La bellesa poètica de Granada

Periodista especialitzat en viatgesGranada és una ciutat encantadora eclipsada per la bellesa de l’Alhambra. La fortalesa vermella dels nassarites exerceix d’imant per als viatgers, que pelegrinen a aquesta ciutat andalusa per admirar un dels monuments més bonics del món. Un cop allà, però, seria un pecat conformar-se tan sols amb aquesta obra mestra i no passejar pels carrers de la ciutat per deixar-se portar per una vida plàcida on les guitarres, la poesia, les tapes i la gastronomia són l’arma definitiva per guanyar-se els visitants.

Els adjectius s’acaben quan es tracta de descriure l’Alhambra. I no és un tòpic. La fortalesa destaca de lluny per les seves torres i muralles, pel cinturó verd que l’envolta i per la situació estratègica que li permet dominar la ciutat amb els pics nevats de la Sierra Nevada com a teló de fons. Després d’haver aconseguit l’entrada que ens hi dóna accés –cosa no sempre fàcil en temps de turisme de masses–, hem d’anar esquivant grups de visitants per poder admirar tots els racons d’aquesta fortalesa única.

Quan es tracta de l’Alhambra, és millor no mirar el rellotge i passejar-hi aliens al pas del temps. L’alcassaba, la part militar del monument, atrau d’entrada per la modèstia dels materials amb què va ser construïda. Els murs gruixuts, fets de maons, còdols, pedres, argamassa i la terra vermella que dóna nom al monument (Al-Hamra, la Vermella), són un palimpsest on tot suma per protegir el recinte dels sultans nassarites que fins al 1492, arran de la conquesta dels Reis Catòlics, van convertir Granada en un dels cims de l’arquitectura àrab a la península Ibèrica.

Els àrabs van estar a Granada del segle VIII fins a finals del XV, prou temps per deixar un rastre de civilització i bellesa. A l’alcassaba hi ha masmorres que evoquen temps llunyans i foscos, però també passadissos alts, barbacanes, troneres, espitlleres i torres des d’on les vistes sobre Granada són excel·lents. La millor panoràmica de la ciutat és la que es pot contemplar des de la Torre de Vela, i deu ser per això que el cardenal Mendoza hi va pujar, el gener del 1492, amb la creu i el pendó dels Reis Catòlics, per proclamar que la ciutat havia estat presa pels cristians. Poc després s’hi va construir un campanar perquè quedés clar que el cant de les campanes s’imposava sobre el dels muetzins.

Els palaus nassarites, on vivien els reis de Granada, són un pas endavant que ens indica l’alt nivell que va assolir la civilització àrab a Granada. La concepció dels espais, la riquesa dels ornaments i la perfecció dels detalls fan que passar a la següent sala sigui cada vegada més difícil. El Mexuar, el Patio de los Arrayanes, la Torre de Comares, els palaus i sales i, sobretot, el Patio de los Leones, fan que el visitant quedi literalment bocabadat.

Aquest pati, construït al segle XIV, envoltat de 124 fines columnes de marbre blanc, resumeix la gran bellesa dels palaus de l’Alhambra, on l’aigua sempre té protagonisme. Les filigranes, l’enteixinat i les cúpules ben treballades semblen fetes per ressaltar la sensació de paradís, i fins i tot els dotze lleons de la font semblen vigilar els quatre rius del paradís corànic.

El Generalife és un altre racó memorable de l’Alhambra. Aquí la verdor, les flors i l’aigua es tornen a combinar per construir una sensació de pau que fa que sigui difícil marxar-ne. La va encertar el francès Théophile Gautier quan va escriure que a l’Alhambra els nassarites van aconseguir fer el més semblant al paradís en aquest món. Per la seva banda, el Palau de Carles V, incrustat en l’Alhambra, destaca pel seu pati circular, però no aconsegueix fer ombra a la bellesa dels palaus nassarites. Construït al segle XVI, és un món a part, d’estil renaixentista, que té ben poc a veure amb la resta del monument.

Per gaudir millor de l’Alhambra, val la pena llegir els 'Contes de l’Alhambra', del nord-americà Washington Irving. Han sigut molts els viatgers enamorats de l’Alhambra, però va ser Irving, que hi va viure unes setmanes el 1829, qui amb els seus contes i llegendes va saber fer reviure millor el món misteriós i llegendari que evoca el monument. És per això que el seu llibre es ven avui, en diversos idiomes, per tot Granada.

És fàcil sentir a l’Alhambra la sensació de paradís, però tard o d’hora hem d’abandonar-la per tornar a la ciutat. El millor, quan arriba aquest moment, és marxar-ne a peu per la Cuesta del Rey Chico, amb els barris de l’Albaicín i el Sacromonte al davant i el riu Darro als peus, marcant els límits del turó on s’encimbella la fortalesa. Un cop a baix, s’imposa una parada al Paseo de los Tristes (oficialment Paseo del Padre Manjón) per donar una ullada al monument, magnífic en la distància.

A partir d’aquí toca fer una incursió en la Granada de la gent. Es pot començar pujant les escales del barri de l’Albaicín, on hi ha els banys àrabs d’El Bañuelo, el Museu Arqueològic, la Casa de Porras o, a la part alta, la Colegiata del Salvador. De tota manera, també està bé perdre’s sense cap pla per embriagar-se de l’ambient del barri. Les cases blanques, les vistes de l’Alhambra i els arbres i les flors que treuen el cap damunt les tàpies blanques que protegeixen els 'cármenes' fan que la visita sigui molt agradable. Més amunt encara, les coves del Sacromonte, el barri dels gitanos, acullen el so de les guitarres i l’essència d’un flamenc cantat a flor de pell.

L’Albaicín és un bon lloc per començar a familiaritzar-se amb els bars i les tapes de Granada però, un cop al centre de la ciutat, s’ha de visitar la catedral, amb la capella reial (on hi ha les tombes dels Reis Catòlics). Prop d’aquí, tant als voltants de la catedral com al carrer Elvira, ja es veu que Granada és una ciutat molt animada, no només pel turisme, sinó pels molts estudiants que van a la universitat. Diuen que n’hi ha uns 60.000, i sembla que tots surten a fer la ruta de les tapes quan arriba el vespre.

Amb tanta concentració de joves, la vida nocturna sempre té un plus a Granada, en especial al carrer Elvira i als molts locals on es pot veure flamenc de qualitat. El Corral del Carbón i el Monasterio de San Jerónimo són també visites gairebé obligades, com La Cartuja o la Huerta de San Vicente. Aquesta última dóna una imatge més rural de Granada i permet recordar, a la casa d’estiu de la família, ara reconvertida en museu, el poeta Federico García Lorca, assassinat pels feixistes el 1936, quan tenia només 38 anys. Els interessats en el poeta de Granada poden visitar el Centro Federico García Lorca, inaugurat el juliol del 2015 a la Plaza de la Romanilla, després d’un retard considerable i de l’encariment habitual de l’obra. Per acompanyar aquest itinerari, és bona companyia el llibre 'Guía a la Granada de Federico García Lorca', publicat per l’estudiós britànic Ian Gibson, autor d’una excel·lent biografia sobre el poeta.

Per acabar, la música de Sílvia Pérez Cruz és el complement perfecte per gaudir encara més d’aquesta ciutat marcada per la bellesa dels seus monuments, la cultura, la poesia, la música i la gastronomia. La cançó triada podria ser del disc 'Granada'. Per exemple, 'El pequeño vals vienés', on Pérez Cruz canta un preciós poema de Federico García Lorca musicat per Leonard Cohen, un altre gran admirador del poeta.