Instruments antics, sons eterns

Quan Jordi Savall va descobrir el repertori de música per a viola de gamba (peces de Marin Marais, François Couperin, Sainte-Colombe, Antoine Forqueray) no podia entendre que fos tan desconeguda. Va pensar que tanta bellesa havia d’estar a l’abast de tothom i va resoldre que abandonaria el violoncel per dedicar-se completament a un instrument del qual s’ha convertit en un virtuós reconegut mundialment i un dels màxims difusors del repertori barroc. El seu fill Ferran l’ha viscut intensament, “era una banda sonora contínua”, recorda, fins al punt que va estudiar instruments antics a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Diu que el seu instrument principal és la veu, però també s’acompanya de la guitarra o la tiorba. Al Rar li hem demanat que faci una selecció d'instruments antics.

Al Renaixement hi havia dues famílies d’instruments de corda que es tocaven amb arc: les viole da braccio i les viole da gamba. Els noms da braccio o da gamba definien la manera com es tocaven, sobre el braç o entre les cames (en català existeix el terme gambal), la forma de l’instrument, el nombre de cordes i l’afinació. Les viole da braccio es tocaven recolzades sobre el braç i tenien quatre cordes afinades per quintes. D’aquesta família va evolucionar el violí i del baix del violí el violoncel. Les viole da gamba es tocaven recolzades sobre les cames, quan eren violes petites com la viola soprano o l’alto, o agafades entre les cames quan eren instruments més voluminosos com la viola de gamba baixa o la tenor. Tenien 6 cordes (les baixes 7 a partir de finals del segle XVII a França), afinades en quartes i tercera i com el llaüt tenien trasts (concretament 7, fets sempre amb cordes de tripa, fixades transversalment al mànec per semitons). La diferència principal d’una viola baixa amb la viola de gamba soprano és la mida, que condiciona la tessitura. La soprano té una caixa de ressonància més petita i les cordes més primes, per això el seu so és més agut i fa la funció de primer violí en els conjunts. Una altra diferència important és que en les viole da braccio l’instrument agut esdevé ràpidament la veu solista principal, mentre que en la família de les viole da gamba és des del començament la viola baixa la que es fa servir com a instrument preferit per tocar com a instrument solista. “Les sis o set cordes de tripa i la sonoritat especialment ressonant li donen un color molt càlid i capaç de reproduir la veu humana, en totes les seves edats”, explica Ferran Savall (a la playlist les podeu escoltar en la peça de Les voix humaines, precisament).

“Jo que toco la guitarra elèctrica i l’espanyola em vaig interessar també per la tiorba, que n’és una mena de rebesàvia. Hi té moltes similituds a nivell tècnic, tot i que té 14 cordes i el so és molt diferent perquè té la caixa rodona com els llaüts”, diu Ferran Savall. El que crida més l’atenció és la llargada del mànec. De fet, són dos d’enganxats amb dos clavillers. “Si no controles acabes fotent hòsties al que tens al costat”. La tiorba va acabar cedint protagonisme a la guitarra barroca, que té cinc cordes però dobles, i això comporta tota una altra tècnica en la manera de tocar. “Té un so molt dolç, molt delicat, però també té una cara canyera que s’utilitzava molt per acompanyar tarantel·les. Era molt present en la música popular, no tant a la cort, on era més habitual el llaüt barroc”. La caixa arrodonida en forma de mitja pera i el mànec en angle recte és el que més el caracteritzen. Ferran Savall també coneix bé l’arpa, que és l’instrument de la seva germana Arianna. “És espectacular. Té molta màgia, amb les cordes tan llargues, amb tanta ressonància, t’atrapa. És molt fàcil d’introduir-s’hi perquè no és difícil aconseguir que soni bé quan ho proves”. L’últim instrument, d’origen medieval, és el saltiri. “Va aparèixer als últims anys de vida de la meva mare [la soprano Montserrat Figueras] perquè sempre havia tingut el cuquet d’acompanyar-se ella mateixa amb un instrument mentre cantava, i ho va provar amb el saltiri”.

Una prova que la música antiga cada cop és més moderna i propera i té més seguidors és que el festival especialitzat que se celebrava a Barcelona s’ha convertit en un cicle de concerts que ocupa tota la temporada. L’Auditori, programador del cicle, considera que la música interpretada amb criteris històrics forma part del seu ADN, i això es tradueix en gairebé una vintena de concerts amb noms tan destacats com René Jacobs, el contratenor Valer Sabadus, Sir John Eliot Gardiner i, esclar, Jordi Savall, que oferirà un concert a les Reials Drassanes el 22 d’abril, en record dels 400 anys de la mort de Miguel de Cervantes. Però tenim l’oportunitat de gaudir de la virtuositat de Savall en dates més pròximes: el 18 de gener el Palau de la Música Catalana, una entitat que també aposta per la bellesa de la música antiga, ha programat un concert d’exquisida música barroca francesa, amb els Concerts royaux, de François Couperin, que seran interpretats pels solistes de Le Concert des Nations, dirigits pel mestre català amb la seva viola de gamba baixa a set cordes de Barak Norman (Londres, 1697).