“En la nostra professió la humilitat no s’estila gaire”

Òscar Dalmau, el presentador de les ulleres gegants, és en si mateix un atemptat contra l’encasellament i el tòpic entossudit en etiquetes com “el presentador de les ulleres gegants”. Vesteix com vol, posseeix veu penetrant, presenta a duo 'La competència' i sol 'El gran dictat' i l’apassiona el pop a la catalana. Ah! I va estudiar comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra.

La vocació de la comunicació va ser precoç?

Ò.D. Bastant. Als setze anys, a tercer de BUP vaig fer una assignatura de periodisme i em va entrar ràpid el cuc de la ràdio. Vaig acabar fent un programa a Ona Popular de Sants –el meu barri– que es va dir 'Rap a sac'.

Després va venir la universitat.

Ò.D. Sí, primer periodisme a la UAB però no em va agradar i ho vaig deixar als sis mesos amb la intenció de posar-me a treballar d’ebenista amb el meu pare. Per sort, un profe em va recomanar la nova carrera de comunicació audiovisual, adreçada a camps que m’interessaven més: concursos, magazins, sèries, guions d’humor etc.

I així vas entrar a la Pompeu Fabra.

Ò.D. Sí, a la primera promoció! Tant els professors com nosaltres vam ser una mica conillets d’índies però ens vam entendre molt bé i vam aconseguir un ambient bo.

La bona química amb l’Òscar Andreu ve d’aquells temps suposo.

Ò.D. Sens dubte. Vam coincidir en moltes assignatures i l’últim any vam fer plegats el treball de final de carrera. Ell em va proposar rodar un documental sobre els nens llop a Galícia i al final vam acabar tractant sobre el tràfic d’òrgans infantils. El millor va ser que vam descobrir que ens enteníem bé i que argumentàvem les coses de la mateixa manera, cosa que després ens ha fet molt servei.

I no va costar gens?

Ò.D. Molt poc. De seguida vam aprendre a complementar-nos bé. A aconseguir treure el millor partit del que fèiem plegats. A acceptar les crítiques i esmenes mútues. Els guionistes sempre ens creiem que la nostra broma és la millor del món. La humilitat no s’estila gaire.

Vas ser becari a ‘El Terrat’ de Ràdio Barcelona.

Ò.D. Quan vaig acabar la carrera vaig demanar fer pràctiques a un programa d’humor de ràdio. Vaig tenir sort perquè vaig poder estar cinc mesos amb l’equip de l’Andreu Buenafuente. L’Òscar, per la seva banda, va anar a fer guions de 'Saber y ganar'!

I quan us vau tornar a retrobar?

Ò.D. A RAC1 com a guionistes del programa del Manel Fuentes. I després amb la Júlia Otero a Onda Cero. Ho combinàvem amb els guions de 'Polònia' i després amb els de 'Minoria absoluta'.

La llavor de ‘La competència’.

Ò.D. Sí, quan ens van oferir fer-la vam dir que no dues vegades però a la tercera no ens hi vam poder negar més.

Per què no volíeu?

Ò.D. Ja no fèiem ràdio diària i vivíem bé amb els guions de 'Polònia' i 'Crackòvia'. Per si de cas, el primer any de 'La competència' no vam deixar els guions de la tele...

Va ser un any bèstia, oi?

Ò.D. Molt bèstia. Estava alhora amb 'La competència' cada dia, els guions de 'Polònia', la veu de 'Caçadors de bolets' i 'El gran dictat' de cap de setmana. Una bestialitat, sí.

Tens també la teva faceta musical. Els discos ‘Pop a la catalana’ són una sèrie referent.

Ò.D. M’agrada aquest tipus de música catalana que no és cançó d’autor. Temes lleugers, per ballar: ie-ie, 'bossa nova', 'twist', mambo... Es van fer treballs molt bons i hi havia músics extraordinaris sortits del conservatori que et podien fer un solo de saxo colossal en un disc de la Núria Feliu. M’interessa molt la unió de lletristes, intèrprets i compositors per parir junts un disc.

Sé que el disseny també és una gran passió teva.

Ò.D. En general m’agrada tot el que sigui disseny gràfic, industrial, mobiliari, interiorisme, disseny d’espais... Em fixo en com és el pom d’un porta i en el disseny erroni d’una tetera que vessa.

A casa teva t’hi mires molt, doncs.

Ò.D. Sí, tinc mobiliari dels anys 50 i 60. Vaig fer mans i mànigues per aconseguir uns poms de porta d’Antoni de Moragas que m’encantaven. La seva néta me’n va regalar dos i els tinc a la porta del lavabo i de l’habitació.

L’estètica per a tu és innegociable.

Ò.D. La meva sí. Quan vaig fer el càsting d’'El gran dictat' pensava que no m’agafarien per culpa de la vestimenta. Però la van acceptar i l’estilista de TV3 va venir a casa a mirar el meu armari: corbates primes amb passador, americanes amb doble tall al darrere, ulleres grosses...