Prada i Cuixà, als peus del Canigó

Periodista especialitzat en viatgesEl canigó, amb els seus 2.784 metres d’altura, presideix amb majestat la comarca del Conflent, estructurada al llarg del riu Tet. Tota aquesta terra sembla supeditada al simbolisme del Canigó i al rebrec de muntanyes que l’envolten. Als seus peus, les viles de Prada, Taurinyà o Vilafranca es veuen petites, ínfimes, com si estiguessin acomplexades per la grandiositat dels Pirineus.

Al matí d’un dia d’estiu, Prada de Conflent apareix com una vila gairebé deserta. Els habitants, o bé no hi són o bé s’amaguen a les cases fugint del sol; les botigues estan tancades. La plaça de la República és l’únic lloc que sembla tenir vida, juntament amb un gran centre comercial dels afores que compta amb l’esquer de l’aire condicionat i de la multiplicació dels productes.

Tal com indiquen els cànons de les places franceses, a la de Prada hi ha dos cafès amb taules sota els arbres: el Café de la Paix i el Bar du Marché. Al passeig no hi veig vells jugant a la petanca, però suposo que és per la calor. Deuen venir més tard, al vespre.

A la mateixa plaça, l’església de Sant Pere atreu els pocs turistes que avui s’aventuren a passejar per Prada. A fora, el campanar s’endú totes les mirades; a dins ho fa el retaule de Jaume Sunyer, del 1699. Va ser en aquesta església, per cert, on Pau Casals va fer el 1950 un concert d’homenatge a Bach que es considera l’inici del Festival Pau Casals que s’hi celebra cada estiu, tal com indiquen els nombrosos cartells que l’anuncien, amb el nom de Pau trabucat pel de Pablo.

Passejant per Prada queda clar que Pau Casals i Pompeu Fabra són les dues personalitats del poble. Tots dos hi van viure l’exili i, a pocs metres de la plaça de la República, es pot veure la casa del carrer dels Marxants on va viure Fabra fins al 1948.

La Biblioteca Fabra i el cementiri són els altres llocs on es pot seguir el pas de Pompeu Fabra per aquest poble, on els noms dels carrers estan escrits en català i en francès. A la tomba hi ha un ram de flors i una bandera estelada que quatre pedres cantoneres impedeixen que s’emporti el vent. “Aquí reposa Pompeu Fabra i Poch, seny ordenador de la llengua catalana”, diu una inscripció. Al voltant, làpides, panteons i xiprers; al fons, el majestuós Canigó.

El rastre de Pau Casals és més pronunciat que el de Fabra a Prada. Hi ha una avinguda Pau Casals, un monument, un Museu Casals i els cartells que anuncien per tot arreu el festival que porta el seu nom. Però és a pocs quilòmetres del poble, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, on la memòria troba un àmbit més intens, més pur. El Canigó continua presidint el paisatge, ara més verd i amb més arbres.

El monestir benedictí, embolcallat en una calma proverbial, està ben assentat en el paisatge, tot i que va caure en decadència a partir del segle XIV i va ser abandonat i saquejat després de la Revolució Francesa. Data del segle IX, però va ser l’abat Oliba qui li va donar l’impuls definitiu al segle X.

Dins del monestir, la cripta i l’església permeten una immersió en la història de Sant Miquel, però és el claustre de marbre rosat el que més atreu els visitants. El fet que estigui incomplet –només n’hi ha la meitat, amb dos dels quatre cantons buits– li dóna un aire de monument ferit que obre les portes a la imaginació.

“Si vols veure l’altra meitat del claustre hauràs d’anar a Nova York”, em comenta l’Ignasi, un amic arquitecte. “Fa un centenar d’anys el va comprar un escultor nord-americà, i ara s’exposa al museu The Cloisters, a l’illa de Manhattan”.

No va ser fins al 1954 que es va emprendre la reconstrucció del monestir. Un dels dos campanars ja s’havia ensorrat i les columnes i capitells es van localitzar en cases particulars i edificis públics dels pobles dels voltants. “L’ara de marbre de l’altar era en un balcó de Prada”, recorda l’Ignasi. “La van localitzar el 1969”.

El claustre té avui només 35 capitells, dels quals 27 són originaris del claustre del segle XII, mentre que els vuit restants provenen de la tribuna interior de l’església. El fet que el 2009 la Diputació dels Pirineus Orientals comprés quatre capitells en una subhasta indica que la reconstrucció és encara una història inacabada.

A Cuixà hi tornem a trobar el rastre de Pau Casals, ja que el 1954, a l’església aleshores encara sense sostre, el músic hi va inaugurar el Festival de Música Clàssica. Encara avui, durant el festival, se celebren alguns concerts en aquesta església que sembla haver ressorgit majestuosa dels vells temps.

En un racó del claustre hi ha una placa amb l’última estrofa del poema 'Los dos campanars', de Jacint Verdaguer: “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra, / mes resta sempre el monument de Déu; / i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra / al Canigó no el tiraran a terra, / no esbrancaran l’altívol Pirineu”.

Per escriure 'Canigó', el poema èpic del qual formen part aquests versos, Verdaguer es va tancar un temps a l’ermita de la Mare de Déu del Mont, a l’altre costat del Pirineu. Des d’allà podia contemplar un altre vessant de la muntanya, però queda clar que el simbolisme és el mateix a les dues bandes del Pirineu.

Molts anys després, fa la impressió que Sant Miquel de Cuixà, juntament amb un altre monestir encastat al cor de la muntanya, Sant Martí del Canigó, continuen exercint de guardians d’aquest simbolisme, que, malgrat tot, es resisteix a perdre vigència.

Com Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí també va patir les malvestats de la història, però entre el 1902 i el 1932 va ser reconstruït pel bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Pont, que va comprar les ruïnes i els elements dispersos per la regió a iniciativa del seu amic Jacint Verdaguer, el poeta omnipresent en aquestes terres.

Lluny del recer espiritual dels monestirs, val la pena visitar, a la mateixa comarca, Vilafranca de Conflent. Aquí el panorama canvia, ja que el poble està envoltat d’altes muralles construïdes al segle XVII per l’enginyer Vauban. Els dos carrers de Vilafranca són avui plens de botigues de records, restaurants i turistes que no paren atenció al marbre rosat, al pòrtic d’entrada i al campanar de l’església de Sant Jaume. Envoltats de nens, se’ls veu més interessats a pujar a les muralles o a endinsar-se en el túnel soterrani que puja fins al Fort Libèria, una fortalesa construïda a mitja muntanya. S’anuncia com el passadís dels mil graons, tot i que, de fet, són tan sols 734.

Molt a prop de Prada, el petit poble de Molig, mig amagat entre muntanyes i beneït per l’abundància d’aigua, també mereix una visita. Compta amb les ruïnes d’un castell i amb una església romànica, però el protagonisme se l’endú el Grand Hotel, un balneari com els d’abans, envoltat de jardins, d’aigua i de silenci.

Les aigües sulfuroses de Molig fa molts segles que tenen fama. Al segle XIII, el trobador Dauré ja recomanava a les dames que hi anessin per mantenir la pell jove. Avui, però, atreuen parelles d’edat avançada que van a la recerca de la calma perduda.

De tant en tant, a l’estiu, els salons del Grand Hotel de Molig també es converteixen en escenari d’algun concert del Festival Pau Casals. La música, en aquest cas, encaixa la mar de bé amb la nostàlgia que encomanen aquests hotels antics, un pèl decadents, que ens remeten al món de Pau Casals i Pompeu Fabra, al món d’ahir.