Partridge que una orgia és una descàrrega de tensió organitzada, l’alliberament de la histèria acumulada per l’abstinència amb una festa catàrtica. Partridge indica, fins i tot, que participar/organitzar una orgia és un acte de rebel·lia individual davant de la societat, l’estat, la religió i la moral de l’'establishment'. Cardar en grup com a acte polític subversiu. Però no sempre ha sigut així.

Pensem, per exemple, en la Grècia clàssica i l’antiga Roma, dues societats lliures de les limitacions de la moral judeocristiana, enamorades de la vida i dels seus plaers, especialment del sexe. No és en va que el poeta grec Simònides de Ceos (556-468 aC) va escriure: “¿Seria la vida dels mortals deliciosa si hi manqués la satisfacció sensual?” Per això, les famoses orgies dionisíaques o bacanals, celebrades en honor al déu Dionís o Bacus –conegut com l’Alliberador gràcies a la seva devoció pel sexe i el vi–, no només eren un ritual transcendent per accedir a la llibertat/inspiració que oferia el déu –suposadament, en aquestes orgies es gestaven grans obres artístiques i filosòfiques, així com revolucionaris complots polítics–, sinó un acte de celebració de la vida mateixa, de la joventut i de la salut: l’esperança de vida a la Grècia de Pèricles o a la Roma de Juli Cèsar era de 28 anys (!). D’altra banda, a les orgies dionisíaques estaven permeses tota mena d’activitats sexuals (menys la zoofília, considerada una desviació monstruosa) sense maldat ni violència. Per contra, els romans, especialment en temps dels emperadors, es van saltar tots els límits introduint a la festa del sexe elements propis del sadomasoquisme i el 'bondage' –una pràctica eròtica basada en la immobilització del cos d’una persona–, com també la violació d’esclaus i esclaves.

A conseqüència del sadisme 'avant la lettre' dels romans, l’Església catòlica va prohibir i perseguir amb afany inquisitorial les orgies i els seus practicants, vinculant-los al culte al Dimoni. Es podia condemnar una dona o un home a la foguera per bruixa o bruixot, però també per la seva addicció al sexe. Íncubes i súcubes es van convertir en els responsables dels embarassos no desitjats (fora del matrimoni) i del contagi de malalties venèries. Malgrat tot, la noblesa de l’Edat Mitjana continuava muntant orgies, en les quals s’obligava a participar, sota coacció, els vassalls més ben plantats..., i no hi faltaven els ministres de l’Església. El papa Joan XII (937-964) va convertir la basílica de Sant Joan del Laterà en un prostíbul per a la cúria vaticana: hi celebraven orgies que duraven dies. Significativament, Joan XII va morir d’un cop de martell que li va clavar un marit que l’havia sorprès al llit de la seva dona...

A l’Anglaterra del segle XVIII, la dels puritans –una facció radical del protestantisme que va sorgir durant el regnat d’Elisabet I–, hi havia també llibertins, esperits lliures que van abraçar la Il·lustració. Antropocentristes i racionalistes, anticlericals i pragmàtics, però també hedonistes i sensualistes, veien el sexe com a diversió, com a plaer i transgressió suprema, cosa que els va portar a fundar selectes clubs privats com el Hellfire Club, el Club del Foc Infernal. Fundat per Philip Wharton, duc de Wharton, i continuat per Sir Francis Dashwood, destacat membre del Parlament britànic i tresorer reial, el Hellfire Club va operar entre el 1749 i el 1766, i va aglutinar una gran quantitat de personatges rellevants tant de la Gran Bretanya com de les colònies americanes. El grup es reunia, originalment, en tavernes públiques, però passat un temps va traslladar la seu a la mansió de Dashwood (per primer cop, la Nit de Walpurgis del 1752), a West Wycombe, en unes catacumbes on es discutia de política i ciència, però també se celebraven orgies amb distingides dames de l’alta societat i amb prostitutes.

Amb el pas del temps i la relaxació de les postures morals, les orgies han passat de ser un acte de subversió en una mena de 'happening' contracultural –com es pot comprovar en el cinema porno o en títols 'indies' com 'Shortbus' (John Cameron Mitchel, 2006), 'Orgies or the meaning of life' (Brad T. Gottfred, 2008) i 'How to plan an orgy in a small town' (Jeremy LaLonde, 2015)–, a ser considerades una fantasia sexual 'normalitzada'; és a dir, un mètode molt efectiu per evadir-nos de la realitat.