Construir idees, pensar amb les mans

La idea que permet imaginar un somni. La mà que ajuda a donar-hi forma física. La llum que modula el pas del temps. La gravetat que defineix els espais. La passió de qui se sap executor de “la feina més maca del món”. L’arquitectura d’Alberto Campo Baeza (Valladolid, 1946) és definida sovint amb l’etiqueta de minimalista, quan el que ell ha perseguit des de sempre, armat amb aquests ingredients essencials, és la precisió. La mateixa precisió que al bon poeta el fa anar a l’essència de la forma més adequada, elegant i commovedora. Però sense perdre de vista la il·lusió per conquerir la bellesa, com va recordar al discurs amb què, aviat farà un any, va ingressar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Hi va haver un dia que el dissenyador Tom Ford es va enamorar de la manera com Campo Baeza concep i habita els espais i li va encarregar un projecte. La burocràcia va impedir que la idea dibuixada per la mà arribés a tenir una dimensió real. Però, 20 anys després, l’encàrrec malbaratat encara desperta la curiositat dels seguidors del dissenyador. L’arquitecte no té problemes per parlar-ne, com tampoc d’altres treballs frustrats a última hora. La solidesa de la seva trajectòria, present i premiada arreu del món, li serveix d’eficaç aixopluc per repassar el camí fet sense oblidar-se dels punts menys vistosos, com el descavalcament del concurs per construir uns magatzems per al Louvre (el va guanyar 'ex aequo' amb Richard Rogers, a qui la ministra de Cultura francesa va designar finalment per portar-lo a terme). Campo Baeza queda lluny de la figura de l’arquitecte mediàtic: està més avesat al prestigi que a la fama.

“Va ser l’any 1996, aleshores jo tenia l’estudi al costat de la botiga de Jesús del Pozo a Madrid. Diríem que aleshores vivia la meva època frívola madrilenya. Sovint Del Pozo organitzava desfilades al seu establiment i la passarel·la s’estenia fins al meu estudi”, recorda l’arquitecte. “Un dia em va venir a veure Tom Ford i jo vaig pensar que algun conegut comú li havia donat referències meves. Però em va dir que m’havia vingut a veure perquè havia conegut la meva feina a través de la web de l’estudi i li havia interessat molt”, recorda Campo Baeza. Ford li va fer un encàrrec concret: volia restaurar la casa de la seva àvia, situada a Nou Mèxic, i afegir-hi altres espais per donar-li l’aire i el confort que desitjava. Campo Baeza hi va treballar molts mesos. La proposta final incloïa la restauració de l’antiga edificació, la incorporació de dues cases per a convidats i un pavelló de bany, amb piscina i vestidors. “Vaig tenir plena llibertat per decidir què hi volia fer. Tom Ford no hi va interferir gens. I això em va estranyar, perquè sé que és algú molt exacte i precís, i pensava que estaria molt a sobre de la meva feina”, diu l’arquitecte, agraït encara avui per aquell generós marc de treball.

El projecte responia al concepte d’arquitectura essencial intrínsec a tota la feina de Campo Baeza, en què els edificis es confonen sovint amb el paisatge i en què els materials i les solucions estan al servei de la llum. En el cas de la casa per a Tom Ford els interiors havien de ser blancs. Els exteriors, de fang, com ho són les cases autòctones a Nou Mèxic. Ford va quedar encantat amb la proposta. Però les autoritats no van donar el permís per a les obres. Van reclamar algunes modificacions per fer que el conjunt residencial fos “més espanyol”, una demanda que encara sorprèn l’arquitecte, convençut de la idoneïtat del projecte per al lloc on s’havia d’ubicar. El dissenyador es va enfadar tant amb les exigències burocràtiques que va abandonar la idea de reformar la casa de l’àvia. Per sempre. I va tancar una etapa, lluny d’aquelles terres. “Mentre vam tenir relació va ser educadíssim, molt cordial, i em va pagar amb tota correcció els honoraris estipulats. Després no n’he tornat a saber res, com si hagués volgut girar full definitivament”, confirma l’ideòleg d’aquella reforma que mai va arribar a veure la llum.

Nét d’arquitecte i fill de cirurgià, Campo Baeza va descobrir l’arquitectura per influència materna. “Ella va ser qui es va ocupar d’inocular-me’n el verí”. El verí, sí, però no els gustos. “La mare intentava portar-me cap a Gaudí. I jo a Gaudí l’admiro molt, però no és el meu tipus”. Ep, si algú està a punt d’ofendre’s, que atengui primer l’argumentari de Campo Baeza. “Si em demanen quina obra hauria volgut fer jo, diria que el pavelló Mies a Barcelona. És una obra que s’hauria pogut fer el segle passat o el segle vinent. Està per sobre del temps”. A més de lloar l’atemporalitat, l’arquitecte defuig els estirabots. “La tecnologia té avantatges perquè contínuament ofereix solucions noves. Però el cantó dolent és que també permet materialitzar qualsevol estupidesa. I no donaré noms perquè tinc per principi no parlar malament de ningú”.

Si hi ha una altra cosa que apassiona Campo Baeza és la dimensió de divulgador. Ha exercit la docència arreu del món, ara ho fa a l’Escola d’Arquitectura de Madrid (on és catedràtic de projectes), i disfruta compartint coneixements entre estudiants que també arriben de molts llocs. “Ara tinc un parell de francesos, coreans, japonesos…”, diu. No el desespera que la professió a la qual ha dedicat tota la vida encapçali les llistes de les de més atur. “La crisi passarà, ja ho veuràs”, diu amb l’optimisme amb què sembla enfrontar-se a tot en la vida i que no li permet recrear-se en pensaments negatius, com el fet de sentir-se més valorat fora que al seu propi país. Potser als seus alumnes els espera un destí semblant. “En aquesta escola els estudiants surten molt ben preparats i se’ls rifen a tot el món”, assegura. L’arquitecte, lector irredempt, apassionat per la poesia i conegut pel detall precís i preciós dels textos dels seus projectes, també ha bolcat els seus coneixements i els seus principis sobre l’ofici en diversos llibres ('La idea construida' i 'Pensar con las manos' no paren de reeditar-se i traduir-se, l’última traducció ha sigut al xinés), en una bibliografia que s’eixamplarà aviat amb 'Quiero ser arquitecto', editat per Los Libros de la Catarata, que ja és a la impremta.