"Et trauré d’aquí": l’inici d’una relació clandestina entre desconeguts
El Martí la coneix poquíssim però està disposat a treure-la del forat negre on ha caigut rodolant
"I tu, com estàs?"
La primera vegada que li ho demana, ho fa per una barreja de cortesia però també de curiositat. Coneix la situació de massa a prop i des d’una altra banda, però no costa massa imaginar-se que els estralls provocats per l’ona expansiva l’han ferit a ella d’una manera directa. I ell, a primera vista, pot semblar un tio amb pocs escrúpols i capficat només per la feina, però la veritat és que la gent li interessa i se’n preocupa. I pensa que cuidant-se dels altres d’alguna manera llima buits i mancances propis. Una manera com qualsevol altra d’autojustificar-se o de fugir del dolor propi. I de la solitud.
El Martí dirigeix una empresa petita però potent d’anàlisi sobre les noves tecnologies i la intel·ligència artificial. Té la sensació que tot va tan de pressa que no pot permetre’s parar o dubtar. Aquesta manera de fer l’aplica a tot.
Fa unes setmanes que un dels seus treballadors, de l’equip dels programadors, ha deixat d’assistir a la feina. Algú va dir-li que havia tingut una depressió, que s’havia separat, que no ho portava gens bé. Que estava molt fumut. El Martí pensa en aquell home, en la fragilitat, en un món erosionat que es dilueix i de sobte en recorda la dona. Es van conèixer una vegada que s’havien trobat pel carrer de manera casual. Intenta invocar-ne tots els detalls. Ells anaven amb els seus dos fills petits. Semblaven contents, ocupats. El Martí pensa en els nens, en la dona, en el seu empleat. En l’ona expansiva. Hi pensa abans de rebre una trucada de la ja exdona. Ha demanat de parlar amb ell directament. La situació és prou greu: "Està ingressat a l’hospital. S’ha intentat matar. No sé quan podrà tornar a treballar".
El Martí li diu que no es preocupi, que el més important és que es recuperi; que torni a situar-se en el món. Aleshores li demana:
"I tu, com estàs?"
Ella li diu que no gens bé. Que pateix, que no sap com ajudar-lo, que els nens són massa petits. Que no vol assumir responsabilitats que no li toquen. Que és captiva d’una situació de la qual no sap sortir, entre la culpa, el compromís i l’estima transmutada.
Ell li diu que compti amb ell per al que necessiti.
Dos dies més tard li torna a demanar via missatge que com estan. Que com està. Ella li respon.
El Martí ja ha perdut el compte dels missatges que s’han enviat, de les trucades que s’han fet. No sap en quin moment l’interès per l’estat del seu empleat i de tot el que el rodeja s’ha convertit en una preocupació real en les seves prioritats. En quin moment ha deixat de ser un cap i s’ha convertit en l’amic de l’exdona d’algú. En quin moment ella l’ha acabat preocupat i ocupant més que ell. En quin moment li interessa més el singular de l’equació que el plural de parella, de família, d’equip.
La coneix poquíssim, però està disposat a treure-la del forat negre on ha caigut rodolant i encara segueix davallant als inferns.
Queden per fer un cafè. Es reconeixen en l’acompanyament de les últimes setmanes, en cada un dels missatges enviats. Ella s’ha arreglat per normalitzar una situació; per foragitar cap recriminació, potser perquè ja li ha començat a agradar aquell desconegut que ja no ho és. Ell sent una tendresa immensa cap a aquella dona atrapada en un dol amb condicions. Secret, amb coartada, difícil i alhora tan real.
"Et trauré d’aquí" li canta en una cançó trobada mentre esgarrapa la guitarra. Vol creure-s’ho i ella també. Li envia per missatge. Ella l’escolta cada nit abans d’anar a dormir.
La pròxima vegada que es tornaran a veure, ell li robarà un petó. L’inici d’una relació clandestina que no compta les hores ni les trobades a la mateixa velocitat que les altres. Paraules en secret. Esperances en diferit. Un futur que ni tan sols és un esbós.
"I tu, com estàs?"