L'òpera reneix de les cendres

La mitologia ens parla de l’au fènix, criatura fabulosa que, en sentir que arriba la seva hora, prepara un niu amb plantes aromàtiques i hi cala foc, amb ella a dins. De les cendres en sorgeix un nou ocell, tan esplèndid com el primer. El teatre La Fenice de Venècia va haver de fer honor al seu nom i renéixer, també, de les cendres, si bé la història és una mica més recaragolada.

Durant la nit del 29 de gener del 1996 un incendi destruïa un dels teatres més bells d’Europa, una bombonera inaugurada el 1792 que ha sigut escenari de capítols gloriosos de la història de l’òpera, amb estrenes de compositors com Rossini, Bellini, Donizetti, Verdi, Stravinsky o Nono, per citar-ne només alguns. La ubicació del teatre, envoltat en bona part per canals estrets, va complicar les tasques d’extinció d’un sinistre la causa del qual va generar molta controvèrsia en la pàtria del melodrama. Negligència? ¿Dos electricistes que volien evitar una penalització per no acabar la feina a temps? O va ser la Màfia, sospitosa també d’incendiar el Teatro Petruzzelli de Bari el 1991? ¿O una mera acumulació de circumstàncies fortuïtes? Al final els dos electricistes van ser detinguts i condemnats. Les complexes obres de reconstrucció, “com’era, dov’era”, segons l’alcalde de Venècia en el moment de l’incendi, el filòsof Massimo Cacciari, no van començar fins a 18 mesos després del desastre, i La Fenice no va reobrir fins al desembre del 2003 (la primera òpera, 'Traviata', una de les obres mestres estrenades a Venècia, arribaria el novembre del 2004). Curiosament, en el turbulent món dels teatres d’òpera d’Itàlia, La Fenice s’ha revelat durant els últims anys com una de les institucions més sòlides.

El foc és amic dels teatres, com a Barcelona mateix vam poder experimentar. En una cruel ironia del destí, quasi exactament dos anys abans que l’edifici venecià, el 31 de desembre del 1994 el Gran Teatre del Liceu queia sota la força de les flames. El fum que sortia de les Rambles es veia en moltes parts de la ciutat i les imatges d’helicòpter que mostraven l’immens espai buit on abans hi havia la sala (l’estructura del voltant va resistir) van causar no poques llàgrimes, i no només en les grans dives que van anar a veure les ruïnes. El nebot de quatre anys de qui signa aquestes línies va pensar que el seu oncle s’havia quedat sense feina, tantes eren les hores que s’hi passava, al Liceu, incloent-hi la que fatídicament va ser l’última funció, dos dies abans. Es tractava de 'Mathis der Maler', de Hindemith, en una producció que, com si fos una premonició, utilitzava foc.

Aquest no era el primer incendi del Liceu. El 1861 el foc ja va visitar el teatre de les Rambles. Si llavors amb un any ja n’hi va haver prou per reconstruir-lo, per a la segona reedificació es va trigar més de cinc. Va ser el fruit –que en rares ocasions es produeix– de la conjunció de l’esforç de totes les administracions públiques i el que se sol anomenar la societat civil, que no acostuma a ser altra cosa que la gent. El 7 d’octubre del 1999 el Liceu tornava a obrir les portes i, en un acte de justícia històrica, per connectar amb el punt de cesura provocat pel foc, l’obra triada va ser la mateixa que s’havia d’haver representat el 1994 després de 'Mathis der Maler': 'Turandot', de Giacomo Puccini.

Que al segle XIX es construïa a tota velocitat ho evidencia un altre incendi cèlebre, el del Teatro San Carlo de Nàpols, un coliseu també de llarga i il·lustre història. El 13 de febrer del 1816 les flames s’emportaven una edificació que, nou mesos després, tornava a estar en funcionament. Si el San Carlo, com La Fenice o el Liceu, no es va moure de lloc, una institució com l’Opéra Comique de París ha voltat força per la capital francesa. L’entitat en si va ser fundada el 1714 (la supera l’Òpera Nacional de París, hereva de l’Acadèmia Reial de Música, nascuda el 1669) i va ocupar diversos teatres, alguns destruïts per incendis. L’actual seu, coneguda com a Salle Favart i ara tancada per reformes, no és el teatre on es va estrenar 'Carmen', de Bizet, o 'Manon', de Massenet. El 25 de maig del 1887 el teatre s’incendiava durant una representació de 'Mignon', de Thomas, amb un tràgic balanç de prop d’un centenar de morts. La tercera, i esperem que definitiva, Salle Favart s’inauguraria el 1898.

El foc no és l’únic enemic dels teatres d’òpera. La devastació que acompanya tota guerra també hi ha fet acte de presència, sobretot en un conflicte d’abast global com la Segona Guerra Mundial. Durant els bombardejos que van castigar amb duresa Alemanya i Àustria, algunes de les institucions més prestigioses van ser destruïdes, com l’Òpera Estatal de Munic (3 d’octubre del 1943), la Semperoper de Dresden (13 de febrer del 1945) i l’Òpera Estatal de Viena (12 de març de 1945). No es pot subestimar l’impacte de la desaparició d’aquests edificis sobre la moral de la rereguarda, ni tampoc l’impuls cívic que va facilitar la seva reconstrucció. Això sí, amb ritmes ben diferents: si Viena va haver d’esperar 10 anys i Munic 20, van passar 40 anys fins que la capital de Saxònia va tornar a veure dret el seu teatre. Trigui més o menys, el Fènix sempre reneix.