Irene Escolar: l’eclosió de la crisàlide

Periodista culturalLa cita és al ‘lounge’ d’un hotel cèntric, dos dies abans de l’arribada de l’any nou. Un any que podria marcar un punt d’inflexió en la carrera d’Irene Escolar (Madrid, 1988). Perquè si el 2015 va ser any de reptes –al cinema, Escolar va assumir el seu primer paper protagonista, 'Un otoño sin Berlín'; al teatre, la Julieta del Lorca més torbador, 'El público', vist recentment al TNC–, el 2016 ve carregat de nominacions: al Goya a l’actriu revelació, al José María Forqué a la millor intèrpret femenina de cinema, al premi Feroz lliurat per periodistes i crítics cinematogràfics... Tots per la bona feina feta a 'Un otoño sin Berlín', el llargmetratge de la debutant Lara Izaguirre pel qual Escolar ja va recollir una Menció Especial a l’últim Festival de Sant Sebastià.

¿Creus que aquest treball marcarà un abans i un després en la teva trajectòria?

I.E. L’únic que sé és que la gent que vegi 'Un otoño sin Berlín' s’adonarà que puc portar el pes d’una pel·lícula durant una hora i mitja, em veurà en un registre molt natural i diferent del que s’espera d’una actriu forjada al teatre. En tot cas, per a mi sí que hi ha un abans i un després, perquè és una feina de la qual em sento molt orgullosa. I això és molt important.

Irene Escolar medita les respostes. Es mostra atenta, concentrada, aliena al tràfec d’hostes a l’hotel o a la florista que convertirà l’imponent gerro del vestíbul en un esclat de pirotècnia floral. I, després d’una pausa, contesta amb una maduresa inusual en una actriu tan jove. Aquí és on es perceben els ensenyaments de Julia i Emilio Gutiérrez Caba, els seus tiets, els millors mestres que podia tenir. “Lluny de ser una càrrega, com em pregunten tot sovint, ells són la meva família, les persones que sempre m’han donat suport i amb les quals ho comparteixo tot”, diu. “L’àvia [Irene Gutiérrez Caba] va morir quan jo era una nena, però recordo molt bé que anava a veure-la actuar entre caixes i després repetia els seus diàlegs tota sola. I els tiets estan amb mi cada dia, disposats a escoltar-me, a aconsellar-me. Aquesta és una professió molt màgica, però també molt controvertida, molt dura. I tenir a prop gent amb la seva experiència, que m’encamina i em tranquil·litza quan cal, és un privilegi”.

Quins consells t’han donat?

I.E. Consells molt pràctics, com ara que no corri el text o recomanacions per corregir una actuació. Ells porten tota la vida dalt de l’escenari, i si quan vénen a veure’m al teatre troben res que pugui millorar, m’ho diuen. Però, sobretot, m’aconsellen que relativitzi els encerts i els errors, que tingui paciència, que vagi amb calma i estimi molt aquesta professió.

Tenir paciència, un altre repte. No ha de ser fàcil ser pacient durant les pauses entre funció i funció, entre rodatge i rodatge.

I.E. Cal ser pràctic, tots sabem que aquestes pauses es produiran i, en el meu cas, miro d’ocupar el temps d’espera d’una manera útil, prosseguint la meva formació, generant nous projectes. Ara he comprat els drets de 'Blackbird' [un drama punyent de David Harrower que Bea Segura va protagonitzar al Lliure fa tres anys] per muntar-lo. És un gran text, una bona història. Això és el que busco en un projecte. Al cap i a la fi, els actors som narradors d’històries.

Si bé als 11 anys (i fins als 14) ja estudiava teatre amb Cristina Rota, en arribar als 18 la família va donar-li un altre consell, “estudia una carrera”, i així ho va fer: la Irene és llicenciada en filologia anglesa. L’anglès, de fet, és per a ella una segona llengua. ¿Potser la veurem un dia en un cartell del West End? “M’encantaria treballar en anglès. Porto tota la vida estudiant-ne, vaig fer art dramàtic a Londres i des que l’Àlex Rigola dirigeix la Biennal de Venècia assisteixo als tallers que organitza amb directors internacionals. És meravellós veure com treballen els grans directors de fora... Així com Hollywood és un objectiu totalment allunyat dels meus plantejaments, m’encantaria fer teatre en un altre país. És una cosa per la qual m’agradaria lluitar”.

També aquí has treballat amb grans noms de l’escena, amb Mario Gas, Rigola, Andrés Lima, Gerardo Vera... I amb tots has repetit.

I.E. Sí, això passa perquè als directors de teatre els agrada fer equip, conèixer les persones amb qui treballen, l’entesa és millor. Així com al cinema un actor novell pot resultar molt sorprenent, al teatre compta més l’experiència. De tots aquests directors n’he après molt, m’han potenciat la imaginació, m’han creat la necessitat d’estar present al món en què vivim i de ser conscient del que passa al meu voltant. La feina d’un actor és empatitzar amb l’altre, reproduir conductes, i per això és bàsic estar atent a les persones de l’entorn.

Irene Escolar creu en la capacitat transformadora del teatre –“Després de veure funcions com 'El público', la gent no surt del teatre igual que hi ha entrat”, diu–, i tot i que admet que l’escenari té per a ella un encant especial, el cinema també l’enamora. “No voldria haver d’escollir entre l’un i l’altre, sóc tan feliç a l’escenari com en un set de filmació”. Hi ha, però, un decorat on no se sent còmoda: el photocall. “Ho passo molt malament als photocalls, no sé posar. Per dominar-los hauria d’assajar molt més que per fer 'El público'”, diu rient. També és al·lèrgica als flaixos, a la sobreexposició en els mitjans i a la popularitat asfixiant. “Allò d’estar massa present arreu em provoca molt de pudor. El que menys m’agrada de la professió és la importància que es dóna a tot el que no té a veure amb la feina. La meva família mai ha venut la seva intimitat, ha viscut d’un ofici que és el teatre, i de vegades en unes condicions molt precàries”. I continua: “Alguns mitjans sembla que busquin més els 'like' i els retuits que una entrevista honesta. I així és gairebé impossible controlar la teva imatge pública, perquè els titulars cridaners i descontextualitzats acaben creant-ne una de falsa. Això fa molt mal. Cal que triïs a consciència on vols estar i ser conseqüent amb la teva elecció”.

Irene Escolar ho té clar. Vol estar en projectes que li permetin créixer, aprendre de gent amb experiència i talent. Després d’aquest 2015 intens, la crisàlide ha eclosionat, i ha alliberat una papallona que estén les ales per volar ben alt.