Quasi famoses

Hi ha una gran diferència entre sentir una certa inclinació cap a un músic i establir-hi un vincle sòlid i durador que contribueix fins i tot a dibuixar la personalitat. És el que distingeix el seguidor del fan. I també hi ha una diferència enorme entre perseguir un autògraf i un somriure o el contacte cos a cos amb l’artista. Les 'groupies' (diem 'les' perquè els casos documentats en masculí són irrellevants) duen el vincle al terreny eròtic, es barregen amb la banda i comparteixen llit amb els seus membres, en aquella frontera relliscosa entre l’amant promíscua i la musa.

Com gairebé tot, el fenomen 'groupie' va començar amb els Beatles. A principis dels seixanta, un grup de noies, autoanomenades Apple Scruffs, van començar a concentrar-se al voltant dels estudis Abbey Road de Londres per esperar els seus ídols. No aspiraven a res que no fos ajudar-los en tot el que poguessin necessitar. Eren tan ingènues com les primeres cançons dels de Liverpool. George Harrison, al seu disc en solitari 'All things must pass', els va dedicar una cançó de títol inequívoc: 'Apple Scruffs'. Tot i l’aversió que el músic sentia per qualsevol mostra d’adulació, s’adreça a aquestes admiradores primerenques amb tendresa i agraïment.

Aviat, però, aquesta persecució deixa de ser altruista i inofensiva i el terme 'groupie' adquireix connotacions emocionals i sexuals. Una frase atribuïda a Robert Plant, vocalista de Led Zeppelin, incideix en aquest doble vessant: “Hi ha fans que volen una trobada sexual amb nosaltres i n’hi ha d’altres que ens adopten i durant tota la gira cuiden les nostres drogues, vestuari i objectes de valor”. És a dir, algunes actuen com a mares o “nòvies en ruta” i d’altres acaben subjugades per la il·lusió de fama i l’eròtica del poder. D’aquí les acusacions d’arribisme i el menyspreu amb què sovint se les ha tractat. A la pel·lícula 'Quasi famosos' (Cameron Crowe, 2000) s’inclou una proclama en forma de reivindicació 'groupie': “No ens fiquem al llit amb artistes per sentir aquella fama. Nosaltres som aquí per la música. Fem costat a la música. Inspirem la música”.

Sigui com sigui, sexe i 'groupie' van inextricablement lligats. A mesura que la dècada avança i l’amor lliure s’instal·la com a part de la revolució social i cultural dels 60, comença a proliferar la imatge de noies que s’entaforen dins les limusines dels cantants, vestides amb minifaldilles, sabates amb taló de plataforma, ulleres fosques i corones de flors i barrets imaginatius al cap, en una nova accepció del terme 'glamur'. Les 'groupies' ja no només segueixen els grups fidelment a tots els concerts, sinó que formen part de la banda i intimen amb els artistes fins a les últimes conseqüències. Si les empeny l’admiració, l’ambició, l’amor o la pura luxúria només ho saben elles.

N’hi ha de tota mena: les que només acumulen conquestes, les que tenen pretensions artístiques i fins i tot les que es revesteixen d’un cert vernís intel·lectual. La majoria no han aconseguit fer-se un nom independent del dels seus companys de llit. En el record queda la imatge d’una època en què l’objecte de desig eren músics de debò i no celebritats efímeres de procedències dubtoses. L’edat d’or de les 'groupies' se situa entre els anys 60 i 70 i la mare de totes és Pamela Des Barres. Va debutar com una fan qualsevol, esgargamellant-se als concerts dels Beatles i d’Elvis Presley, però aviat es va veure que tenia fusta de 'groupie avant la lettre'. La seva primera aproximació al món dels famosos va ser com a mainadera dels fills de Frank Zappa. Fascinada per Keith Moon, el bateria de The Who, la seva història més sonada va ser amb Jimmy Page, de Led Zeppelin. Un cop casada amb Michael Des Barres, un músic molt poc famós de qui va adoptar el cognom, es va dedicar a reivindicar i rendibilitzar el seu passat, amb llibres, articles i fins i tota una línia de moda d’estètica 'groupie'.

Jimmy Page també apareix al catàleg de conquestes de Bebe Buell, una altra 'groupie' llegendària, coneguda sobretot per ser la mare de l’actriu Liv Tyler, fruit de la seva breu relació extramatrimonial amb Steven Tyler d’Aerosmith. Exhibeix un expedient 'groupie' impecable: idil·lis amb David Bowie, Rod Stewart i Iggy Pop, que diuen que se’n va enamorar perdudament. Però a qui ella va estimar de debò va ser a Elvis Costello, perquè, segons les seves pròpies paraules, li agradaven els homes amb cervell. Va fer temptatives com a cantant, primer amb The Cars, després amb banda pròpia i finalment en solitari. L’agost del 2011 va publicar la seva biografia, en què abomina l’etiqueta 'groupie'.

Edie Sedgwick és la 'groupie' tràgica per antonomàsia i una de les més arrelades a la cultura popular. De bona família, model i actriu de capçalera a les pel·lícules 'underground' d’Andy Warhol, va viure una temporada al mític Hotel Chelsea, on va intimar amb Bob Dylan. Amb problemes psicològics des de sempre i addicta a les drogues, va morir de sobredosi de barbitúrics als 28 anys. El concepte 'nina trencada' devia néixer amb ella.

Als antípodes hi ha Pennie Ann Trumbull, coneguda com a Penny Lane, que durant els anys 70 va liderar The Flying Garter Girls, un grup de noies que es van dedicar amb èxit a promocionar bandes de rock per tot el territori dels EUA. D’alguna manera, Lane va aconseguir la quadratura del cercle 'groupie': no utilitzar, ni ser utilitzada, sinó trobar un espai propi per ser valorada i útil.

Pattie Boyd és la protagonista del triangle sentimental més conegut de la història del rock. Casada amb George Harrison, va acabar consolant-se de les seves múltiples infidelitats en mans del millor amic del seu marit, Eric Clapton, que li va dedicar l’arxifamosa cançó 'Layla'. Hi ha, però, qui explica la història al revés i el currículum posterior de Boyd corrobora que va ser una 'groupie' de manual: va compartir llençols, entre d’altres, amb Ron Wood i Mick Jagger.

Els Rolling Stones acumulen al seu voltant més 'groupies' que ningú, en disputada competència amb Led Zeppelin, i un munt d’històries escabroses que farceixen la llegenda més 'canalla' del grup. L’alemanya Anita Pallenberg llueix tres Stones al seu palmarès: Brian Jones, Keith Richards i Mick Jagger. El resum de les conquestes individuals, col·lectives i simultànies de les seves satàniques majestats seria inabastable. Bianca Jagger, que es va acabar casant amb Mick, i Jerry Hall, per qui Mick va deixar Bianca, també poden ser incloses en la nebulosa 'groupie', tot i que elles reivindiquen les seves carreres de model.

Marianne Faithfull mereix un capítol a part. Va utilitzar el mètode 'groupie' (se li atribueixen històries amb Keith Richards i Brian Jones) fins a acabar convertida en nòvia oficial de Mick Jagger, per qui va deixar el seu marit, cosa que la va convertir en una icona de la revolució sexual dels anys 60-70. Però el seu talent va conjurar el destí 'groupie' i ha teixit una carrera llarga i estimulant que va començar amb 'As tears go by', una cançó escrita pel tàndem Jagger-Richards. Definitivament, hi ha més llàgrimes que somriures en l’univers 'groupie'.