“Intento desmuntar la construcció tan banal que tenim de les coses”

Periodista literariEl nen, l'idiota i el boig han sigut les figures marginals a qui la tradició literària ha investit amb la facultat d’assenyalar les veritats incòmodes. Escriptor de formació clàssica –cita la fascinació que li van procurar lectures com 'Sueño del infierno', de Quevedo, o 'El diablo Cojuelo', de Luis Vélez de Guevara–, Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) porta cinc novel·les invocant la sinceritat del boig a través del seu detectiu estrafolari, famolenc i anònim. A 'El secreto de la modelo extraviada' (Seix Barral) el trobem reinvestigant un cas d’assassinat que li van encolomar dècades enrere, un salconduit perquè el seu creador carregui contra l’estultícia i la brutedat moral que ens envolta. L’elegància en el vestir i la claredat i l’humor desplegats a la conversa són extensions de la riquesa verbal posada al servei de la crítica hilarant que mostra en la seva novel·la.

El sentit de l’humor el defineix des de petit?

Com que l’humor va de dins cap a fora, suposo que em defineix per als altres, però no per a mi mateix. Sempre he sigut tímid, els humoristes acostumen a ser-ho. Encara que és intrínsec, l’humor el desenvolupem com una forma de protecció i una moneda d’accés a llocs als quals ens sembla difícil entrar. És una manera de caure bé a col·lectivitats de les quals ens sentim exclosos d’entrada. Ja al col·legi dels maristes era de fer bromes i bretolades. L’educació dels bisbes era severa i repressora, tot era pecat i motiu de càstig físic i psicològic. Per això fer barrabassades suposava una forma de rebel·lar-se contra un model victorià.

Abans dels maristes, va anar a un col·legi de monges on...

No, no. Això és una informació errònia que circula per internet i que em dibuixa com una mena de 'Marcelino pan y vino'. Les monges em van acollir en una escola bressol i gràcies a elles vaig aprendre a llegir perquè, al contrari de les escoles d’ara, que creuen en l’excursionisme i els treballs manuals, llavors ja t’asseien el primer dia al pupitre i et donaven classe com si fossis a Oxford. Per cert, algun dia he d’escriure una autobiografia a partir de la informació errònia que hi ha a internet sobre la meva persona. Em sortirà un personatge que no reconeixeré, però que serà ben divertit.

Quina és la ximpleria més grossa que s’ha dit de vostè?

Potser que vaig ser torero. Hi ha tota una llegenda al voltant d’això. A l’estranger em pregunten com van ser els meus inicis en el toreig. La confusió neix d’una entrevista en què, a la pregunta de si sempre havia volgut escriure, vaig contestar que sí, però que mai vaig ser un nen repel·lent amb el cap endinsat tot el dia en un llibre, sinó que, com la majoria d’infants, volia ser bomber, pirata, torero, etc.

Només va exercir d’advocat durant deu anys. ¿No veia el seu futur en una assessoria jurídica?

M’exigia una dedicació que no estava disposat a tenir. Jo buscava feines que no m’absorbissin i em deixessin temps per escriure. Per aquest motiu no volia ascendir i creava un problema als meus superiors. Marxar a Nova York a fer de traductor i intèrpret per a l’ONU va complir tots els requisits.

Quines qualitats reunia per a aquesta nova responsabilitat?

Un desmesurat amor per les paraules, la gramàtica, els idiomes… Unes qüestions que a mi em semblen fascinants, però que entenc que d’altres trobaran d’una gran aridesa, insensates i feixugues. Molta gent aprèn idiomes per accedir a la cultura, a nous amics… A mi això m’és igual, jo gaudeixo amb els temps verbals i els verbs irregulars. A més, saber que qualsevol cosa es pot dir de dues maneres diferents em sembla un excel·lent punt de partida per a la vida.

¿A quins llocs li permet arribar la sàtira, quines portes li obre?

Em permet navegar per mars molt encrespats. A veure, encara que no es pugui dir, la novel·la està en crisi. En aquests moments ha esgotat el seu cicle, tant si es tira per la via realista com per l’experimental. És un gènere molt difícil de tractar sense caure en pastitxos o clixés. La sàtira i l’humor, en canvi, permeten circular amb molta fluïdesa pels marges d’aquests territoris plens de mines, a més de possibilitar parlar de temes actuals i quotidians d’una manera molt directa. Hi recorro quan vull explicar alguna cosa que observo pel carrer i vull connectar directament amb el lector. Són com vehicles totterreny per a aquesta mena d’excursions.

¿Haver practicat la novel·la humorística l’ha penalitzat en termes de prestigi, de cànons?

Encara que l’han conreat algunes de les ments més privilegiades, la novel·la d’humor ha sigut menyspreada: és difícil que li reconeguin els mèrits i la premiïn. Ara bé, això és precisament el que li ha donat la seva enorme llibertat. Jo sento que tinc patent de cors. No he d’anar demostrant res. La sàtira precisament em va salvar d’una carrera que podria haver sigut molt turmentada, perquè després de publicar 'La verdad sobre el caso Savolta' es van dipositar moltes esperances en mi. Llavors vaig escriure 'El misterio de la cripta embrujada' i em van donar per inútil i em van deixar tranquil.

El cicle del seu detectiu boig i anònim és a la vegada una crònica de l’Espanya dels últims trenta anys i una eina de denúncia social. Fins a quin punt cada títol sorgeix com a resposta a un panorama que l’indigna o l’entristeix?

Voldria puntualitzar que no faig crítica social en un sentit general. És evident que la crisi o la corrupció em preocupen com a qualsevol ciutadà, però no he de denunciar el que tothom pot veure. El que em mou a escriure és la lleugeresa i la frivolitat que detecto en els discursos en què s’aborden els successius moments de la nostra història. Em sorprèn la rapidesa i la facilitat amb què la gent accepta arguments, pren partit o s’atrinxera en una opinió, donant la seva ànima en un sentit o l’altre, ja sigui la unitat d’Espanya o la independència de Catalunya. Així doncs, ha de venir un boig a ajudar-nos a veure de què estem parlant. No estic dient que els temes no siguin importants, sinó que el nivell de la reflexió és subterrani. Amb un boig que absorbeix i repeteix tòpics no intento dir el que hem de pensar, que no ho sé, sinó desmuntar la construcció tan banal que tenim de les coses. El discurs i el debat que estem tenint són molt penosos.

¿El moment polític actual a Catalunya el viu, doncs, amb perplexitat?

Sóc una persona desarrelada. Sempre he dit que el que a mi m’agrada és ser estranger. Jo crec en les relacions personals i no en els sentiments respecte al que és abstracte: les institucions, el país, la bandera, la història… Totes aquestes coses em semblen nocives. Cadascú pot tenir els sentiments i els pensaments màgics que vulgui, si li porten consol, però no crec que s’hagi de fer res amb això. En aquests moments visc amb preocupació un diàleg absolutament buit de contingut, purament emocional, definit per la incompetència de tots els participants.

Què el fa riure? Amb quin humor connecta?

Sempre em fa riure l’absurd progressiu que, en un moment determinat, es revela. Per exemple, m’he trobat en reunions o taules rodones en què, de cop, clic, he pensat “Què carai hi faig jo aquí?”, i prendre consciència d’això, del creixent despropòsit de la situació, m’ha fet molta gràcia. D’altra banda, els Monty Python són un dels cims culturals del segle XX i he gaudit també de l’escola anglosaxona dels 'stand-up comedians' i d’algunes 'sitcoms' com 'Frasier' i 'Dos hombres y medio'.

Un personatge diu al final de la seva última novel·la: “La humanidad avanza hacia atrás. […] Vivimos en un mundo insensato que, por si fuera poco, tiene los días contados”. ¿Fins on subscriu aquestes paraules?

Gens. Molta gent assumeix un discurs apocalíptic i va propagant que el món s’acaba. Potser és així però no ho sabem. Els primers cristians ja es pensaven que, si s’esperaven una mica, els hi arribaria l’Apocalipsi de sant Joan, i no va passar. Cada cop que sento la frase “Con la que está cayendo”, m’aixeco i me’n vaig. Què està caient? Quan no ha caigut? A qui li està caient? El que de veritat està enfonsat no va oferint opinions així, està remenant els contenidors. Com que el meu detectiu ha d’enginyar-se-les per trobar alguna cosa per menjar cada cinc o sis hores, no està per a pronunciaments d’aquesta mena.

¿Cada cop li agrada menys i li costa més reconèixer Barcelona, tal com s’intueix a les seves novel·les?

És cert que el turisme ha espatllat la ciutat, però la Revolució Industrial encara la va espatllar més. Prefereixo viure en una Barcelona amb cues per visitar la Sagrada Família, samarretes de Leo Messi i paelles prefabricades que en una habitada per fàbriques, fum i obrers explotats.