Ferran Savall, música en cru

Un eixam de terrats a tocar del mar, lleument perceptible a l’horitzó. Aquest és el paisatge que el músic Ferran Savall (Basilea, Suïssa, 1979) pot contemplar des de la terrasseta del pis gracienc que comparteix amb dos amics. Corona una de les places més sorolloses del barri però és un espai sorprenentment tranquil. I molt acollidor, amb el seu banc de fusta i les plantes en grans cossiols de fang, com les rajoles de terra. “Aquest lloc m’inspira molt”, ens confessa el Ferran, introspectiu i a la vegada interessat per l’astronomia i els grans misteris de l’Univers, de tracte afectuós i parlar pausat, i a qui sovint la gent anomena Jordi. “Ho entenc i no m’importa, de veritat”. Però el Jordi Savall és el seu pare, a qui el Ferran diu que no s’assembla tant com a la seva mare, la cantant Montserrat Figueras. Amb aquests progenitors sembla lògic que el fill acabés fent de la música la seva vida. Però no tot ha sigut evident ni fàcil. Li ha costat trobar la veu pròpia, que ha agafat la forma del que ell anomena impros: creacions musicals per a guitarra i veu, sense lletra; purs xuts d’emoció que són el fruit de tota una vida de treball personal.

Amb els teus antecedents familiars, havies de ser músic per força, no?

F.S. Quan jo era petit la música sempre estava present a casa, els meus pares no paraven de treballar. Era un ambient de feina i la música l’associava a ells, però també al fet que els portava a viatjar contínuament i suposava la seva absència. Crec que això em va provocar un cert rebuig. Però la música era dins meu i necessitava el llenguatge musical, no hi podia renunciar.

Vas tenir una adolescència rebel?

F.S. Sí. Quan tenia 15 anys, Nirvana i tots aquests grups grunge tenien una forta influència en els adolescents, i em vaig aferrar bastant a aquest tipus de música i la seva filosofia. El meu pare al·lucinava quan sentia els crits de Kurt Cobain a la meva habitació, el pobre no entenia res. I jo lògicament vaig començar amb la guitarra elèctrica.

Què et queda de tot allò?

F.S. A través de Nirvana i la guitarra elèctrica vaig poder estudiar una mica la guitarra clàssica i alguns instruments antics. Mai m’he especialitzat en música antiga, però sí que hi vaig entrar una mica, gràcies també a diferents professors que em van ajudar molt en l’àmbit humà i psicològic i em van animar a provar certs camins.

Quina formació vas tenir?

F.S. Vaig estudiar a l’escola Luthier de Barcelona i un parell d’anys a l’Esmuc. Però em vaig formar sobretot tocant a les places de Gràcia.

La guitarra que acompanya el Ferran en algunes de les fotografies d’aquesta entrevista és una vella resistent d’aquella època de músic al carrer. En conserva les cicatrius: alguna rascada a la caixa, marques de desgast, records d’una època feliç d’aprenentatge i instrument compartit, i ell d’alguna manera n’està orgullós perquè el fet de compartir és, precisament, una de les grans recompenses que li aporta la música.

El teu inici en el món professional està molt vinculat a la teva família, els teus primers companys d’escenari. Com recordes aquella època?

F.S. Quan tenia 24 anys, els meus pares van proposar fer un disc amb tota la família [ells tres i la germana del Ferran, l’Arianna, cantant i arpista i set anys més gran]. Vam gravar el disc i vam començar a fer concerts arreu del món. Va ser una experiència molt bona, tot un contrast passar d’estar tocant a les places de Gràcia i de sobte ser a Seattle en una sala amb 3.000 persones. Era xocant. Però tenia la sort que era molt inconscient i no hi donava importància, estava centrat en la música, en mi. De fet, he tingut més nervis per certs concerts amb poc més de trenta persones que en aquell moment. És curiós com ens funciona el cap.

Què és el millor que vas aprendre de tot allò?

F.S. Una de les coses més positives que vaig aprendre va ser la subtilesa, fer música d’una manera íntima i propera. També em va fer pensar molt sobre com ens condiciona emocionalment la mirada externa. No ens eduquen per a la crítica. Crec que al conservatori s’hauria d’incloure una assignatura de psicologia, l’educació emocional és molt necessària per a tothom, i especialment quan et dediques a la música i a l’art en general, perquè estàs molt exposat i això et fa molt vulnerable.

A tu què t’inspira?

F.S. Simplificant-ho, hi ha dues fonts d’inspiració molt clares. Una és la naturalesa i el paisatge, sigui una muntanya, el mar o un bosc, o un espai urbà amb moltes vistes i perspectiva com la terrassa de casa. L’altra és la vida social, les relacions, les vivències. Però la inspiració només funciona si tu estàs receptiu.

Què cantaves per les places de Gràcia, feies versions d’altres músics?

F.S. Com a cantant he sigut una mica friqui. Quan es comença a cantar el camí més habitual és fer versions a sac, és un sistema d’aprenentatge molt bo, però a mi no em venia de gust. En aquell moment els meus referents vocals eren Stevie Wonder, Ella Fitzgerald, Take 6, Bobby McFerrin. Em fixava molt en com posaven la veu. El que feia era tancar els ulls i intentar imaginar-me abstractament les sensacions físiques per crear aquells sons. I utilitzava la base tècnica que tenia de la guitarra per fer certs patrons, coixins harmònics, per poder improvisar, poder jugar amb la veu i amb tots els sons que havia après d’altres cantants.

Així neixen les teves ‘impros’.

F.S. Sí. Faig improvisació melòdica, sense text, sense paraules. És jugar amb els sons de la veu com si fos un instrument, però també està una mica emparentat amb el teatre. Quan faig una improvisació inspirada en l’Àfrica m’imagino que sóc allà, m’imagino un entorn…

Et poses en situació.

F.S. Sí, parteixo d’alguna cosa que em posa la veu en un punt determinat. No em puc posar a fer una improvisació africana amb una harmonització de jazz. No em surt la veu, no sé ni com posar-la, necessito aquest coixí musical que se t’emporta, que et guia cap allà. No faig cançons, no faig lletres, utilitzo sons d’una llengua que no és cap llengua però segons com sona a anglès, a francès, a àrab, a alguna llengua africana…

Has treballat sovint amb músics d’altres cultures.

F.S. M’atreuen molt les músiques del món i he treballat amb el que jo anomeno els exòtics, músics d’Armènia, Turquia, el Marroc, l’Índia. Encara ho continuo fent i tinc en projecte gravar un disc de músiques del món. Dels pares també vaig aprendre una manera de fer música lligada al fet d’estar viatjant constantment: és com un ritual, anar a l’aeroport, agafar un avió, arribar a un lloc nou… Psicològicament, et posa en un altre estat. I de sobte ara potser he de fer un concert aquí al costat i no sé com canviar el xip, tinc la temptació de dir “Vaig un segon a l’aeroport a posar-me en situació”.

Ara fas música amb molta gent d’aquí, com Jordi Gaspar, Jordi Bonell, Clara Peya i Judit Neddermann. Què t’estimula a voler col·laborar amb un altre músic?

F.S. Depèn de cada situació, però en general normalment les col·laboracions sorgeixen perquè es coincideix en gustos musicals i perquè hi ha alguna cosa en comú, una sensibilitat o un llenguatge comú dins de la música. És la manera d’aprendre, d’enriquir-se. Per a mi fer música i no crear una amistat o uns vincles no té gaire sentit. La música neix de les persones i de la seva pròpia humanitat, sense això no existiria.

També continues actuant amb el teu pare.

F.S. El meu pare i jo som molt diferents però sempre hem tingut molt bona relació. Disfrutem molt quan fem música plegats i, a vegades, quan no ens entenem amb paraules, ens posem a fer música i tot se suavitza. Tres o quatre anys després de deixar de fer música en família vam tornar a treballar junts i encara avui ens agrada fer uns quants concerts plegats cada any.

I quins projectes tens entre mans?

F.S. Els pròxims mesos tinc previst col·laborar en diferents discos, però un dels projectes que més m’engresquen és la creació d’una plataforma musical online, Neardental Records. Es basa en una filosofia d’enregistrament que és la següent: durant milers d’anys, com a humans, hem fet la música sempre en espais oberts o naturals, i per pròpia experiència sé que quan faig música a l’aire lliure, com a animal que sóc, em connecto amb l’entorn i això condiciona el que jo creo. Vull fer música en espais oberts i que quan sentis la música enregistrada et pugui transportar a aquell entorn. Per a mi fer música en un estudi té un punt d’antinatural. Jo el que vull és música en cru, sashimi musical.