La Barcelona d'Onofre Bouvila

Periodista especialitzat en viatgesLa Barcelona d'Onofre Bouvila, protagonista de 'La ciudad de los prodigios', és la que creix amb eufòria entre l’Exposició Universal del 1888 i l’Exposició Internacional del 1929. La primera va tenir per escenari principal el Parc de la Ciutadella, que la ciutat havia recuperat feia poc, mentre que la segona va servir per urbanitzar la muntanya de Montjuïc. La nova Barcelona que en va sortir va ser una ciutat que enlluernava, una ciutat dels prodigis.

El tret de sortida de la gran expansió de Barcelona va ser l’enderrocament de les muralles que l’encotillaven, entre els anys 1854 i 1873. A partir d’aquí, el naixement de l’Eixample i l’empenta de les dues grans Exposicions van fer que Barcelona se sentís lliure per créixer.

Després de la derrota del 1714, Felip V va manar construir una fortalesa, la Ciutadella, que no va ser enderrocada fins al 1878. Deu anys després, l’Exposició Universal es va presentar com la gran ocasió per urbanitzar aquells terrenys. L’antic Arsenal va passar a ser Palau Reial, tot i que el 1932 es va convertir en la seu del Parlament de Catalunya. Dels edificis nous, el més representatiu va ser el cafè restaurant de l’Exposició, obra de Lluís Domènech i Montaner. Anomenat popularment Castell dels Tres Dragons, actualment és una de les seus del Museu de Ciències Naturals.

Un altre edifici hereu de l’Exposició del 1888 és el meravellós Umbracle, just al costat del Museu, mentre que la Cascada, obra de Josep Fontserè i Antoni Gaudí, amb la Quadriga de l’Aurora al capdamunt, es va convertir en un dels elements més representatius del parc.

Una mica més al nord, al capdamunt del passeig de Lluís Companys, hi trobem l’Arc de Triomf, que era l’entrada al recinte d’aquella Exposició Universal, que es va celebrar entre el 8 d’abril i el 9 de desembre del 1888. Gairebé tots els pavellons es van enderrocar, però la petja de l’Exposició va quedar en la urbanització del Parc de la Ciutadella i en la definició de la façana marítima de la ciutat, amb l’obertura del passeig de Colom i el Moll de la Fusta. El Set Portes, inaugurat el 1840 als Porxos d’en Xifré, ja era en aquell temps un restaurant de moda, com es pot veure a la novel·la de Mendoza. L’1 de juny del 1888, la inauguració del monument a Colom va proporcionar un nou símbol a Barcelona. Al mateix temps, la línia de Las Golondrinas va fer que els barcelonins descobrissin el port, mentre que el mercat del Born, construït entre els anys 1884 i 1886, va passar a ser una altra atracció de la nova Barcelona.

L’Exposició del 1888 va fer una aposta per una novetat anomenada electricitat, que va arribar per primera vegada a alguns carrers de Barcelona, com la Rambla, el passeig de Colom, la plaça de Sant Jaume i el recinte de la Ciutadella. Paral·lelament a l’Exposició, el naixement de l’Eixample va canviar la cara de Barcelona.

El pla Cerdà va ser aprovat pel govern el 1859, i el 1860 la reina Victòria en va posar la primera pedra. A partir d’aquí s’inicia una carrera urbanística que donaria com a resultat alguns dels edificis modernistes més famosos de Barcelona, en especial els que se situen en l’anomenat Quadrat d’Or, amb eix al passeig de Gràcia i amb els carrers d’Aribau i el passeig de Sant Joan com a límits. La Casa Amatller (1900), de Puig i Cadafalch, la Casa Batlló (1907), d’Antoni Gaudí, la Casa Lleó i Morera (1905), de Lluís Domènech i Montaner, i la Pedrera (1910), de Gaudí, en són els edificis més destacats, i encara avui atreuen turistes de tot el món.

El Palau de la Música Catalana (1908), de Lluís Domènech i Montaner, i el Parc Güell (1900-1914) també són joies d’aquells temps, en què Barcelona creixia a marxa accelerada, mentre l’Onofre Bouvila de Mendoza anava pujant en l’escala social. La plaça de Catalunya, el centre de la nova Barcelona, ha canviat molt des del 1888. El 1902 es va urbanitzar, però fins a l’Exposició del 1929 no va arribar la urbanització que lliga amb els temps actuals. Avui, però, ja no hi són ni l’estació dels Ferrocarrils de Sarrià, on ara hi ha el Café Zurich, ni l’Hotel Colón, un preciós edifici modernista inaugurat el 1902 i enderrocat el 1941.

La Barcelona del passat es pot veure també a la Rambla, als carrers del Raval i al mercat de la Boqueria. Més enllà, al Paral·lel, encara hi queden alguns dels vells teatres i cafès que van convertir aquest barri en una mena de Montmartre, amb el Teatre Arnau, l’Apol·lo, el Victòria i El Molino (antic Moulin Rouge) com a supervivents.

Les populars Tres Xemeneies del Poble-sec, englobades avui en la seu de Fecsa, recorden els inicis de l’electricitat a Barcelona. Les xemeneies daten de diferents anys (1897, 1908 i 1917), però recorden els temps en què la ciutat encara funcionava amb carbó i els temps més recents, a partir del 1915, quan la Barcelona Traction Light and Power Company, una empresa fundada pel nord-americà Frank S. Pearson i coneguda com la Canadenca, va portar l’electricitat a Catalunya. A partir d’aquí, la muntanya de Montjuïc ja apareix com a centre de l’Exposició Internacional del 1929, que es va celebrar entre el 20 de maig del 1929 i el 15 de gener del 1930. Si l’Expo del 1888 va servir per remodelar la Ciutadella, aquesta serviria per urbanitzar Montjuïc i la plaça d’Espanya.

L’Exposició Internacional va mostrar les novetats tecnològiques i els estils arquitectònics que estaven naixent. En aquest sentit, el contrast entre el Palau Nacional, que avui acull el Museu Nacional d’Art de Catalunya, i el pavelló Mies van der Rohe és impressionant. Podríem dir que el primer representa el passat, mentre que el segon, que era el pavelló d’Alemanya el 1929, és una clara aposta de futur. Va ser enderrocat després de l’Exposició, però afortunadament reconstruït el 1986.

Altres edificis hereus del 1929 són, a Montjuïc, la Font Màgica, de l’enginyer Carles Buïgas, que es va construir on abans s’alçaven les Quatre Columnes, dissenyades per Puig i Cadafalch el 1919 i enderrocades el 1928 per ordre de la dictadura de Primo de Rivera. El 2010 van ser reconstruïdes a prop de la font.

El Teatre Grec, inspirat en el Teatre d’Epidaure, també és hereu de l’Exposició del 1929, així com l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Un dels edificis de més èxit de l’Exposició, que encara avui es pot visitar, és el Poble Espanyol, on es reuneixen 117 edificis a escala real de diferents llocs de l’Estat, amb la porta de les muralles d’Àvila com a entrada i la plaça de Riaza, a Segòvia, com a element principal. La forma circular de la plaça d’Espanya, concebuda com un encaix entre la ciutat i el recinte de Montjuïc, és també hereva de l’Exposició del 1929. A partir d’aquí, després de les dues torres venecianes, que donen accés a la Fira, i al llarg de l’avinguda de Maria Cristina, es van anar construint els diferents pavellons.

Molt a prop d’aquí, per cert, a tocar de la Font Màgica, hi ha el lloc on, al final de 'La ciudad de los prodigios', el personatge d’Onofre Bouvila s’enlaira en un dirigible per deixar enrere la ciutat que ell ha vist créixer entre el 1888 i el 1929.