Jonathan Larson: una cançó... i la glòria

Director del programa ‘ Fora de catàleg’, de Catalunya Ràdio, i especialista en musicalsMai no va saber què volia dir triomfar a Broadway, tot i que el seu primer musical va marcar una fita d’aquest gènere teatral i va transformar el que havia de ser el show business del segle XXI. Jonathan Larson va morir als 36 anys, just abans que l’obra més celebrada de la seva carrera, 'Rent', s’estrenés a Nova York. Larson, futura promesa del món de l’espectacle tutelada per Stephen Sondheim (el rei dels musicals de culte a Nova York), i aleshores encara nou talent a descobrir, va caure desplomat a terra al seu apartament de Greenwich Street el 25 de gener del 1996 poques hores després d’assistir al primer assaig amb vestuari de 'Rent' a Nova York, el primer gran musical d’èxit de la seva carrera. Un èxit que mai no va conèixer però que fa que, 20 anys després d’aquesta estrena, encara parlem d’ell.

Des d’aquell hivern, la figura de Larson es va convertir en el mite que li feia falta a Broadway per renéixer altre cop de les seves cendres, comparable al de Jimmy Hendrix, Janis Joplin, o Kurt Cobain en la història del rock’n’roll. Amb la mort de Larson, Broadway va construir la llegenda i 'Rent' va passar de ser un petit musical presentat discretament als afores del districte teatral a la gran òpera-rock dels 90 que finalment es va estrenar al Nederlander Theatre de Broadway. Ni més ni menys que inspirada en 'La bohème' de Puccini –i 100 anys després de la seva estrena–, 'Rent' va transformar Larson en un fenomen. Amb un argument que traslladava la dramàtica escena del París de finals del XIX a la realitat novaiorquesa d’una generació de joves desarrelada, desencantada, sense gaires possibilitats de futur i abatuda per la sida, es va convertir en un prodigi. Amb tots aquests ingredients, els premis que va rebre i la gran acollida del públic, la fàbrica d’herois pop va transformar aquell jove actor desconegut i aspirant a compositor en l’autor més important de Broadway de finals del segle XX.

Després del boom Larson, la gran maquinària de l’espectacle ens va descobrir peces teatrals menors d’aquell jove que volia triomfar als 90 i que perseguia obsessivament explicar el món a través d’uns fracassos i d’una precarietat que coneixia molt bé. L’estil de vida de Larson, i de la generació que representa, està perfectament retratat a les seves primeres obres: a 'Superbia', a 'Tick, tick… boom' i evidentment també a 'Rent', que continua viu en molts escenaris del planeta, inclosos els catalans. Una obra cabdal sense la qual el gènere del musical no hauria sobreviscut de la mateixa manera, el títol que, com diu la cançó 'One song, glory', va portar a la glòria gràcies a una obra única aquest jove que va morir fa 20 anys a causa d’un aneurisma, possiblement a conseqüència de la síndrome de Marfan que patia. Un final sobtat, amb només 36 anys (la mateixa edat a la qual ens van deixar Marilyn Monroe o Bob Marley) i que, malgrat la injustícia, ens recorda que els mites no moren mai.