Un pare

El meu pare, perquè al llarg d’aquest article em referiré a Vázquez Montalbán com el que va ser per a mi, un pare, deia, en una llarga entrevista realitzada pel catedràtic de literatura de la Universitat de Grenoble George Tyras, que als anys seixanta vivia per escriure i, a partir d’una edat més madura, va començar a escriure per viure. Aquest canvi en la seva relació no sempre fàcil amb un ofici tan neuròtic jo no el vaig percebre. Potser perquè en la seva etapa inicial jo era massa petit per entendre la seva polièdrica realitat. La primera imatge que em ve al cap quan el busco en la memòria és la d’ell assegut davant del teclat, amb la vista fixa sobre el paper o la pantalla, mossegant-se els llavis i movent les cames a un ritme constant.

Si viure amb un escriptor no és fàcil, viure amb un totterreny de les lletres és una temeritat si ell no t’obre les portes de les seves percepcions. Sí, el pots tenir fent de progenitor, complint tots els ets i uts del manual del bon pare, però sempre et quedarà la recança de la distància si no hi ha un pacte de no-agressió amb grans dosis de sensibilitat. Del meu pare he adoptat la passió per Brassens i per Pavese, i l’amor incondicional per Itàlia, i li estic molt agraït.

Hi ha un fet gairebé científic, i és que per a l’escriptor que viatja amb la imaginació com a única maleta la família pot acabar sent una llosa. Això no ho vaig haver d’entendre, sinó que ho vaig metabolitzar des del primer moment en què vaig llegir el primer llibre del meu pare. No recordo quin va ser, però en el transcurs de la lectura vaig adonar-me que tot allò que estava llegint havia format part de la nostra vida comuna: converses, viatges, instants quotidians de l’existència plegats, els llibres anaven carregats de metàfores compartides. Les novel·les, els articles, es nodrien de la seva realitat més íntima i de la realitat compartida, i així, ben aviat, vaig considerar les seves novel·les, els seus escrits, simbòlicament com a meus.

Carvalho és l’exemple perfecte. Molts dels personatges que conformen la trama carvalhiana estan extrets de la iconografia o l’ecosistema familiar, fins a tal punt que l’assassí de La soledad del mánager era la viva imatge del nostre veí de futbol i amic de tertúlies estiuenques, el poeta i escriptor Jordi Argenté. Fins i tot reconeixia en l’escepticisme de Carvalho la tristor dels Vázquez i la melangia de l’àvia Montalbán, unes característiques, lamentablement, heretades. Carvalho és per a molts lectors una icona, encara que per a mi és aquell tiet d’Amèrica que arribava de tant en tant a casa coincidint amb la sobtada desaparició del meu pare. Alguns, d’aquest relleu, en diuen alter ego. Passat un temps, el meu pare tornava i sempre coincidia amb la resolució del cas que tenia el tío Pepe entre mans.

El meu pare va marxar quan Carvalho estava immers en la trama de Milenio, però aquesta vegada no va tornar. D’això fa ara 12 anys i encara recordo l’últim instant en què les nostres mirades es van encreuar. Després, es va tancar la porta. D’aquell dia d’octubre en recordo la nit. I del dia que vam tirar les restes al mar en recordo un pensament que sovint retrobo. Amb les cendres a les mans, vaig pensar que tots aquells coneixements que el meu pare havia anat col·leccionant al llarg de sis dècades amb el seu talent immens i incansable s’havien convertit en cendres.

Per sort, del meu pare, un pare, me’n queden els llibres. Sóc un fill privilegiat.