Jean Marie del Moral i la vida que atura l’ull

Fill de dos republicans exiliats que van arribar a França el 1939 pel camp de refugiats d’Argelers, el fotògraf Jean Marie del Moral (París, 1952) és l’encarnació d’aquella Espanya republicana utòpicament valenta i esperançada que la guerra i el franquisme van destruir, qui sap si per sempre. A casa, Del Moral va aprendre el castellà del seu pare andalús (de Jaén) i el català de la seva mare i la seva àvia, nascudes a la Granja d’Escarp. Parla els dos idiomes amb un deix afrancesat, però amb una correcció i una riquesa absolutes. Tant a Jean Marie com al seu germà, els pares els van inculcar una sensibilitat curiosa i apassionada, neta d’amargures i rancors, per la cultura, la gent i les terres d’una Espanya que ja només existia dins la seva nostàlgia.

La condició de fill de republicans exiliats ha determinat tant la personalitat com l’obra de Del Moral, un home noble i de tracte afable, moralment ben construït, que ha procurat apreciar les moltes coses bones –relació amb artistes potents, viatges arreu del món, una trajectòria reconeguda– que la vida li ha donat. És com si pensés: “Els meus pares, que ho van tenir tot en contra, van aconseguir ser alegres i mantenir l’esperança; per tant, seria indecent que jo no valorés el que tinc”. Alt i corpulent, Del Moral somriu molt i riu sovint.

Els seus inicis com a fotògraf van ser dins el fotoperiodisme, un gènere que no ha deixat de practicar. Inicialment, treballava sobretot per a publicacions de l’esquerra francesa, fent fotografies de vagues, manifestacions i revolucions, per exemple la dels clavells portuguesa. Per un encàrrec del diari 'L’Humanité', el 1978 va venir a Barcelona per fer una sèrie de retrats i reportatges d’intel·lectuals i de creadors que havien destacat en el seu compromís antifranquista. Va ser quan va conèixer Joan Miró, que li va obrir les portes del seu taller de Mallorca. “Allò ho va canviar tot”, diu Del Moral, que parla de Miró amb una admiració i una gratitud que els anys no han atenuat. “Fotografiant Miró vaig adonar-me que podia mirar el món a través dels tallers dels artistes. Així vaig començar a fer fotos dels estudis com a espais mentals dels creadors”.

Juntament amb Miró, l’altre gran artista que el va marcar va ser el també català Apel·les Fenosa. Era el 1980 quan Del Moral va descobrir, gràcies a una exposició al Museu Rodin de París, “les excepcionals escultures de Fenosa, de les més importants del segle XX”. Per conèixer-lo, el va visitar al Vendrell. Va ser l’inici d’una amistat que va durar fins a la mort de l’escultor el 1988. D’aquella relació n’han quedat moltes fotografies de Fenosa treballant i vivint tal com Del Moral el veia: com un home “silenciós i lliure”, que es movia “amb la lentitud de la gent forta”. De Fenosa, que va arribar a un París (el dels anys 20) dominat per unes estètiques poderoses però que sempre va crear des de la seva singularitat, Del Moral en va aprendre una lliçó creativa essencial: “Sigues tu mateix, amb força i sense complaença”.

A través de Fenosa, Del Moral també va entrar en contacte amb molts artistes catalans i espanyols exiliats a França, de la mateixa generació dels seus pares. “Antoni Clavé, Baltasar Lobo, Xavier Valls... Eren gent extraordinària”, recorda, “amb una gran dignitat”. La veritat és que la nòmina d’artistes que han passat per davant de la càmera de Jean Marie del Moral difícilment podria ser més rutilant i completa. D’artistes de l’estat espanyol, hi són (gairebé) tots els més rellevants d’ençà de la postguerra, des dels Tàpies, Chillida i Saura fins als Broto, Sicilia, Plensa i García Sevilla. Dels estrangers, podem esmentar Joan Mitchell, Alex Katz, Takashi Murakami, James Brown, Maurizio Cattelan, Ai Weiwei, Damien Hirst... Les fotos d’artistes, tallers i objectes d’artista fetes per Del Moral es caracteritzen per una intensitat sense filigranes i per una enorme precisió expressiva.

A més de Miró i Fenosa, dos noms més ocupen un lloc especial. Un és Robert Motherwell. Quan Del Moral el va visitar a la seva casa de Connecticut el 1993, l’artista nord-americà de seguida va veure que el fotògraf estava molt emocionat i va preguntar-li per què. El fotògraf va explicar-li que era fill de republicans espanyols exiliats i que el seu pare, a la paret de la cuina del pis on vivien, hi tenia penjades dues postals: una del 'Guernica' de Picasso i l’altra d’una 'Elegia per a la República espanyola' del mateix Motherwell. En sentir-ho, l’artista es va commoure fins a les llàgrimes i va encetar un bordeus boníssim. L’altre lloc especial l’ocupa Miquel Barceló, l’artista a qui Del Moral ha fotografiat d’una manera més íntima, exhaustiva i continuada. Un dels fruits de la seva llarga relació és el llibre titulat 'Barceló', alhora narració visual i explosió sensorial amb substància, ple d’imatges icòniques de l’artista de Felanitx.

Que el tema dels artistes i els seus tallers sigui el que més ha conreat Del Moral no vol dir que sigui l’únic. “Tant puc fer paisatge o retrat com seguir durant un temps una persona i muntar-ne una història”, explica. Des de fa tres anys, viu a Mallorca, al poble de ses Salines. Tant si passeja pel camp mallorquí com si viatja pel gran món –no para mai quiet–, continua treballant igual que sempre. “A l’hora de fer fotografies, no menyspreo res i no tinc prejudicis”, diu. “A més, m’agrada molt mirar. Sempre dono el mateix consell als fotògrafs joves. Si vas passejant i alguna cosa t’atura l’ull, és que allà hi ha una fotografia”.