2084. Un dia possible d’un futur possible

Professor de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (Icrea) i assessor de l’exposició ‘+Humans’ del CCCBEl Josep obre els ulls uns minuts abans que soni el despertador. El robot fa estona que volta per la casa i els petits sorolls que fa a la cuina l’han extirpat del seu somni. Somiava en la platja de la Barceloneta. Caminava agafant un nen de la mà, ¿o era ell un nen que agafava la mà d’algú altre? Ara el record del somni es fa més i més confús. L’únic cert és que la platja fa temps que va marxar, esborrada per un mar que no deixava d’empassar-se la ciutat, sense pressa però sense treva. Encara ara, després de tots aquests anys, li costa acceptar que no tornarà mai a trepitjar la sorra de la seva infantesa.

S’aixeca amb esforç i una llum suau s’encén a l’habitació. L’organitzador li recorda la visita al metge. Per la finestra es pot veure un cel sorprenentment blau després d’una setmana de molta pluja i fred. Li agradaria tornar al llit però serà millor no pensar-hi. Va cap a la cuina arrossegant els peus i el saluda l’inefable Marcus: “Bon dia, Josep. No fas bona cara aquest matí”. “Tu tampoc”, li replica el Josep. El robot li riu la broma. El Marcus li ha preparat l’esmorzar: un 'cronut' d’algues i el cafè sintètic de casa, que cada cop li surt més bo. “¿Notícies?”, li demana el robot, mirant-lo fixament. Silenci. Al cap d’una estona el Josep surt de la seva catatonia i respon: “Perdona, sí, gràcies”. El robot li comenta alguns fets recents sobre la guerra, els refugiats que no paren d’arribar i els nous rècords de velocitat als Jocs Olímpics. A la paret es veuen les imatges dels últims segons dels 200 metres lliures. Els híbrids van força igualats, però al final guanya còmodament una noia amb unes exocames platejades molt llampants. L’home que queda segon perd l’equilibri i cau sobre els robots de suport. El Marcus li menciona també el vaixell generador de núvols, que navega en aquell moment no gaire lluny de la costa. “¿Es pot veure?”, li demana el Josep. “Amb uns prismàtics, probablement”. Abans de sortir de casa agafa els vells prismàtics de l’avi.

A l’escala es troba amb el seu veí del costat, un home jove (no deu tenir ni cinquanta anys) però molt demacrat. Conversen sobre banalitats mentre esperen l’ascensor. El Josep el mira de reüll. Feia mesos que no el veia. Està desmillorat, amb els ulls vermells. Probablement passa molt de temps dins el navegador virtual. Creu recordar que va perdre algú durant l’epidèmia, però no n’està segur. Surten al carrer i al cel destaquen uns núvols rodons, però no tan bonics com els del seu món, on s’hi pot ficar i sentir-los com si fossin de cotó fluix. Camina fins al mar, on s’apila la runa dels edificis demolits. Puja a dalt d’un petit turó fet dels trossos de formigó i acer que van formar part d’un gran hotel que s’aixecava a tocar de platja. Molt lluny, a l’horitzó, es distingeix una columna de fum blanc que puja molt amunt. Amb els prismàtics pot veure el vaixell gegant, amb torres altíssimes que injecten vapor d’aigua a l’atmosfera. Una màquina que fa núvols. Poètic i desesperat. Un intent de refredar el món que ningú sap amb seguretat si funcionarà. Un cop va llegir que, a Roma, molts anys enrere, quan escollien el líder dels anomenats cristians, la decisió es comunicava als seguidors amb un senyal de fum blanc que sortia per una xemeneia. Un senyal d’esperança per als fidels. Potser el vaixell també té aquesta funció.

Arriba a la feina una mica més cansat de l’habitual. Hauria d’haver agafat la bicicleta, però amb 60 anys i després de refer-se els genolls, no es pot queixar. Seu a la seva taula, que s’activa immediatament. En obrir el programa de monitoratge de cultius, a les pantalles gegants apareixen les últimes imatges dels conreus de l’àrea est. Activa els drons de control, que comencen a moure’s sobre la superfície àrida. Fa baixar els aparells fins a terra, per veure de prop si els bacteris modificats mantenen la humitat. Tot sembla correcte. Les plantes són el resultat d’experiments de selecció de varietats que donen un nou tipus de fruita amb capacitat de sintetitzar vitamines i també amb resistència a la sequera. La clau és una idea simple però enginyosa: afegir uns microorganismes que poden ajudar a capturar l’aigua de la rosada i mantenir-la a prop de les arrels. El resultat és un experiment de colonització d’un hàbitat on gairebé res pot sobreviure. Els drons perceben amb facilitat les anomalies, però els pagesos locals tenen l’última paraula sobre com gestionar el recurs. La pèrdua del petroli com a font d’energia dominant fa difícil moure’s dins del món però, a canvi, l’ha fet més proper i humà. Després de tot, el somni de colonitzar i 'terraformar' Mart no ha sigut possible, però la Terra –paradoxalment– sí que es pot 'terraformar'.

Al menjador demana un 'cronut' vegetal i un cruixent d’algues i fruita seca. L’hi serveix el noi que porta el cap i les celles afaitades i una filera d’orelles sintètiques del front al clatell, fetes de cartílag. És un ornament antiquat i el Josep imagina que el noi deu ser d’algun grup urbà que reivindica algun temps passat que imaginen millor que el d’ara. Li agradaria saber-ho, però no li diu res. Ja ho mirarà al sistema global. S’asseu sol en una taula al fons. Pensa en notícies i s’activa l’implant. Mentre escolta les últimes novetats s’acosta el Peter, l’irlandès que fa dos anys que treballa a la companyia del costat, una distribuïdora de navegadors i immersors de realitat virtual. Pensa “Silenci” i les notícies callen. El Peter té un contracte estàndard de VR (realitat virtual) a temps parcial: treballa als matins, li paguen poc però disposa d’un immersor que li proporciona la mateixa companyia, amb mons i sexe virtual “de primera”, segons s’afanya a recalcar. Després de dinar se n’anirà a casa seva, al barri antic (l’Eixample, com encara li diu alguna gent gran), i es passarà la tarda connectat. El seu sistema d’última generació té capacitat de crear tot un planeta, que pot explorar amb el seu simulador físic. L’altre dia explicava que quasi pateix un infart quan la seva nau va començar a caure en picat. El cansament i el seu cervell incapaç de distingir la realitat li van fer creure que moriria. Ens quedem una estona rumiant-ho. No és infreqüent que una sessió de VR acabi en una aturada cardíaca, accidental o potser desitjada.

Al migdia, el Josep es va connecta amb el seu metge i parlen uns minuts dels genolls, les rutines i la dieta mentre la màquina li fa una revisió general. “Tot sembla correcte, Josep. Cuida’t i ens veiem aviat”, li diu el sistema expert, amb aquell to de veu tan peculiar i aquell rostre tan humà que costa creure que no ho sigui. En acabar la visita, decideix plegar aviat i torna caminant altre cop al costat del mar. El bus elèctric el deixa davant de casa seva però l’aire fresc i la necessitat d’estar sol li demanen estirar les cames. Torna a activar les notícies. Comenten un nou cas de modificació neuronal d’un home que ha assassinat un músic del carrer. Té un dèficit d’empatia que pot corregir-se mitjançant un implant sintètic. El jutge l’ha sentenciat i aquesta mateixa tarda l’ingressaran per a l’operació. Fa molts anys, quan es va proposar per primer cop aquest procediment, es va produir una enorme polèmica. Segons sembla, alguns deien que es tractava d’una violació de la llibertat individual. Però l’argument contrari es va imposar: l’implant 'obre' la ment del criminal cap al món. No el confina a una presó; ben al contrari: li ofereix la possibilitat de convertir-se en un 'veritable ésser humà', i retornar a la societat com un més o, com es diu ara, 'mirar-se al mirall dels altres'.

Abans de travessar el carrer per pujar al seu edifici, mira una estona l’horitzó. Ja no es veu el vaixell ni les columnes blanques. El cel ha tornat a la seva grisor habitual i sembla que s’acosta una tempesta. Després de comprovar que no hi ha cap veí pels voltants, agafa l’ascensor i mentre puja tanca els ulls, mirant de recordar de nou els fragments del somni de la nit anterior. El Marcus el va rep amb la seva amabilitat habitual: “¿Has vist el vaixell?” El Josep li explica el que ha vist i que li agradaria creure que tot allò servirà d’alguna cosa. El Marcus es queda en silenci, indecís. De vegades sembla que lluita per comprendre, però és un robot amb tants anys d’aprenentatge que ja és difícil saber què li passa pel cap. El Josep talla aquell silenci incòmode: “Vaig una estona al navegador”. Seu al VR i es posa el casc. Busca mentalment fins que troba un escenari on mai s’havia aturat abans: la platja de Sagan.

Ara camina per la sorra, al costat de les onades, que fan un soroll suau i acollidor. És de nit, i al cel es veu tota una galàxia que s’enfonsa a l’horitzó. Milions d’estels formant una espiral que el fa sentir petit i a la vegada agraït. Per unes hores, podrà oblidar les preocupacions i les incerteses, la mort del seu pare i l’absència que va deixar. El pare que li agafava aquella mà petita quan caminaven per la platja abans que el món que coneixien desaparegués per sempre.

En portada: Neil Harbisson

L’home del futur de la nostra portada és Neil Harbisson, un artista que s’autoproclama cíborg. Pateix acromatòpsia, incapacitat de veure els colors. L’antena que porta incorporada transforma les freqüències lluminoses en so i li permet escoltar l’espectre lluminós, fins i tot colors invisibles com els infrarojos o els ultraviolats. L’artista ha integrat l’antena a la seva identitat fins al punt de convèncer les autoritats britàniques perquè li permetin incloure-la a la foto del passaport. En col·laboració amb la catalana Moon Ribas (la dona sismògraf: duu un sensor enganxat al colze que vibra quan es produeix un terratrèmol en algun lloc del món), Harbisson ha creat la Cyborg Foundation, que anima els humans a esdevenir cíborgs.