Marsé abans de Marsé

Al llarg de l’entrevista que va concedir al diari ARA al seu domicili de Barcelona el març passat –publicada el 10 d’abril– amb motiu de la presentació de la seva nova novel·la, 'Esa puta tan distinguida' (Lumen), Juan Marsé es va negar a entrar en el joc de les hipòtesis sobre com hauria sigut la seva vida si les coses haguessin anat d’una altra manera. “No acostumo a preguntar-me «¿I si...?»”, va comentar. La temptació d’entrar en realitats alternatives era llaminera des del moment que Juan Marsé, nascut el 8 de gener del 1933, va ser primer Joan Faneca Roca i només va rebre el nom pel qual tothom el coneix avui després de la mort de la seva mare per complicacions derivades del part, quan va ser adoptat pel matrimoni format per Pep Marsé i Alberta Carbó. També perquè, temps enrere, havia declarat que en un marc històric diferent potser hauria escrit les seves obres en català. Preguntat per la qüestió en la conversa citada, va quedar oberta una porta a un univers paral·lel en el qual no existia la seva novel·la més emblemàtica. “Si hagués sigut educat a l’escola en català, que hauria sigut el normal en un país normal, potser tot hauria rodat d’una manera diferent. Potser el xarnego del Pijoaparte no hauria patit un rebuig tan gran, potser s’hauria integrat millor a la societat i, per tant, la Teresa no hauria viscut l'equívoc que posa en marxa la trama, és a dir, no l’hauria pres per un militant obrer que vol fer una revolució en comptes de per allò que és en realitat: un delinqüent que ambiciona fer-se un lloc dins l’alta societat”.

Però com és ben cert que endinsar-se en bifurcacions especulatives acostuma a funcionar en la literatura fantàstica i en pocs llocs més, i que volem la bibliografia de Marsé tal com és, fins a l’última coma, incloent-hi, per descomptat, la fascinació malentesa que desencadena 'Últimas tardes con Teresa', una història d’amor 'fou' sense la qual no s’entendria la ficció narrativa en castellà del segle XX, decantem-nos per perfilar alguns factors clau de la trajectòria vital i professional de l’escriptor. La ironia, esclar, és que com que surten de la boca del mateix interessat, que sap que la memòria és una tramposa que ens vol exculpar dels pecats del passat, o bé una puta que es ven al millor postor, tot el que segueix a partir d’ara pot tenir molt d’invenció.

1. INFÀNCIA DE BARRI. De petit Marsé viu amb la seva família al carrer Escorial, cantonada Martí, i es fa amb nens del barri de la Salut. Juguen a pilota als carrers sense trànsit, mentre els seus pares són dins les tavernes fosques i tristoies de la postguerra. Un dels escenaris habituals d’esbarjo dels nanos és un Parc Güell desert i descuidat, sense autocars que hi porten ramats de japonesos i on a l’estiu hi dormen captaires. Una de les experiències fundacionals de l’autor, i que explicarà en part la seva obsessió pels personatges marginals i assilvestrats, és conèixer els trinxes que baixen del Carmel i del Guinardó: “Nanos sense escolaritzar, amb el cap rapat i un caràcter terrible, que es ficaven amb nosaltres, ens prenien la pilota… Els hi teníem certa por encara que també jugàvem plegats”.

2. DONEU-ME DICKENS. Per imperatius familiars, als 13 anys Marsé ha de deixar els estudis i entrar a treballar en un taller de joieria. Això té un impacte directe en la seva formació cultural, iniciada amb els còmics, la literatura de quiosc i, molt especialment, les dobles sessions als cinemes de barri –on sovint entrava de franc perquè el seu pare treballava en els serveis municipals de neteja i desratització–. El fet de no passar per la universitat i formar part dels seus cercles elitistes provoca que Marsé no faci el salt a unes lectures de perfil més intel·lectual i clàssic, i li quedi per sempre l’interès per una literatura “no d’idees, sinó lligada a la narrativa pura, la imaginació, l’aventura, fins i tot el desvari…” Entre Charles Dickens i James Joyce, es queda amb el primer. El Hombre Enmascarado i Juan Centella són tan presents al seu cànon com Salgari i Verne.

3. UN FALS OBRER. Juan Marsé gaudeix molt de totes les seves tasques manuals al taller: fondre l’or, laminar, fer la peça… Hi treballen seixanta persones i reben encàrrecs tant de particulars com de botigues. A finals del anys 50 ha guanyat un concurs de relats i ja té a punt el manuscrit d’una primera novel·la, 'Encerrados con un solo juguete', que ha lliurat en mà a la recepció del segell Seix Barral –“Em semblava el més modern i progre”–, ja que no coneix ningú. De totes maneres, encara no sap si té vocació d’escriptor i, encara menys, si farà carrera. Per guanyar-se uns calés extres, a les tardes col·labora com a redactor a la revista 'Art-Cinema'. “Estava molt mal pagat i feia de tot: crítica de cinema i teatre, entrevistes –en recordo una a Mario Cabré i una altra a Lola Flores–, fins i tot signava amb pseudònim femení un consultori sentimental on directament m’inventava les preguntes de les senyores. No era seriós, no”.

Un dia, en tornar a casa a dinar del taller, la seva mare li diu que l’han trucat de Seix Barral, que s’hi arribi. El rep el director literari, Joan Petit, àlies 'el Savi', i li presenta l’editor Carlos Barral, el gestor Jaime Salinas i l’assessor Jaime Gil de Biedma –que arribaria a ser un dels seus amics de l’ànima–. Els ha entusiasmat 'Encerrados con...' i volen publicar-la. Fins molt després Marsé no va entendre que es van enamorar més de la falsa idea que creien que ell representava, la de l’escriptor obrer, la de la veu literària del poble humil i treballador que conspirava per enderrocar el dictador que els ofegava. A Seix l’ambient era molt d’esquerres però qui més qui menys venia de bona família i tenia carrera d’advocat o de filòleg. Marsé no els donaria els llibres que esperaven però els progressistes de caviar –molt mes de Joyce que de Dickens– de l’editorial no anaven desencaminats quan deien que estava fet d’una altra pasta, que tenia els peus més ferms a terra que el cap envaït de muses. “Un acostuma a dir que la literatura li ha salvat la vida, que no sap què faria si no escrivís, bla, bla, bla… Sempre vaig pensar que si amb això d’escriure no me’n sortia, sempre em quedaria l’ofici de joier”.

4. LA FADA PADRINA. Qui no va tenir dubtes sobre el radiant futur novel·lístic que li esperava a Marsé va ser Carmen Balcells, per la qual ha mostrat sempre una admiració i un agraïment descomunals. Després de sortir de Seix Barral arran de les desavinences amb Carlos Barral, Balcells va muntar una agència literària i un bon dia es va presentar al domicili de l’escriptor, que, en tornar de la feina, se la va trobar parlant animadament amb la seva mare. Després de prometre lluitar a mort pels drets del seus llibres, Marsé li va dir que sí, que gràcies, però que no sabia si tenia la vocació necessària per dedicar-s’hi. “T’asseguro que hi haurà més novel·les”, va sentenciar Balcells.

I sí, i cap de més decisiva que 'Últimas tardes con Teresa', que va sorgir arran de les classes d’espanyol que donava a l’Institut Pasteur de París, on la conversa es desviava sovint cap a la narració fabulada de la seva infància i de la pintoresca fauna del Carmel i del Barri Xino, exageracions que mantenien embadalits uns alumnes entre els quals hi havia una noia guapíssima en cadira de rodes per culpa d’un accident de cotxe, la filla del pianista Robert Casadesus, de nom… Teresa.

5. MALES CARES I CENSURA. Les desventures del Pijoaparte van marcar l’enlairament del seu responsable –premi Biblioteca Breve inclòs–, si bé també van comportar maldecaps, com les enrabiades de Luis Goytisolo i de Josep Maria Castellet, que es van sentir ofesos pels passatges on es feia brometa d’ells, encara que cap més fumut que els xocs amb la censura, que va prohibir la primera versió i va endarrerir diversos anys la publicació de la novel·la (1966). Marsé va haver d’anar a Madrid per negociar els talls i canvis amb Carlos Robles Piquer, director general d’Información. L’escriptor ha recordat un dels moments més surrealistes del dinar al Club de Prensa on va tenir lloc la trobada.

C.R.P. Para la tranquilidad de algunos debemos eliminar algunas palabras. En esta página, por ejemplo, se repite dos veces el término ‘pechos’. Cambiemos uno de ellos por ‘senos’.

J.M. De acuerdo.

C.R.P. Y aquí se dice ‘muslos’. Tiene que ir fuera. ¿Por qué no se inventa una palabra?

J.M. Me falta talento.

C.R.P. Ponga ‘antepierna’.

J.M. Eso no es muslo.

6. LA GINEBRA. El mític consell de savis de Seix Barral tenia lloc a la seu de l’editorial, al número 219 del carrer Provença, batejada com La Casa Oscura. “Jo parava sobretot l’orella i aprenia”, ha declarat Marsé. Indefectiblement, la tertúlia es traslladava al bar Apeadero de la cantonada, on el poeta Gabriel Ferrater enlluernava amb el seu bagatge literari fins a esgotar a tothom després que l’alcohol corregués sense límit. “La història d’aquell grup no es pot escriure sense la ginebra Giró –ha dit Marsé–. Llavors el whisky era massa car i tots estàvem abonats a la ginebra. Ferrater considerava que aquesta marca era la millor del món perquè tenia la teoria que, com que era català, s’havia volgut estalviar quartos traient-ne tot el perfum, fent-la tan i tan seca que era glòria”.